Aquesta setmana s'ha celebrat el Dia de la Vella. És, com se sap, el quart dimecres de Quaresma. Vol dir-se: tres dimecres després del Dimecres de Cendra, a mitjan Quaresma. Com que enguany el Dimecres de Cendra va caure el 14 de febrer, el Dia de la Vella ha sigut aquest passat 6 de març. I, com cada any, la celebració ha tingut una especial personalitat en pobles com Cocentaina, al Comtat; Agost, a l’Alacantí; Elx, al Baix Vinalopó; l’Alguenya, al Vinalopó Mitjà; o Callosa del Segura, al Baix Segura. Si a Cocentaina celebren el Dia de la Vella amb els tradicionals nanos, a Agost cada any ixen al carrer les arxiconegudes velles, que també són tradicionals a l’Alguenya; i a Elx, on prenen el nom popular de velles de serra: un nom que emparenta de prop amb la denominació que aquest mateix costum rep a Callosa del Segura, on sembla que es parla de «partir la vieja».

Aquest conservat costum del Dia de la Vella consisteix, en essència, a traure a les portes de les cases, a les finestres o als balcons figures d’escala humana confeccionades amb materials domèstics diversos i degudament vestides. Es tracta de ninots que representen persones majors duent a terme escenes de la vida quotidiana. Sovint, aquests ninots poden apareixen acompanyats per cartells amb textos crítics o humorístics. Segons sembla, aquest costum de traure al carrer les velles —o nanos, que en diuen a Cocentaina— té un origen antic que naix de la voluntat de celebrar la superació de la meitat del temps rigorós i penitencial de la Quaresma. Passar l’equador de la Quaresma era tota una fita que calia celebrar amb una certa relaxació festiva. No sé on li he llegit alguna volta al gran erudit d’Elx que és Joan Castaño que el Dia de la Vella, al bell mig de la restrictiva Quaresma en què es prohibia taxativament el consum de carn, es consentia un cert alleujament de la penitència i se’n permetia l’excepció, amb festives eixides al camp per compartir jocs, menjars i activitats festives: de la mateixa manera que el morat dels ornaments sacerdotals se substituïa pel rosat, com un reflex simbòlic de l’alleujament del rigor penitencial. Segons sembla, era costum, en aquell dia, eixir al carrer a demanar donatius en espècie amb una cistella, un tros de fusta o un petit ninot que simbolitzava la «vella Quaresma», i també amb una serra, de manera que quan acabava la recollida se serrava la vella o el tronc, com a signe que s’havia aconseguit doblegar i superar la meitat de la «vella Quaresma». Fet i fet, d’aquesta noció de serrar la vella derivaria, precisament, la denominació il·licitana de les velles de serra, que no deixaria d’emparentar, òbviament, amb la transparent expressió callosina de partir la vieja.

Així doncs, el costum valencià del Dia de la Vella no deixa de tindre un correlat clar i precís amb la celebració mallorquina de «Sa Jaia Quaresma» o «Sa Jaia Serrada», que mossén Antoni Maria Alcover descrivia de la manera següent: «Sa Jaia Serrada era una jaia de paper, cartó o fusta pintada, que figurava la Quaresma, magra i esquerda amb set cames i set dents, que representaven les set setmanes de Quaresma. El primer dia de Quaresma penjaven aquella Jaia dins la cuina o menjador, i cada diumenge li tallaven una cama de les set que tenia, fins que el Dissabte Sant romania sense cap cama; però a mitjan Quaresma ja li feien una operació, d’on li venia el nom que duia de serrada; i era que el dijous de la quarta setmana, quan havien passada ja mitja Quaresma justa, davallaven la jaia i la serraven pel mig, perquè ja tenien mitja Quaresma a baix».