ALICANTE. Mai hauria imaginat que el ganxet es convertiria en la seua ferramenta arquitectònica més poderosa. “No sé per què vaig començar a estudiar arquitectura. Tenia una ànima molt artística i una molt tècnica, així que dins de l’oferta que hi havia vaig pensar que l’arquitectura era interessant”. Des que les famílies treballadores van poder entrar a la universitat, hi ha oficis com l’arquitectura que inevitablement havien de canviar.

La vocació de Lucia, com la de qui escriu, ha estat lluny de la rajola i el negoci immobiliari com no podia ser d’una altra manera. “L’últim any de carrera vaig començar en el taller de ganxet del poble perquè estava cansada d’estudiar per a l’últim examen d’estructures. L’Ajuntament va organitzar uns tallers intergeneracionals per a combatre la soledat no desitjada de persones majors. Durant la carrera havia abandonat eixa part personal creativa. Quan vaig entrar en el taller, em vaig enamorar de la tècnica i de la comunitat que s’havia conformat”.

El que va començar com una via d’escapament es va transformar en Arquitectura Teixida, un projecte que combina art, disseny i cohesió social per a revitalitzar els espais urbans. “Què pinta una arquitecta en un taller de ganxet? Però quan vaig començar a participar com una més, la resta em demanaven que dissenyara alguna cosa, algunes peces més sofisticades”.

Prompte va començar a investigar sobre estructures tèxtils i després va pasar a l’acció dissenyant quatre intervencions espacials que anaven a ser teixides amb un taller ampliat de ganxet. Tot amb el mateix propòsit: fer dels espais públics llocs més humans i habitables. Un dels primers projectes va consistir en recuperar la Plaça de Sant Roc, un espai històricament desconnectat per la porta tapiada de l’Hort de Santa Helena. Per a fer-ho més atractiu, es van instal·lar grans cortines de ganxet i desenes de flors teixides, convertint la plaça en un punt de trobada vibrant. Al mateix temps, es va multiplicar per tres la comunitat del taller de ganxet, conformat eminentment per dones de totes les edats. El triple de dies amb uns tallers distribuïts per tres places diferents del poble al llarg de la setmana.

Al Passeig de l’Alameda encara que el camí proporcionava ombra, la plaça de l’Ermita de Montserrat quedava exposada al sol, dificultant-ne l’ús a l’estiu. La solució va ser un tendal de ganxet, que no sols oferia cobertura sinó que també dotava l’espai d’identitat. A més, es van teixir quadrats de colors per als bancs, embellint el recorregut i celebrant l’artesania tèxtil.

La intervenció final va tindre lloc als Jardins de Peñacerrada, annexes al palau del mateix nom, tancat des de fa dècades. Per a connectar els dos entorns, es va crear un tapís que representava el plànol del palau amb els colors dels seus rajoles, a més d’una instal·lació tèxtil amb patrons inspirats en els papers de paret de l’edifici.

Per a Lucía, l’arquitectura no es limita a construir edificis, sinó que també intervé en el teixit social. “Jo vull aportar altres coses a la societat que no siguen construcció. Intervindre en situacions socials.” A través del seu projecte, ha demostrat que l’urbanisme també es pot generar des del fil i l’agulla, resignificant els espais a través de l’art i la comunitat. “Crec que aquest és el meu lloc. Realment m’apassiona i vull continuar experimentant, generant aquestes comunitats”.

La realització dels tallers va fer possible estes tres intervencions espacials, junt amb un kit de costura personal per poder cosir al carrer. Un projecte que s’ha acabat editant a una publicació i un documental que recull les memòries de totes les generacions de mutxameleres que han participat, construint un nou relat del poble independentment del lloc on van nàixer. Teixir al carrer no només ha transformat els espais públics, sinó que els converteix en escenaris d’interacció, memòria i cura.