café del temps / OPINIÓN

Alegria

15/06/2019 - 

A Jimi i Mari Carmen, naturalment 

Vuit de juny del dos mil dènou. Primavera madura; sol d’estiu, amor d’hivern. A l’església de Dalt, un casament. Cor de veus, perfums, somriures, vestits nets. Com un secret a crits, entre els presents, un sentiment fet carn i pensament: l’alegria. I és que, tant o més que la por, l’acritud, l’ambició, la tristesa o l’odi —molt més que la recança, l’aflicció o la indecència—, la felicitat és contagiosa. Inopinadament.

I feia goig, estimats, admirar i respirar tanta felicitat, gelosament conservada —finalment compartida. «Sí que ho vull, amar-te i respectar-te...» «I jo a tu, cada instant de la nostra vida». Paraules d’amor, penyora de l’or, litúrgia dels dits. «Podeu besar-vos.» Com si permís calguera per al besos francs dels enamorats! Però us beseu, sí. I la gent ofrena un aplaudiment tancat, respectuós, sincer, espontani. De la més pura, bella, fina, contagiosa felicitat

Si el sexe és al cos, l’amor és a les paraules. I el vostre, dissabte —vuit de juny, primavera madura—, era un amor de tendreses i versos; de mots palpitants que parlaven de dol i gaubança, de mort i de vida; de plor i alegria, d’enyor i esperança. Amb veu tremolosa i segura, tu, Mari Carmen, vas dir Miquel Martí i Pol. Vas retre honor als morts: els teus morts, els vostres morts que van ser també una mica nostres en el dolor i en la memòria, en la pena i l’alegrança de tanta vida plenament viscuda: vida enamorada; vida dadora de vida —que és ara la vostra vida. «Parlem de tu, però no pas amb pena», sil·labejaves. I un sentiment d’enyor, pessic de l’ànima, planava per l’aire entre ciris i sants. I ascendia amunt amunt per l’espai sagrat, altar enllà, fins al buit altíssim de les voltes i la cúpula de del temple, talment la Marededéu de l’Assumpció del Misteri d’Elx, entre oripells de formoses penses —però més calm i seré, solemne i invisible.

«Parlem de tu, del sofriment lentíssim», deies. I les paraules ameraven esperits. I s’enlairaven. Eucarísticament. I volaven, església amunt, poble amunt, cel amunt; filtrades pel blau de la cúpula d’Altea, amb la convicció i la certesa que arribarien netes, clares, justes i precises fins allà on havien d’arribar. «A poc a poc esdevindreu tan nostres que no caldrà ni que parlem de vosaltres per recordar-vos». I és segur que elles i ell, tan vostres, dissabte, vuit de juny, primavera madura, hi van plorar d’orgull, de plenitud i d’alegria: per la vostra joiosa, esplendent, contagiosa felicitat. Aigua del cel, llàgrimes dolces d’alegria.

Però després de l’amor enllà de la mort, clar, va vindre l’amor ençà de la vida. Era el torn de don Mario. Del Mario bo: instintiu i carnal, alquimista del cor i de la nit, trobador de la pell i dels delits, geni noble de l’ànima lliure i nua. «Vivir la vida y aceptar el reto, recuperar la risa, ensayar el canto, bajar la guardia y extender las manos, desplegar las alas e intentar de nuevo, celebrar la vida y retomar los cielos». Ei, sí! Digueu que sí, senyor Benedetti: la felicitat també es contagiosa! I és un plaer compartir-ne l’alegria!

Canta un cor de veus amigues la música sacra que un dia escrivies, Jimi, per amistat, amb la despresa generositat de sempre. Sense saber que un dia, ves per on, d’aquell Crist cantat, la festa, jugant al destí, te la faria conéixer. I aprenguéreu mirades furtives, paraules secretes; diàlegs de mans, rubor de galtes enceses; rialles nervioses, pensaments inquiets —que tallen l’alé i il·luminen els dies. Comprens? Si jo una música, tu un somriure; si una jo una carícia, tu aquell mot indicible. «Et vull.» «Jo també.» I és una música a dos cors i un camí, simfonia d’ocells, flors i violes volant horitzons més lliures.

Ah! I tu, dona, tota serenitat i distinció —«escolteu, que guapa i que elegant va la nóvia, no?»—, el prens fort per la mà, el teu home, i mentre sona a l’orgue la marxa nupcial (que avui han de tocar unes mans altres), ixes del temple, buscant la llum, la plaça, la gent, els carrers. Clamors i visques. I més clamors. I més visques. Pluja d’arròs. «Visquen els nóvios!» I la vida, que és nova vida, esdevé esperança per avui i per demà. I per tots i cadascun dels dies que vindran. Que no són mitges vides, no: que és ara vida sencera i plena.

I al final, el convit. Besos. Regals. Ramell de nóvia. Dolços. Danses. Xampany. Músics, músics, músics! Una bandeta! L’eufòria, l’emoció, el pas. Toquen, per acabar —no podia faltar—, Als Moros Vells: final de festa. Però no: no acaba ací el ball. Que tot just comença. Vuit de juny del dos mil dènou. Primavera madura; sol d’estiu, amor d’hivern. Com de plaent és la tardor havent aprés —ah, Jimi, Mari Carmen!— que la felicitat és intensament contagiosa. I que, a pesar de la por, l’acritud, l’ambició, la tristesa o l’odi —ençà i enllà de la recança, l’aflicció o la indecència—, tenim encara a l’abast, entre la mort i la vida, el benefici inefable de l’amor, la música i l’alegria.