La setmana passada vaig escoltar per primer cop -disculpeu la meua ignorància- la cançó El Vell Montgó que el cantautor Paco Muñoz va interpretar durant la presentació del disc Així’ d’Ina Martí a l’Auditori de Dénia. Em va agafar desprevinguda ho reconec i em vaig emocionar. Escoltar aquest homenot descriure amb estima aquesta la nostra terra valenciana és una de les coses que ens haurien d’ensenyar.

Perquè reconeguem-ho, molts som uns grans desconeixedors de la nostra cultura popular (ja siga cançó, ja siga tradició, ja siga llegenda o superstició…) Els xiquets haurien de créixer aprenent aquestes petites coses que quan recordes de gran t’eriçonen els cabells. Et connecten amb la memòria col·lectiva d’un poble i fan brollar les emocions des del cor. Des de l’estima cap allò tan nostre, tan íntim com és el paisatge vivencial de la infància. Allà d’on venen els records (d’olors, de sabors…). Material intangible que queda aparcat en l’inconscient fins que un dia d’una tacada es desperta i et fa vibrar.

El vell Montgó es desperta

el sol badalla per dalt La Plana

com un peix d’argent

va penetrant Segària endins…

El Montgó, muntanya més que mil·lenària, de mil i una llegendes i encanteris. D’energies tel·lúriques i bruixes en coves, de romans i d’ibers… Gegant de pedra que es fon al Mediterrani i que guarda trossets del nostre passat, històries de pirates que escalen penya-segats, de monjos segrestats, d’ermites en procés de beatificació (Pare Pere)…

Massís del Montgó, Parc Natural, meravella etnobotànica i reserva marina -del Cap de Sant Antoni-. Sempre enmig dels conflictes entre els de Xàbia i Dénia, Jesús Pobre apart. Lloc on trobar tresors, on perdre’s a caminar. Llegat cultural, cuna de la producció del vi a la Península tal i com ho demostra el jaciment arqueològic de l’Alt de Benimaquia del S.VII-VI a C.