VALÈNCIA. No deixa de ser significatiu que un dels monuments de la literatura medieval europea siga una obra que ancora el seu motor remot en una epidèmia. Perquè El Decameró, eixe llibre de respecte reverencial però escassa lectura, i sorgit de la ploma de Giovanni Boccaccio (1313 – 1375), en realitat ens ha llegat el relat d’un confinament. Però no de les misèries, angoixes i tribulacions que poden assaltar-nos en eixa situació, sinó de l’oblit, de l’evasió i de la invenció que vol obviar les circumstàncies més amargues, el privilegi de ser jove i trobar-se sa i estalvi quan el món sembla afonar-se. Una forma raonable d’egoisme, si més no.

Però d’egoisme (barrejat amb dosis variables d’instint de supervivència) també estem fets, i eixa celebració de la vida que d’alguna manera és El Decameró (La Butxaca, 2008), està formada per un compendi de relats (cent, concretament) que un grup de privilegiats jóvens es conten els uns als altres durant el feliç confinament que mantenen en una vil·la pels voltants de Florència (probablement Fiesole), mentres la ciutat del lliri era devastada per la pesta, allà pel 1348.

Totes eixes històries relatades per eixe grup de deu desocupats jóvens de l’alta societat florentina (set dones i tres hòmens), i situades temporalment durant dos setmanes que en realitat són, com explicita el títol del llibre, deu dies de narracions de tots ells (salven els diumenges i una avara jornada dedicada al treball: més mol·lície encara), i que cada dia han d’emmarcar-se en la temàtica consensuadament triada: històries d’amor, burles que es fan hòmens i dones, relats de superació i final feliç, grans proeses, mèrits de l’enginy, etcètera, i així fins a completar les deu jornades i els cent relats.

El to general d’esta obra de Boccaccio és –com no podia ser d’una altra manera– fill del seu temps i dels condicionants que llavors imperaven, però en les paraules de l’autor ja s’albira el final de l’edat mitjana en certa defensa o prevalença de la condició femenina (tot i que esguitada d’antics prejuís més que generalitzats i que benèvolament podem considerar inevitables), en el valor que dona a la seua capacitat i la dels relats que l’autor posa en les seues boques i fins i tot en la clara majoria que atorga a la femenina condició dels habitants de la vil·la, verdaders protagonistes i relators del llibre.