VALÈNCIA. A Espanya a molta gent se li ompli la boca amb els èxits dels nostres esportistes, ens agrada fardar d’ells. Quan guanya Rafa Nadal el Roland Garros molts ens sentim un poc més orgullosos de pertànyer a un país que ha sigut capaç de “parir” un tenista tan genial. També ens passa o passava amb Ferrer, Bruguera, Ferrero o els Sánchez Vicario. El mateix ocorre amb altres esports com el bàsquet i els èxits dels Gasol, Navarro, Ricky Rubio, Rudy Fernández, Claver o Llull. I resulta que tots ells, sense excepció, parlen valencià/català en alguna de les seues variants a casa seua. També moltes de les jugadores de bàsquet subcampiones dels jocs olímpics, així com molts jugadors de futbol de la selecció campiona del món (Piqué, Puyol, Xavi, Albiol, Valdés, Capdevilla, Reina, Fàbregas...) o la gran Mireia Belmonte. Però no hi ha només esportistes que parlen valencià, hi ha també campiones olímpiques que parlen euskera com Maialen Chourraut, i figures mundials del seu esport que parlen gallec com el triatleta Javier Gómez Noya.
Però si a qualsevol d’ells a la televisió nacional els rotara per parlar en qualsevol llengua cooficial que no fóra el castellà, rebrien una caterva de crítiques. Ha passat en First Dates, eixe producte artificial on gent amb ganes de tindre els seus 15 minuts de glòria es posa en evidència davant de tot Espanya. Alguns dels assistents són uns romàntics o molt innocents i pensaran que trobaran l’amor en un plató de televisió, mentrimentres beuen vi i tracten d’impressionar uns desconeguts. Però la majoria hi acudix pels 200 euros, la nit d’hotel, l’esmorzar pagat i el gust de ser el tema més comentat en el grup de WhatsApp d’antics alumnes del seu col·legi. Per un poc de notorietat, molta gent demostra ser capaç de perdre la seua dignitat. No només en First Dates, també en Hombres, mujeres, bíceps i berzas (o com es diga), Sálvames diversos i altres formats de telefem.
Cadascú li posa un preu a la seua dignitat, a Espanya sembla que si la sospesem amb una romana amb la fama, pesa més un gram de la segona que un quilo de la primera. De fet, conec un cas d’un senyor casat que va fingir estar divorciat per poder viure l’experiència televisiva en primera persona. Presumia a posteriori d’haver enganyat per dues vegades els entrevistadors fent-se passar per divorciat, quan en realitat és a ell a qui enganyaven donant-li quatre xavos per omplir amb la seua història 15 minuts de prime time televisiu.
Els programadors diuen que les audiències demostren que al gran públic li agrada este tipus de continguts, i cal donar-los programes que no requerixen massa reflexió, que tracten temes “blancs”, plens de banalitats, trivialitats i falses aparences. El que no diuen és que estos programes es veuen principalment per morbo. La gent és molt morbosa i es creu molt tolerant i progressista quan veu dos persones del mateix sexe que parlen de sexe entre elles. Però és una falsa cortina de pluralitat, una gran hipocresia, perquè en el moment en què han de llegir subtítols perquè Alicia i Tino, dos valencians de Carcaixent i Gandia, parlen en valencià, aleshores molts d’eixos televidents suposadament tolerants es convertixen en intolerants lingüístics, en radicals del monolingüisme i en valencianofòbics.
Segur que després els mateixos que es queixaren d’escoltar valencià en la televisió nacional es posen una sèrie de moda subtitulada o doblada en “espanyol latino” perquè encara no està el doblatge disponible en les pàgines de descàrregues pirates. Perquè el que consideren intolerable és que, sent espanyols, eixos dos valencians que buscaven l’amor o la fama no parlaren en castellà: “faltaría más”, “qué se han pensado”, “si Franco levantara la cabeza”, “esto es España, hablen en cristiano”. I la culpa no és d’ells, segurament tampoc siga dels seus pares, ni de la televisió que demana disculpes quan li diu a un català “bona vesprada” o a un valencià “bona tarda”. La culpa és d’una societat que li ha girat l’esquena a les llengües cooficials, també espanyoles, i les ha vistes més com a problema que com a patrimoni.
