«No soy un fulano de la lágrima fácil», cantava Joaquín Sabina en un disc de primeries dels noranta. Tampoc jo, com Joaquín, no sóc un animal massa propens a la sensibleria. A més, tot apunta que a partir d’una certa edat les persones tendim a endurir la cuirassa protectora dels sentiments. Esdevenim gasives i impenetrables —si més no en la instància de les aparences— pel que fa a l’esfera íntima de les emocions... Tanmateix, no sé que deu tindre aquesta primavera del 2017 que últimament m’he sorprés emocionat amb més freqüència de la prevista.
Jo ja sé que en el nostre món postmodern —de pantalles digitals, telefonades funcionals, reunions urgents, amistats virtuals i missatges rebotats— sembla que fa lleig mostrar en públic les agitacions i les commocions de l’esperit. Però el cas és que la setmana passada no vaig poder evitar posar-m’hi en evidència. Va ser en els moments immediatament posteriors al concert de cloenda del projecte «Com sona l’ESO 2017», a Altea. Encara en calent, a penes uns minuts després dels últims acords, estava saludant i comentant la jugada amb un parell d’amics de Cocentaina (l’exalcalde i diputat en les Corts Valencianes, Rafael Briet; i la regidora de Cultura, Marcela Richart) quan de sobte em vaig sorprendre amb la veu trencada i una manifesta incapacitat per a continuar parlant.
«Perdoneu... Xe, que m’he emocionat, tu!», em vaig haver de disculpar. I és que inopinadament m’havien vingut ganes de plorar com un xiquet. Sortosament vaig aconseguir contenir l’aigua dels ulls, sense que regalimara galta avall; i en cosa de tres o quatre segons vaig aconseguir asserenar-me i reprendre la conversa. Sense incomodar-se gens ni mica, els amics socarrats em van regalar una somriure franc i amable: «Ho comprenem... Saps? A mi em va passar exactament igual, igual, igual, quan “Com sona l’ESO” va ser a Cocentaina, l’any 2013. Per això sempre que podem anem allà on es fa. És una meravella...».
Hi ha adjectius que de tant de gastar-los sembla que en veuen diluït el sentit original Emocionant n’és un. Qualsevol cosa passa per emocionant en els nostres dies. Emocionant és un capítol de telesèrie, la realització d’unes postres, l’enèsima pantalla d’un videojoc o l’anunci d’una marca de llet. De tant de gastar-la, fa l’efecte que la paraula emocionant n’ha perdut l’emoció. I és una llàstima, perquè qualificar simplrment d’emocionant el concert de «Com sona l’ESO» a Altea potser no concentra la suficient justícia expressiva. Qui no ho ha experimentat en directe no se’n pot fer una idea: vora dos mil adolescents entre 12 i 17 anys cantant, tocant, interpretant i ballant, prodigiosament units al servei d’un espectacle vivament sentit. Vora dos mil adolescents, vinguts d’ací i d’allà, amb un exigent treball previ per part dels seus professors als respectius instituts. Vora dos mil adolescents convivint durant quatre dies —centenars de tendes de campanya sembrades a la Ciutat Esportiva d’Altea, a tocar del riu Algar— amb ordre, educació, civisme i responsabilitat. Vora dos mil adolescents que han preparat un concert que ningú no podrà oblidar mai. Vora dos mil adolescents, dic, cadascun d’ells —cadascuna d’elles— amb la pròpia emoció: la joia, el somriure, l’ambició, el nerviosisme, la innocència, una temptativa de somni, i aquella inconfusible llum dels ulls que delata la joia dels qui saben que disposen, plenipotenciàriament, tota una vida per davant.
