ALACANT. Estàvem a mitjan dinar de diumenge, entre les dos i les tres, quan el telèfon m’ha vibrat a la butxaca. No sé per què, he fet una excepció -mai no consulte el mòbil quan som a taula- i he volgut mirar qui telefonava en una hora tan inusual. Quan he vist que era Maria Rosa Martínez, la dona de Pepe Azorín, he tingut un mal pressentiment. De seguida he abandonat la taula familiar i he eixit fora al carrer, per poder parlar reservadament:

-Hola, Maria Rosa! Xe, quina sorpresa... Com estàs? —li he preguntat amb jovialitat, com si l'energia de les meues paraules poguera exorcitzar la mala notícia que intuïtivament temia.

-No molt bé, Joan. La veritat és que, ara mateix, no molt bé...

El món m’ha caigut damunt. Perquè de seguida he comprés que la telefonada era per a comunicar-me això que no volia sentir:

-Et telefone -ha explicat, per fi, Maria Rosa- per a dir-te que Pepe acaba de faltar. I que estem avisant els amics...

Sentint la veu de Maria Rosa no he pogut evitar, enmig del dol immediat que m'han ocasionat les seues paraules, evocar de seguida la veu segura de Pepe Azorín -"Home, clar! Per això he dibuixat una rosa, al final"- quan li vaig observar no fa massa que el catàleg de la seua última exposició, Temps a Altea, es tancava amb una senzilla, nua, precisa i emotiva dedicatòria: "A Maria Rosa, l’amor de la meua vida".

-Ostres!

He donat les gràcies a Maria Rosa, pel gest d'haver-me avisat personalment en un moment tan difícil i, de seguida, després de donar-li les condolences també a l'amic Damià i de demanar que li les feren arribar igualment a la seua germana Lorena, m’he apressat a traslladar la trista notícia a la Universitat d’Alacant. A pesar de ser diumenge, em consta que la mateixa rectora en persona, Amparo Navarro, s'ha involucrat a gestionar de seguida la tramitació, en qüestió de minuts, d'un missatge institucional al conjunt de la comunitat universitària lamentant-ne la pèrdua i unint-se "al sentiment de dolor del món de la cultura i les arts, de la seua família, amistats i afins". No debades, tant Amparo com el mateix Pepe Azorín m'havien contat més d’una volta que la coneixença, l'estima i el reconeixement mutus -entre l’artista i la rectora- venien de lluny, per tal com Pepe, al seu dia, va ser professor d'Amparo en els seus anys adolescents a l'institut. De més a més, ençà i enllà de les relacions personals, hi ha el fet incontrovertible que, tal com recorda el missatge institucional de la Universitat d'Alacant, "l'artista Josep Díaz Azorín, més conegut com Pepe Azorín, [...] va ser l’autor de l’arxiconeguda escultura Dibuixar l’espai, popularment coneguda com La mà, emblema i símbol de la UA des de fa més d’un quart de segle", i que entre els centenars de premis i reconeixements obtinguts al llarg de la seua trajectòria, Azorín va ser mereixedor, l'any 2023, del "premi Maisonnave, per la seua imprescindible contribució als valors democràtics i ciutadans a través de la cultura".

Sí. En efecte: Pepe Azorín és -encara no gose conjugar el verb en passat i em resistisc a escriure ací era- el XXII Premi Maisonnave de la Universitat d'Alacant, i és també l’autor de Dibuixar l'espai: però és igualment l’autor de milers d’obres prodigioses en escultura, pintura, gravat i, sobretot, dibuix. Tanque els ulls i ara mateix em venen de seguida al cap escultures de Pepe que aporten un aire de distinció personalíssim a espais públics estratègics del nostre rodal de món: Les mans de Sant Joan del Misteri d’Elx i Homenatge al datiler, a l’avinguda de la Universitat d’Elx i a la Porta de la Morera d'Elx; A la música, A la partida i La mà de l’aigua a Finestrat; L'abraçada, al Parc Municipal d’Elx; Homenatge al joc de la pilota valenciana, a Benimagrell; L’abraç, al nou passeig d'Altea... I igualment evoque les formes suggeridores, hipnòtiques, misterioses, incitants, captivadores dels centenars i centenars de dibuixos i gravats que he tingut l’oportunitat d’admirar: a sa casa, als seus estudis del Fornet, en catàlegs, en edificis públics, en establiments diversos o en cases particulars. Perquè -val a dir-ho en un dia com el d’avui- tots els adjectius que habitualment es fan servir per a lloar i destacar la magnitud de la productivitat creativa d’un artista (extraordinària, enorme, inusual, descomunal, sensacional, etc.) fan curt a l’hora de qualificar l’univers de formes, textures, meravelles i poètiques fantasies que Pepe ha anat creant i recreant sobre el paper durant dècades. Tant és així que es podria dir que, amb la seua obra, Pepe no solament ha aconseguit dibuixar l’espai, sinó també esculpir el temps del món en què vivim. Exactament: recrear per mitjà de l'alquímia de l’art l’espai i el temps que li ha tocat viure, a cavall entre els segles XX i XXI, en un país tan privilegiat i alhora tan controvertit i complex com el nostre.

"Pepe quedarà. L’obra que Pepe Azorín deixa serà estimada i estudiada durant moltes generacions", m’ha agradat de predir, des de fa anys, sempre que s'ha presentat una ocasió propícia per a comentar el seu infatigable treball. I avui que comença -ai!- la posteritat de Josep Díaz Azorín, tinc absoluta certesa, en això: Pepe serà recordat com un dels més grans creadors valencians del nostre temps. I diria que la prova del cotó per a una tal afirmació és, precisament, l'observació que fa a penes quatre mesos vaig voler publicar ací mateix, en un article d’opinió a propòsit de la inauguració de la seua última exposició, Temps a Altea: "les obres de Pepe Azorín en delaten l'autoria sense marges per al dubte. Vull dir: que es distingeixen a una hora de camí. Són inconfusibles. Parlen en un llenguatge propi, únic, inimitable. I per això, un Azorín de seguida es coneix i es reconeix que és un Azorín: tan enèrgic és el carisma que Pepe infon a l'estètica de les seues composicions".

Amb la mort de Pepe Azorín el món perd avui un creador inimitable, irrepetible, personalíssim, excepcional. Però més que no la pèrdua de l'artista, a mi em dol ara la pèrdua de l’amic: de l'home còmplice que em telefonava potser un parell de voltes a la setmana, amb qualsevol pretext, per a contar-me -amb la il·lusió d’un xiquet!- els últims projectes en què estava treballant: "He acabat un altre dibuix d’un metre per un metre seixanta i n’he fet també tres més menudets, de setanta per cinquanta". "Han vingut a comprar-me obra a casa i s'han emportat set dibuixos per a no sé quin edifici públic de la ciutat tal". "Estic fent una altra sèrie d’arrels, per a l’exposició del Palau..." I sempre concloïa la conversa de la mateixa manera: amb un enriolat "Ja ho veus: m'ho passe bé. M'ho passe molt bé!", indefectiblement seguit per un carismàtic i encoratjador "Avanti. Avanti, eh? Avanti!"

Fa un parell de setmanes, precisament, en una reunió amb la regidora de Cultura d'Altea, Pepa Victòria Pérez, i els tècnics Ignasi Beltran i Fernando De Trezegnies, em vaig interessar per ell:

-Xe! Sabeu res de Pepe Azorín? Em té una mica preocupat, perquè fa més d’un mes que no em telefona, ni sé res d'ell -els vaig confessar.

-Sí, sí, sí... -em van dir-. No fa massa que hem parlat amb ell.

-No sabeu l'alegria que em doneu! -recorde que vaig celebrar.

Però ara comprenc que la preocupació era fonamentada. I lamente profundíssimament haver posposat excessivament la trobada que teníem pendent. Ara mateix, mentre escric el seu obituari amb les emocions encara tèbies i tendres per la notícia del traspàs, mire els llibres que em va deixar en l'última visita a sa casa. Eren per a un projecte que teníem aparaulat i que ens tenia solidàriament il·lusionats. Fa dos o tres mesos que els tinc escampats sobre l'escriptori del despatx. Havia de quedar amb ell per tornar-li'ls i, en el fur intern, em deia: "Quan li’ls tornaré li faré el regalet". I el regalet era portar-li un parell d'articles que havia escrit sobre la seua obra, i també el llibre últim meu que estava a punt d’eixir -i que de fet acaba d’eixir aquesta setmana!- on, al bell mig d'una sèrie d’aforismes titulada "De l’amor a la bellesa", n’hi havia un dedicat expressament a ell.

Diu així:

"HOMENATGE A PEPE AZORÍN

És per mitjà de l’alquímia de l'art -del gravat, la pintura, el dibuix o l'escultura- que podem fer nostres, en certa manera, els misteris de la vida: les ales de la llibertat anhelada -tantes voltes esgarrada!-, el misteri inescrutable de les formes de les arrels dins la terra, els volums capriciosos de la cara nord de l'olivera, la profunda poesia de les mans o la inefable emoció d’un abraç enamorat".

Estic segur que hauríem rigut junts la picardia, i que ell s'hauria sentit afalagat pel reconeixement implícit que amb aquella frase volia fer a la poètica dels seus dibuixos de soques d'olivera, ales, arrels, abraços i mans. Serà ara, aquest paràgraf perdut en la pàgina 72 d'un llibre probablement intranscendent, el testimoni orfe i silent de l’afecte i la consideració que sempre li he professat. Em produeix una tristesa infinita saber que el retrobament promés ja no serà possible. I és precisament aquesta tristesa la que em mena ara a apropar-me a un dibuix seu que tinc emmarcat a l'escala del despatx, a dos o tres metres de la taula on escric. Són, precisament, unes mans escrivint, fetes amb barra Conté. I no sé per què, sobtadament m’envaeix la necessitat d'alçar-me de l'escriptori i d'apropar-me lentament fins a l'obra de Pepe, protegida amb plexiglàs, i de posar la meua mà sobre la mà que ell al seu dia hi va dibuixar: com si amb aquest gest poguera prendre-li la mà, a ell, i fer-li arribar el testimoni de l’estima i l’admiració que tenia pensat de fer-li arribar en la pròxima trobada -que ja no farem.

Quan la meua mà, de carn i ossos, s’ha trobat per fi amb la mà dibuixada de Pepe, inopinadament els ulls se m’han omplit d'aigua. Però en comptes d'enterbolir-me’n la visió, el tel aquàtic provocat per la pena de la seua absència definitiva m’ha ajudat a veure una cosa clara, diàfana, transparent. És a saber: que les persones som totes peribles, limitades, fútils, provisionals, caduques, evanescents; però que, no obstant això, les obres, les creacions i les aportacions dels artistes genials com ell perduraran sempre en la memòria, i en els sentiments, i en les emocions dels qui en sabran estimar l'encís. Altrament dit: que la bellesa ens redimeix i ens permet de profanar, d'alguna manera, totes les reixes del temps. Tant és així, que amb la meua mà encara sobre la mà de Pepe, i amb els ulls definitivament plens de llàgrimes, dins del silenci uterí del despatx -i amerat per la bellesa inefable dels seus traços hipnòtics-, li he enviat de pensament un abraç tan sentit i intens com el de la seua escultura del passeig d’Altea. I m’he atrevit a dir-li, en veu baixa, dibuix endins -com si també les paraules pogueren dibuixar l'espai i esculpir el temps-: "Gràcies, Pepe! Ja ho veus: quedaràs. La teua obra serà estimada i estudiada durant generacions. Seràs, per sempre, ales, arrels i mans. Gràcies per dibuixar l’espai de la utopia: l'art de l'amistat, la raó i la llibertat. Ho passarem bé, admirant la teua obra. Ho passarem molt bé! Bon viatge, estimat. Avanti. Avanti, eh? Avanti!"

Joan Borja i Sanz