ALICANTE. "Des del primer moment em vaig proposar integrar-me a la cultura i conèixer i adaptar-me a les lògiques del país. En aquest cas —per a una persona creativa— obrien un ventall de possibilitats de desenvolupament impressionant. Vaig aprendre que qualsevol cosa que poguera imaginar, es podia acabar aconseguint d'una manera o altra. Aquesta va ser la gran dificultat quan finalment vaig decidir tornar a Alacant".

Iván Valero havia acabat la carrera d’Arquitectura presentant una completa proposta com a projecte final de carrera que tancava la bretxa ferroviària d’Alacant i retranquejava la futura Estació Central uns metres per guanyar en temps, verd i diners. Un win-win que va signar a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona mentres es preparava per a viatjar a Méxic sense bitllet de tornada.

"Mai no ho vaig plantejar com d'anada i tornada. Mentres vivia allà, l'enfocament era com si només fóra d'anada. I va estar a punt de ser-ho", comenta Valero. "Gran part d'aquesta llibertat amb què m'havia acostumat a treballar va desaparèixer quan vaig començar a treballar a Espanya novament i necessite molts mesos per assumir la rigidesa de les normatives i processos".

Del Parc Central d’Alacant va passar a construir places i mercats a Mèxic. Una etapa estimulant amb projectes de tot tipus, on fins i tot un client li va proposar plantar un arbre de deu metres. Davant la prevista mort de l’arbre, Valero li va proposar construir un arbre de fusta... i cremar-lo per decorar la sala.