VALÈNCIA. ¿Poden els festivals ser espais on escoltar música i no grans màquines de fers diners? Si a Macrofestivales. El agujero negro de la música, el periodista Nando Cruz radiografiava un sistema de concerts on el públic es perd entre cues, pantalles grans i cites cada vegada més semblants entre elles, ara presenta Microfestivales y otros escenarios posibles, un llibre que funciona -com ell mateix diu- com “un manual d’autodefensa musical”. Davant d’una indústria de directe cada vegada més depredadora, Cruz mira de prop projectes que han crescut fora de soroll mediàtic. Cites xicotetes i mitjanes, arrelades i pensades per a la comunitat, com l’Aplec dels Ports, que defineix com “el millor cas del llibre”. Culturplaza parla amb el periodista sobre què pot aprendre la música en viu d’estos espais que, lluny del model hegemònic, continuen fent que la cultura respire.

-Després de Macrofestivales alguns lectors lamentaven que no aparegueren  al llibre propostes alternatives. Però tu ja pensaves en una continuació. Què t’indicava que era necessari fer-la?
-Si ja tenia la idea. Després d’un llibre molt crític amb el model macro, calia fer un esforç per explicar alternatives, sobretot perquè, parlant amb gent d’aquest tema, alguns ja em posaven exemples. Em deien que els festivals, en si, no són dolents, que es poden fer bé. I sí: per a mi el problema és el macro. En les coses xicotetes i mitjanes segurament hi ha moltes propostes interessants. 

Això ho tenia molt al cap: fer un llibre alternatiu. I després hi hagué veus -molt poques, però significatives- que lamentaven que no hi haguera eixa altra part. Algunes persones em deien literalment: “Si després de tant d’esforç, només parles del que ix malament, potser no avancem mai”. I jo estava totalment d’acord. Em van acabar de confirmar que calia un altre llibre, i que s’havia de fer com més prompte millor. Cinc o huit anys després de Macrofestivales hauria sigut massa tard. De fet, l’hauria publicat abans si haguera pogut, però el temps és finit i no vaig arribar. Tot i això, estic content d’haver tingut aquests dos anys per fer-lo.

-I, una volta decidit, com vas triar de quins microfestivals parlar? Coneixies tots?
-En coneixia tres o quatre perquè havia estat fa anys i els tenia de referència, però en aquests últims dos anys n’he descobert molts més. Altres que no coneixia de res, me’ls ha anat recomanant gent. La selecció, en realitat, se’m va fer sola. El que sí que tenia clar era que no volia un llibre que sonara massa “fet des de Barcelona”. No volia vuit exemples catalans i tres de fora, sinó que fora el més escampat possible geogràficament. Tenia un mapa, literalment, i anava mirant si em faltava alguna zona. Volia que gent de tota la península poguera llegir el llibre i trobar-hi un exemple que els quedara prop.

També buscava varietat estètica. No volia fer un llibre només sobre projectes hardcore i punk autogestionat, o només sobre soundsystems autogestionats, que també estaria bé, però no era la idea. Volia estils diferents, perquè les idees i les solucions sovint són semblants independentment del gènere musical. I crec que fins i tot la gent que organitza coses des del hip-hop pot traure idees molt bones de qui programa música folk castellana; o els que munten festivals punk poden aprendre dels que organitzen de cúmbia colombiana. Hi ha molts sabers que no es comparteixen prou, i el llibre vol ser una mena d’embut per concentrar unes quantes d’aquestes idees i fer que circulen

-La majoria de valencians segurament coneixen el Mad Cool de Madrid, però no Los Conciertos de la Estufa, que porten 25 anys en peu des d’un poble de Valladolid. La visibilitat també és poder? Un microfestival pot sobreviure si és invisible?
-Entre les moltes bombolles que sostenen el món dels macrofestivals -la bombolla de diners públics, la de patrocinis…, n’hi ha una altra que és la bombolla mediàtica. Els mitjans de comunicació ens dediquem a parlar del que és més gros perquè entenem que així ens llegirà més gent. Però en l’àmbit cultural també tenim la responsabilitat de proposar alternatives i d’explicar coses senzilles que passen al nostre territori. Si no ho fem, acabem en una situació en què tot el petit i l’inspirador queda sepultat per la informació sobre macrofestivals. Arriba l’1 de juny i sembla que no es parle de res més. Sembla que no existisca cap possibilitat d’escoltar música en viu que no siga en llocs de 50.000 persones. En pots dir responsabilitat o curiositat, el que vulgues, però és una feina que s’ha de fer.

D’altra banda, també t’he de dir que hi ha festivals xicotets que han cohesionat la seua comunitat amb tanta força que no necessiten els mitjans. En recorde un al qual vaig anar mentre presentava Macrofestivales: el Zaragoza Feliz Feliz, un festival indie que tenia les entrades esgotades des de feia dies. Cada any els va molt bé. Són unes 400 persones, però això no és cap fracàs; i menys en una ciutat com Saragossa. El director comentava que els mitjans no els feien cas, i jo li vaig dir que, l’èxit ja el tenien perquè compten amb 400 persones fidels que no van perquè els mitjans els ho diguen. Una prova de solidesa dels esdeveniments xicotets és, precisament, que poden subsistir sense necessitat que els mitjans estiguen donant la matraca. Però, al mateix temps, pense que visibilitzar i reivindicar aquests projectes hauria de fer veure a les administracions, que són les que reparteixen diners públics, que aquests espais també mereixen atenció, i segurament molta més que els grans esdeveniments, que són els que acaben rebent tota la pasta pública.

En aquest sentit, sí que té utilitat la nostra feina a la premsa: reivindicar aquests espais. Perquè alguns subsistiran, altres no, però molts continuaran existint principalment gràcies a voluntaris i en condicions precàries. I això alimenta un tipus d’autoprecarització que ve del fet que aquests projectes petits donen per descomptat que l’administració no els donarà suport mai, simplement perquè són petits. Aquesta lògica és molt perversa: donar diners a qui més en té i no a qui més els necessita. No té cap sentit.

-En el llibre no estan tots els microfestivals possibles, però els que hi ha estan disseccionats amb molta cura. Era una manera de “tornar-los” eixa falta d’atenció externa?
-Tenia clar que no volia fer una guia dels millors microfestivals ni una llista de 80 o 100 propostes, segur que n’hi ha moltíssimes. Volia pocs casos, però explicats molt bé. No per “tornar-los” un favor o una visibilitat merescuda, sinó perquè algú que no els conega puga copiar dues o tres idees bones de cada festival. No m’interessava contar quanta gent hi ha anat o quins grups han tocat, sinó entendre com han arribat a ser com són. Perquè, a voltes, darrere de la seua manera de funcionar hi ha molt de temps, molta reflexió i idees que penses: “això és brillant”. L’Aplec dels Ports, per exemple, potser és el millor cas del llibre. No pot ser que una idea tan bona ningú l’haja replicada, quan els ha permés aguantar tants anys. Així que volia ser molt minuciós explicant-ho, sobretot per a la gent que no ho coneix. Perquè, si algú a Galícia llig el llibre, puga dir: “Mira què fan a Castelló, i per què no ho fem també?”.

-De fet, del projecte dels Ports han nascut iniciatives derivades, com l’Aplec del Penyagolosa. T’agradaria doncs que aquest llibre tinguera un efecte semblant i generara noves pràctiques?
-És un desig molt ambiciós i també una mica vanitós. Igual que fer Macrofestivales no ha acabat amb ells de cap manera, com a molt, ha obert un debat, però la seua línia segueix igual o fins i tot pitjor que fa dos anys; tampoc puc esperar que un llibre sobre microfestivals faça aparéixer projectes nous de sobte. És un desig, però un desig secret i bastant absurd i vanitós. No són històries de fades: són realitats o exemples que ja existien.

Però si, una de les raons importants per fer el llibre és que, a voltes, molta gent comença a muntar festivals xicotets i només té com a referència com funcionen els grans. Pensen: “si això es fa així, s’ha de fer així”. Falta imaginari, falten exemples alternatius. Fins i tot en els màsters de gestió cultural s’expliquen les coses a partir del festival neoliberal de torn. Per això, explicar alternatives ja em sembla útil: si algú comença i no sap per on tirar, si només té l’impuls de voler organitzar alguna cosa, almenys pot veure que hi ha altres maneres de funcionar. Que no pense que l’única via és fer-ho tan gran com siga possible, competir amb el del costat i robar-li el que pugues.

-Molts macrofestivals es justifiquen per l’impacte turístic. En canvi, en els microfestivals que analitzes la música torna al centre. Què té de valuós esta altra manera de programar?
-Que el teu punt de partida siga pensar en el teu veïnat i fer un festival perquè la gent que t’envolta s’ho passe bé, ja és molt més noble que organitzar un festival només perquè vinga gent de fora. Qualsevol festival plantejat amb l’objectiu principal d’atraure visitants acaba desentenent la gent local. I, per a mi, una de les raons de ser de la música en viu és precisament millorar la vida de la gent que tens al voltant. Si aquest és el punt de partida, és fàcil que les coses es facen a escala humana i amb menys errors, perquè al cap tens la idea de fer un regal a la teua pròpia comunitat.

-Tot i això, hi ha ajuntaments que continuen veient els festivals només com a reclam de “molta gent”. Com condiciona aquesta mirada els projectes culturals?
-L’exemple de manual és Benicàssim. Quan els germans Morán van proposar el festival, l’Ajuntament no ho veia gens clar; ho percebien quasi com un problema. Tres anys després, estaven encantadíssims, fins al punt que els directors amenaçaven d’anar-se’n si no els posaven més diners. I és ací on canvia tot: quan descobreixen que un festival pot ser un generador de turisme. A partir d’eixe moment, molts ajuntaments desitgen tindre “el seu” festival. No és que el busquen o el munten, però aquella desconfiança inicial es transforma en el contrari: “Vols un recinte gratis? Te’l posem. Vols diners? Te’ls posem”. 

Són dinàmiques dels últims 25 anys. Quan preguntes per què hi ha tants festivals, una de les respostes és perquè tots els ajuntaments en volen un. I clar, vist de lluny pot semblar positiu: “que bé, volen festivals”. Però no volen cultura; volen molta gent. Volen moviment econòmic, gent gastant diners en entrepans… És una mirada d’impacte econòmic, com qui vol una nuclear o una fàbrica al municipi. I, amb això, es desentenen de les potencialitats culturals: de fomentar espais d’enriquiment, d’esperit crític, de trobada entre persones molt diferents… totes aquestes capes desapareixen.

-Governança horitzontal, arrelament, implicació generacional, lluita d’ideals… Alguna d’aquestes característiques pot encaixar en un festival convencional? O són mons que no poden respirar junts?
-És la pregunta del milió. Fer un festival que naix d’un impuls gairebé polític, com l’Aplec, i voler mantindre aquests ideals, implica anar amb molta cura per no caure en l’altre costat: el del lucre, la competitivitat i la lògica de “com més gran millor”. Si vols fer un festival que millore les condicions de la gent del territori i, al final, es transforma en un esdeveniment que xucla recursos, és just el contrari del que pretenies. La qüestió és fins on pots créixer sense perdre l’esperit. L’Aplec és un exemple claríssim. Va arribar un moment que se’ls estava anant de les mans: era tan gran que hi havia gent dels pobles que marxava perquè no podia suportar aquell cap de setmana. I això és una contradicció enorme. Per a molts macrofestivals no ho seria, els dona igual que els veïns se’n vagen mentre el festival creix; però per a l’Aplec sí, perquè el seu punt de partida és reforçar la comarca i que la comarca se’n senta orgullosa. Si la gent marxa, alguna cosa falla, i han de recular. L’Aplec és un cas insòlit: en un moment determinat decideix decréixer. Cap macrofestival vol decréixer. És una decisió absolutament anticapitalista.

-Certament, l’Aplec no és un projecte que busque presència als mitjans; més bé passa a l’inrevés.
-L’altre dia, al Pirineu, parlava amb la gent de Sons de l’Era, un festival pensat perquè el gaudisca la gent que hi viu. Estan en una localitat molt turística, però no volen un festival per als que van a esquiar o a estiuejar, sinó per als veïns, que potser no poden accedir a molta oferta cultural. Per això és gratuït. Em contaven que l’any passat va aparéixer un corresponsal de TV3 i li van dir que no volien eixa exposició: el festival és per a la gent del lloc, i ja saben que existeix. És un límit al creixement, una decisió tan legítima com qualsevol altra: pots decidir no créixer.

-L’Aplec té una organització col·lectiva que contrasta amb festivals gestionats per empreses o fons privats, com el FIB o el Festival de Les Arts en mans de KKR. Per què hem assumit amb tanta naturalitat un model on ni sabem qui hi ha al darrere?
-Sí, és així: s’ha normalitzat. Hem perdut completament de vista qui ens està proveint de música. N’escoltem tot el dia, però sense saber com ens arriba allò que escoltem. Pensa en Spotify: no sabem qui hi ha darrere, ni per què els artistes cobren el que cobren, ni quan ho cobraran. La relació entre creador i públic ha quedat totalment difuminada. També ens hem acostumat a comprar entrades i pagar despeses de gestió sense saber a què corresponen, quan nosaltres fem la gestió. I això passa igual amb els festivals. El sector de la música en viu s’ha omplit d’intermediaris i d’empreses que no tenen res a veure amb la cultura, i que només entren perquè hi ha diners a guanyar. Arribes a un festival i ja no saps ni de qui és. 

En el FIB de Benicàssim, en les primeres edicions, sabies qui ho havia muntat: venien de Madrid, de l’escena indie, i podies entendre més o menys d’on eixia tot. Ara entres i no saps qui ha pres les decisions, cap on van els diners, per què un got val el que val o per què no pots eixir i tornar a entrar. Tot respon a una lògica de lucre i opacitat. 

Al final, aquest circuit ha quedat en mans de fons d’inversió o de gent que ni tan sols viu ací. Per això, en el llibre parle d’“autodefensa cultural”: de recuperar unes mínimes regles del nostre propi negoci. No dic que tot haja de ser horitzontal, però sí transparent.

-El fet que l’Aplec fins i tot pense a incorporar població veïna a l’organització indica un altre model: el públic ja no és només espectador. És aquesta la diferència clau amb els macrofestivals?
-En un macrofestival ens han desposseït de la capacitat d’entendre on ens estem ficant i com consumim música. La intenció de la indústria és convertir-nos en consumidors, i quan ja eres només això, ja no t’has de plantejar determinades preguntes. “Que vols escoltar això? Doncs ho tens ací”. Però perds tota la capacitat d’incidir en el que passa en aquell context. En canvi, els esdeveniments més xicotets, arrelats al territori o pensats per fer comunitat, sí que permeten ser participant. Fins i tot permeten passar a formar part de l’organització. A l’Aplec això és molt natural: la distància entre qui organitza i qui assisteix és mínima, res a veure amb la diferència enorme que hi ha entre el director d’un macrofestival i la persona que va allí. Això passa a l’Aplec, al Bellota Rock i a qualsevol projecte que naix amb aquesta vocació de difuminar les fronteres entre espectador i organitzador. 

En aquest sentit, incorporar població migrada hauria de ser una derivada natural en un país on hi ha tanta gent vinguda d’altres llocs. Si la població que viu allí s’incorpora a l’estructura del festival, és un camí que s’ha d’obrir com més prompte millor. Si no, els microesdeveniments corren el risc de convertir-se en guetos.

-La història de Los Conciertos de la Estufa és molt il·lustrativa: programar a l’hivern, quan ningú fa plans, només per cobrir un buit. Hem oblidat que la música en viu també pot començar d’una necessitat tan bàsica?
-Sí. Sembla que els projectes xicotets poden funcionar fora de temporada, a l’hivern, un dimecres… Tornant a l’exemple del Pirineu: hi ha una llibreria que programa concerts els dimecres, precisament perquè divendres o dissabte ja passen coses. Aquesta manera de programar a la contra de la lògica empresarial, a voltes, dona resultats sorprenents. 

Tenia clar que volia començar el llibre amb Los Conciertos de la Estufa perquè trenquen molts esquemes. Poden fer-ho a l’estiu i ho fan a l’hivern, poden fer-ho gratuït i ho fan de pagament… i la gent no només paga, sinó que fins i tot els porta regals. Com pot ser que això funcione tan bé? Funciona perquè parteix d’una idea que no és la de la gestió empresarial cultural, sinó d’una cosa molt més simple, pensar en com la gent del poble siga una mica més feliç. Això és molt primitiu, en realitat, però la manera de reunir-nos al voltant de la música, durant segles, ha nascut d’impulsos molt primaris. És només a finals del segle XX i començaments del XXI quan s’ha imposat la idea que els espais de música en viu han de reunir molta gent i generar tota la pasta possible. Aquesta és una manera nova, molt eficient per a la indústria, de generar beneficis. Però les raons profundes que han fet que la humanitat s’ajunte al voltant de la música han sigut unes altres.

-Quina iniciativa, potser no inclosa al llibre, diries que val la pena mirar de prop?
-Ojalá Estë Mi Bici. Em sembla molt interessant perquè al llibre predominen microfestivals en pobles o en territoris que volen frenar la despoblació, però aquest col·lectiu treballa en plena ciutat: a Barcelona, on l’oferta musical és enorme. I precisament per això té valor. És un col·lectiu que no té seu fixa; cada vegada que volen fer alguna cosa han de buscar espai. No volen tenir públic massiu, no volen subvencions, però sí que volen donar un servei a la ciutat on viuen i per la qual paguen impostos. El que reclamen és accés a equipaments públics per fer concerts. La part tècnica ja la fan ells; no allotgen els grups en hotels perquè és impossible, sinó a casa seua o en locals. No hi ha sopars pagats: cuinen per a ells. El concert comença amb unes despeses de zero euros. I tots els diners van directament al grup. Comencen sense pèrdues i tota la recaptació és per a la banda. Amb esta manera de funcionar han generat una estructura molt sòlida: porten uns 370 concerts i una comunitat que confia plenament en ells. Aquesta confiança mútua fa que puguen programar un dilluns a la nit i que la gent pague entrada igualment. Un dilluns seria una ruïna per a qualsevol sala, però en el seu cas és inspirador per a les ciutats grans, on venir a tocar sovint és caríssim per als artistes.

-I als artistes, els atrauen també aquestes formes de funcionar més cooperatives?
-Sí. Molts artistes tampoc estan disposats a arriscar. Ara mateix anar a tocar implica arriscar diners: has de llogar la sala i pots perdre diners fàcilment. En canvi, els circuits xicotets fan el possible perquè no hi haja costos d’eixida: només cal muntar-ho. De tant en tant arriba algun grup que diu “si em pagueu 600 euros, vinc”. Però no funciona així: és una relació de confiança mútua. Si vens, les condicions són aquestes i marxaràs amb els diners que es generen aquella nit. És cooperació, col·laboració i confiança: valors que en la indústria no acaben de quallar.

-Amb tots estos exemples sobre la taula, es pot dir que els microfestivals són territoris realment fèrtils?
-Són espais fertilitzadors, això seguríssim. Són els que permeten que els músics puguen treballar molts mesos a l’any, cosa que els macrofestivals no fan. I són fertilitzadors perquè escampen cultura pel territori i garanteixen accés a la gent que està totalment exclosa d’aquests grans esdeveniments, o perquè no hi pot anar, o perquè no li interpel·la la proposta cultural.

Tot el que apareix al llibre no és “un circuit” de microfestivals, sinó molts microcircuits que expliquen una mica com és el país. El futur depén de dues coses: que el públic continue cuidant-los i que les administracions entenguen que el gran valor de la música i de l’escena en viu està en aquests espais xicotets. Són els únics que garanteixen accés cultural real. Fer macrofestivals no garanteix res d’això. L’administració hauria de garantir recursos per repartir bé l’accés.

Per tant, jo confie molt més en el paper d’aquests espais de 80 o 400 persones. La quantitat no és el que importa, sinó la sensació d’estar en un lloc on la comunitat està fent cultura a favor teu, i no en contra.