Alerta Unesco!

Entre totes les particularitats del Misteri d’Elx que es representa en la tardor dels anys parells, una ens preocupa ara especialment perquè coincideix amb la commemoració per part de la UNESCO del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual el 27 d’octubre. I encara que sembla que el teatre religiós té poc a veure amb el cinema, cert és que, una obra que està en cartell des de fa 500 anys i que, per tant, ha estat sotmesa a canvis socials i avançaments tècnics, devia colpir els cineastes que feren servir l’invent que va trasbalsar el segle passat. Enguany a més s’afegeix l’homenatge que el dia 29 l’Ajuntament farà a Gudie Lawaetz en forma d’una plaça que inaugurarà molt a prop de la basílica on va filmar la seua peça d’arqueologia audiovisual sobre la Festa d’Elx el 1978. Cal reconéixer el valuós resultat del seu treball, que juntament amb les pel·lícules de Marcel Hanoun (El Mystère d’Elche, 1962), Heinz Dieckmann (Das Mysterium von Elche. Ein Bericht aus Südspanien, 1965) i José María Berzosa (El Mystère d’Elche, 1972), ens permet obtindre una informació fidel sobre un període especialment clau en l’evolució formal de la Festa al llarg del segle xx.

El Misteri d’Elx és una festa viva que ha quedat reflectida en un tipus de document gràfic que no s’ha donat en altre moment de la història de l’única representació a l’interior d’una església. Precisament un d’eixos documents està relacionat amb la proclamació del dogma de l’Assumpció l’1 de novembre de 1950. Es tracta de les imatges audiovisuals de la primera processó quatre anys després procedents del NO-DO, integrat per pel·lícules perfectament conservades i consultables gràcies a la tasca de la Filmoteca Española sobre arxius dipositats en els seus propis fons a través d’un conveni amb RTVE. Entre tot el material audiovisual dispers sobre la Festa, Berlanga va utilitzar el 1956 aquelles imatges en Los jueves, milagro i les va posar a l’abast no només dels cinèfils sinó també dels investigadors. Aquesta pel·lícula és la prova de què el cinema s’ha convertit en l’eina que ha construït l’imaginari artístic del segle xx, l’art que millor ha representat la societat en la qual vivim.

De fet, també hem pogut descobrir, gràcies a la tasca de l’Institut National de l’Audiovisuel (INA), les pel·lícules de Hanoun y Berzosa, que mai es van veure a Elx, malgrat els esforços francesos i els contactes que establí el Patronat per a conservar-les en el seu arxiu perquè estaven convençuts que eren documents importants. Sí que era propietat del Patronat una còpia de la pel·lícula alemanya fins que es donà forma a la idea d’una subseu il·licitana de la Filmoteca Valenciana, creada sense l’estructura legislativa que calia, una pretensió il·lusa d’uns cinèfils que no podia anar enlloc sense els mitjans necessaris per a conservar les pel·lícules i la col·laboració efectiva de la seu oficial al cine Rialto de la capital, que mai va tindre clar el paper dels responsables aquí. Aquella pel·lícula alemanya es va cedir pel Patronat a la delegació provincial de la Filmoteca (inexistent, encara que els patronos no ho sabien) amb unes garanties que mai es van complir. Els rotllos es van deixar a principis dels anys 90 a l’Arxiu Històric Municipal d’Elx. Ha arribat el moment de tornar la pel·lícula al Patronat perquè puga encetar un procés de conservació i restauració que ens torne, no només als investigadors sinó també als cinèfils d’Elx, el poder captivador de les seues imatges.

No solament patim per aquesta pel·lícula, temem també, i així  ho denuncia any rere any l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix  Vinalopó, pels altres tresors sobre el transcurs del temps exposats al  seu inexorable i irreversible pas, malgrat que gràcies a la preocupació  de Carmina Verdú des de l’AHME es van inventariar, un bon grapat de  pel·lícules que no podem veure i que segurament mai podrà veure ningú si  no aturem el procés de degradació química de les pel·lícules, inestable  si no es conserven sota unes determinades condicions. Quasi 40 anys  després de la creació d’aquell organisme ineficient administrativament i  inoperant cinematogràficament, el somni cultural s’ha tornat un malson  patrimonial i la realitat és que s’està desfent el nostre fons  audiovisual, del qual no es podrà valorar la seua importància en la  recerca de l’empremta del Misteri i també en el descobriment  del llegat dels primers cineastes amateurs de la ciutat, com Antonio  Segarra Rodríguez i Vicente Sansano Arronis.

Per això resulta  descoratjador ajuntar-nos al voltant de la figura de Gudie Lawaetz, tan a  prop del Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual, durant les  representacions del Misteri en el seu cicle tardorenc, conscients que,  malgrat tot, la festa no és completa mentre el material que va cedir la  cineasta al poble il·licità no es conserve com cal. El material  audiovisual que reculla el moment de la inauguració de la seua plaça  tocant el carrer Major de la Vila serà un material que arribarà  èticament degradat a les hemeroteques i els arxius. Tornem a demanar a  les nostres administracions, a l’Ajuntament d’Elx i a la Conselleria de  Cultura que, davant la recomanació de la UNESCO (que troba més sentit,  si cal, en el cas de tradició immaterial del Misteri) arriben  legítimament a una solució valenta sobre el nostre patrimoni audiovisual  davant el risc de pèrdua irreparable del testimoni comunitari d’un  temps que ens concerneix.

José F. Cámara Sempere és autor de «El cinema a Elx»