VALÈNCIA. A hores d’ara encara queda per celebrar el gros de la programació del IV Bressol Literari, el Festival de Literatura de Carcaixent i Xàtiva que portarà a les ciutats de la Ribera Alta i La Costera autors i autores com Antonio Monegal, Nieves Concostrina, Pau Alabajos, Remedios Zafra, Bibiana Collado Cabrera, José Luis Sastre o Abdelà Taia. Però l’actual edició va començar amb la visita d’una veu singular: Pierre Lemaitre, el passat 4 de març. 

Lemaitre venia d’una gira que el duia de Barcelona fins a Carcaixent, després a València, i en acabant a Madrid. Tot per a presentar Les belles promeses per a Bromera o Grandes promesas per a Salamandra. Una novel·la que culmina la saga iniciada l’any 2022 coneguda com Els anys gloriosos, formada per El gran món, El silenci i la ràbia i Un futur radiant. 

La darrera entrega de la història certifica la salut narrativa, però també l’automatisme propi de l’ofici, d’un escriptor de setanta-cinc anys que es va donar a conéixer amb el noir i el thriller, però no va veure legitimat el seu talent davant la crítica i el públic fins que les eines del gènere el van dur a la que és considerada la seua gran obra: Ens veurem allà dalt, amb la qual va obtenir el Premi Goncourt, la distinció més elevada de les lletres franceses. 

Ens veurem allà dalt va ser un rotund èxit de vendes, més de mig milió d’exemplars venuts a França, i l’inici d’una altra saga, anomenada Els fills del desastre que ha venut res més ni menys que tres milions d’exemplars i ha sigut traduïda a més de quaranta idiomes. La ressaca de l’èxit avassallador dona pistes per a poder llegir Les belles promeses amb ulls crítics. 

Una sort de Steinbeck ‘noir’

Els anys gloriosos, com déiem, és una saga escrita en plena ressaca d’una trilogia exitosa. I marca un canvi de rumb conscient però arriscat. Són llibres que deixen a banda la picaresca de les seues obres més reconegudes, i recuperen el ‘tempo’ narratiu dels inicis de la seua carrera. Si bé s’hi queden les ambientacions històriques rellevants, convertits en espais que funcionen més bé com àncora dels personatges, paisatge necessari però no imprescindible. 

El gran món (2022), per exemple, recupera una lleugeresa, no pel que fa a l’extensió i pes dels llibres, donat que la saga sencera suma més de 2.000 pàgines, sinó per com sembla afrontar l’autor l'exercici de desenvolupament de les trames i esdeveniments crucials. Subjau en la primera de les novel·les dedicada als Pelletier, una manca de grans d’aspiracions formals, que va fer dels seus inicis una ploma especialment dotada per al thriller, que fa avançar la trama amb puntuals escenes d’acció i interrogants precisos. 

Un assassinat per resoldre emmarca els destins de Jean, François i Hélène, el personatge de més interés en l’inici de la saga, amb conviccions i característiques que podrien recordar a l’inspector Camille Verhoeven dels inicis de Lemaitre, més tard desplaçada per la columna vertebral narrativa que serà François.   

El que més crida l’atenció d’aquesta etapa de la carrera de Lemaitre és l’habilitat per a anar teixint un melodrama familiar, que s’inicia a Beirut i acaba en París, però passa per Praga i Saigo, sense menystenir els recursos del relat ‘noir’ clàssic. Tot seguint les vivències de la família Pelletier ens enfrontem a l’exili i la culpa colonial a El gran món (2022), l’auge del consumisme en l’era de la identitat, l’èxit empresarial associat a la sociopatia i el tabú de l’avortament a El silenci i la ràbia (2023), l’amenaça nuclear i la paranoia política a Un futur radiant (2025), i finalment al col·lapse de les tensions familiars a Les belles promeses (2026). 

La tetralogia conforma un fresc viu, atractiu i addictiu de la classe burgesa francesa de mitjan segle passat. Una sort de prosa que combina amb perícia poc dissimulada les grans tragèdies clàssiques tolstoianes, la tortuosa fixació psicològica de Steinbeck, i el múscul per a les escenes d’acció, espionatge i llargues investigacions d’autors molt venuts com Henning Mankell, Fred Vargas o fins i tot Jo Nesbø. 

L’enfrontament moral de Les belles promeses

Abans, quan parlàvem de l’automatisme de l’ofici, no ho féiem amb mala bava. Però s’ha de reconéixer que al Lemaitre actual semblen interessar-li més les arquitectures narratives, amb escenes d’acció, morts sorprenents, plenes de girs i moralment obscures, de novel·les seues com Irène (2006), o altres independents com La gran serp (2021), que la mirada humana i emotiva a les misèries de Ens veiem allà dalt (2014). 

I el to moralment ambigu d’Els anys gloriosos, que fa tres novel·les que amaga els crims d’un dels membres de la família Pelletier, encaixen amb el que el propi Lemaitre va dir abans d'iniciar la saga que ens ocupa. “No escriuré més novel·la negra, però això no significa que la meua relació amb els assumptes criminals haja acabat. El que no faré serà més novel·les amb policies i investigadors i una trama en la qual calga revelar qui ha comés un crim”, deia l’any 2020 a La voz de Galícia. 

Però no estaria de més que acceptara que els seus inicis com a escriptor ‘noir’ van fidelitzar un públic que el va dur a ser un dels noms propis de la literatura europea. El gènere li va donar les eines formals, i la facilitat per escriure al voltant de personatges pertorbadors i criminals. I el gran públic el va descobrir en una etapa on aquest estil, aquesta cosmovisió era menys present en les seues obres. 

No és casualitat que la tetralogia que formen El gran món, El silenci i la ràbia, Un futur radiant i ara Les belles promeses, haja fusionat el millor dels dos mons. I haja reconciliat al públic, el mateix que se l’escoltava atent al Magatzem de Ribera de Carcaixent o feia cua a La Casa del Libro del passeig de Russafa de València, amb un narrador que fa melodrama del ‘noir’. 

Aquests dos mons s’enfronten a Les belles promeses, personificats en els personatges de François i Jean, i si bé no és un enfrontament tan espectacular com tal vegada demanaven les 1.700 pàgines precedents, sí que situa la prosa de Lemaitre en un lloc únic i privilegiat. Un narrador capacitat per construir, amb el llenguatge criminal, una trama digna de les històries de grans nissagues familiars clàssiques de la literatura europea.