ALACANT. Després de dècades de retallades, crisis i globalització, sembla que l’espiritualitat pot ser un bon refugi. Damunt la taula tenim música, pel·lícules o llibres que parteixen de la desconfiança en el sistema i proposen refugiar-se en un misticisme individualista que parle a Déu de tu a tu.

Però la vitat és que cada any que passa els temples catòlics —la religió majoritària i amb més penetració a altres estructures com l’educació o les festes— tenen menys concurrència. I la funció social de la parròquia, abans clau a cada barri de la ciutat, sembla haver retrocedit.

Si observem amb atenció la ciutat, descobrim que l’Església Catòlica va tenir un paper clau al moment de màxima expansió d’Alacant. Quan van néixer nous barris obrers i urbanitzacions turístiques, l’Església va desplegar una xarxa de parròquies i capelles que ajudava a vertebrar aquelles comunitats. Estes esglésies, normalment modestes però ben integrades, no sols eren llocs de culte: eren centres de trobada, de referència social. Hui, moltes han perdut part de la seua funció.

Però encara representen una etapa urbana valuosa i conformen una memòria arquitectònica que ajuda a entendre l’evolució d’Alacant al segle XX i el buit comunitari actual. Al mateix temps, van materialitzar el Concili Vaticà II, una reforma impulsada pel Vaticà als anys 60 per actualitzar el catolicisme i posar-lo a dialogar amb la cultura i la ciència de l’època.

Capella de la Llar Provincial (Juan Antonio García Solera, 1968-76)

Un dels efectes de les reformes impulsades pel Concili Vaticà II va ser la necessitat de redefinir l’espai litúrgic, traslladant l’altar al centre de l’església i convertint la congregació en un espai més assembleari i menys jeràrquic.

La capella de la Llar Provincial, integrada en el complex assistencial situat entre Orgègia i Tangel, adopta aquesta lògica: volum compacte, interior senzill, obertures controlades i una llum que recorre amb suavitat l’espai. L’objectiu no és la grandiositat sinó la funcionalitat i la proximitat. En un context institucional i assistencial, l’espai religiós es fa discret, adaptat a les necessitats del recinte i de les persones que viu al seu voltant. Com a mostra de la modernització de l’arquitectura religiosa de mitjan segle XX, aquest tipus d’edificis reivindica la capacitat de la litúrgia de ser coherent amb l’entorn, sense renunciar a la dignitat de l’espai sagrat.

Parròquia Santa Isabel d’Hongria (Francisco Muñoz Llorens, 1971-74)

El Sindicat Vertical franquista va impulsar als anys 60 un polígon de cases per allotjar, entre altres, als treballadors que acabaven d’aplegar de Castella i Andalusia a Sant Vicent del Raspeig. Amb rajola caravista i als afores del poble, l’església del barri es va convertir en un epicentre de la seua vida quotidiana.

Santa Isabel d’Hongria respon a estes lògiques: el temple s’organitza al voltant d’un altar avançat, accessible, i una nau que facilita la visibilitat i la participació. Els materials i la composició volumètrica són senzills i funcionals. Més enllà del culte, les dependències annexes de la parròquia funcionen com a centre social, convertint-la en un veritable punt de referència. És una expressió d’arquitectura parroquial moderna: clara, austera i adaptada a les necessitats d’una comunitat en formació.

Parròquia de la Immaculada del Pla (Julio Ruiz Olmos, 1966-69)

L’evolució de l’arquitectura religiosa després del Concili està marcada per l’adaptació a barris residencials densos, amb construccions econòmiques i espais polivalents. La Immaculada del Pla exemplifica este plantejament, però amb una particularitat: està enmig d’un pati d’illa.

Amb maó vist, volum compacte, façana discreta i una nau clara i funcional. L’espai interior, sense cap excessiva ornamentació, busca la proximitat i la participació, amb un altar proper a l’assemblea i una organització que prioritza l’ús comunitari. Les sales annexes van servir durant anys per a activitats diverses, assumint un rol de centre social en un barri que no tenia altres equipaments. És un exemple de com l’arquitectura parroquial sap ser modesta i alhora coherent amb l’urbanisme residencial.

Parròquia de Sant Pere (Ramón Benito Roces, 1969-72)

Sant Pere és una de les esglésies més espectaculars de la ciutat. El primer temple construït a la zona turística de la Platja de Sant Joan, creat per atendre els visitants que fins aleshores celebraven els oficis en els baixos de la urbanització Maralic. L’edifici s’alça en una parcel·la en cantonada i adopta una planta semicircular, solucionada en volum com un fragment de carpa, gràcies a la disposició radial de les cerxes principals que convergixen darrere de l’altar. La nau es divideix en nou rams, amb l’accés en el central, i cada tram queda definit per una cintra que s’estén fins al cilindre de la gran cristalleria de l’altar, amb vidres grocs i blaus que aporten una intensa llum natural.

Les cintres continuen cap a l’exterior com a pòrtics de formigó que permeten ampliar l’aforament a l’estiu. Les testeres laterals, resolts en formigó vist abujardat, reforcen una imatge robusta i funcionalista, coherent amb un urbanisme que demanava peces especialitzades envoltades de jardins i aparcament. Sense campanar i amb un volum convex, l’església dialoga amb la pantalla concava de la urbanització Club del Mar i presenta una silueta que recorda les cobertes tensades tan habituals des de finals dels anys cinquanta.

Hui, davant la crisi d’assistència i canvis socials, estes construccions continuen existint com a memòria física d’un projecte d’urbanisme i comunitat que ja no s’ha sabut substituir. El seu valor històric i arquitectònic mereix una mirada atenta i una nova interpretació: com a part del passat, sí — però també com a possibles recursos per repensar l’espai públic i comunitari de la ciutat.