A principis del 2017, AlicantePlaza va publicar la columna d’un advocat urbanista que criticava la llei autonòmica que blindava el litoral que encara quedava sense urbanitzar. Jo eixe curs estudiava l’assignatura de Dret Urbanístic i havia detectat algunes imprecisions. També pensava que la llei estava bé, però que s’havia d’anar més lluny i més ràpid en el seu desplegament. Li vaig tuitejar a Miquel González, el director d’esta casa, i em va convidar a escriure una rèplica.

Al mes següent em va fer columnista, però jo em veia massa jove per sentar opinió. Sempre anava citant llibres i entrevistant experts, mentres proposava una enorme nova plaça a l’antiga Tabacalera d’Alacant, reviscolar el Vinalopó com a eix de la proposta de Capital Verda Europea d’Elx, descobrir el potencial de la muntanya màgica d’Alacant i pensar perquè esta ciutat desmemoriada hauria de recordar-se com una ciutat d’acollida.

Amb la baixada estival del flux de notícies vaig passar a escriure reportatges, aquell any sobre les places dels barris d’Alacant. I eixe setembre vaig començar a escriure sobre arquitectura cada quinze dies. Combinava idees que anava tenint sobre la ciutat amb històries per divulgar el valor del nostre patrimoni. El següent estiu vaig combinar arquitectures tan dispars com la Casa de las Conchas de Rojales amb el Cercle Industrial d’Alcoi.

Un any després de rodatge amb l’edició de Miquel Hernandis a Alacant, Carlos Garsán es convertia en l’editor de Culturplaza i em va convidar a escriure també a l’edició de ValenciaPlaza, igual que Sara Cano ho va fer amb l’edició de Castelló i Dani Terol va prendre el relleu d’Hernandis a la d’Alacant. Un camí que des de setembre del 2018 fins a hui m’ha portat a edificis on mai pensava entrar amb l’objectiu de fer entendre l’arquitectura a totes les cases. És de veres que al meu entorn no coneixia ningú que haguera contractat mai a un arquitecte per fer-se una casa o una reforma: era fàcil explicar així quina era la importància de l’arquitectura, també per a qui no se la pot pagar.

Han sigut huit anys per a donar veu a centenars de projectes i estudis d’arquitectura, però primant especialment dos vessants. Per un costat, les arquitectures públiques que transformen ciutats, barris i paisatges. Per altre costat, les pràctiques cooperatives, feministes i cuidadoses, que treballen de tu a tu amb el client. Així no calia raonar perquè l’arquitectura és important, només feia falta ser un altaveu més d’eixos projectes. I en tot cas sempre valenciana, el qual també ha dificultat a voltes la tasca.

 El 2021 el Col·legi Oficial d’Arquitectes de la Comunitat Valenciana premiava a Ediciones Plaza per la divulgació d’arquitectura i urbanisme, amb un treball que se sumava als textos que Vicent Molins, Lucía Márquez, Ramon Marrades, Alba Mercader o Pablo Plaza havien fet a esta casa per posar en valor l’arquitectura. Una tasca feta mà a mà amb fotògrafs de la casa com Rafa Molina i Kike Taberner i a retratistes de l’arquitectura contemporània valenciana com Milena Villalba, Mariela Apollonio  o Maria Mira.

Sempre he defensat que s’ha de pensar i escriure sobre arquitectura, a banda de construir-la. Però últimament pense que he escrit sobre arquitectura —més que construir-la— perquè tampoc podia fer una altra cosa. Seguisc sense tindre massa coneguts que poguen pagar-se un arquitecte per a construir-se la casa que voldrien.