Alacant, sala d'espera cultural

ALICANTE. Fa uns anys, Manuel Castells va introduir unes línies sòlides d’anàlisi sobre el concepte de xarxa en la nostra societat. El concepte de treball en xarxa no és exclusiu d’internet i les seues diverses activitats. Hui, hi ha una unanimitat en el reconeixement de que les xarxes culturals suposen una línia de treball d’interès comú i donen suport a la tasca de les institucions vinculades. La cooperació cultural trenca l’aïllament i la incomunicació generant promoció i transferència de resultats en accions bilaterals o multilaterals, així com reforçament de diferents línies de treball.

És innegable que durant l’última legislatura (2015-19) i malgrat diferents esdeveniments polítics, moltes novetats marcaren les activitats culturals a la ciutat d’Alacant i a la seua comarca. Les noves direccions del Teatre Principal—Francesc Sanguino— i del Teatre Arniches —Alicia Garijo— aparegueren en l’escenari cultural carregades de noves propostes. Trobaren la complicitat d’altres entitats “imprescindibles” que donaren consistència a la xarxa cultural, com  va ser l’Institut de Cultura Juan-Gil Albert que, sota la direcció de José Ferrándiz, organitzà més de 300 actes fora de la ciutat d'Alacant en un període d’uns tres anys i mig.

Cal prendre nota, doncs la representació d’aquestes entitats implica actors polítics com l’Institut Valencià de Cultura, l’Ajuntament d’Alacant, la EXMA Diputació d’Alacant o el Banc de Sabadell i, fins i tot, en alguna junta rectora trobem la participació de les universitats —UA i UMH—.

No és fàcil trobar espais comuns d'actuació i similituds de plantejaments, ni persones amb capacitat per portar-ho a terme. Pot ser hem assistit a l’embrió  d’una consolidació i conscienciació de la necessitat de polítiques culturals coordinades, a la praxi de la cultura com una realitat interessant en xarxa,  a les noves estructures “invisibles” que es dirigeixen cap a les formes de gestió més properes la ciutadania i a la recerca de canvis en la gestió cultural, producte de l'era de les noves tecnologies que fomenten un major grau de creació, producció, difusió i accés.

D’una forma o altra, les col·laboracions entre les diferents direccions i equips han generat una quantitat innombrable d’activitats. Les noves dinàmiques del Teatre Arniches amb totes les arts escèniques, el Projecte Estruch —amb els premis José Estruch, exposicions, publicacions, xerrades i la residència en el Teatre Principal— o el teatre realitzat a diferents poblacions, patrocinat pel Gil-Albert, són només uns pocs exemples. Les col·laboracions de totes aquestes entitats també ha proporcionat un bon mostrari de bones intencions, d'una voluntat política des de les institucions més pròximes a la ciutadania per crear industria cultural o vertebrar el territori.

Ara bé, poc abans i després del canvi de legislatura, s’han produït canvis que han generat desassossec entre els agents polítics i culturals, doncs entitats com el Principal i l’Institut Juan Gil-Albert continuen sense direcció mesos després i les especulacions sobre els nomenaments es produeixen com si d’una batalla només política i partidària es tractés. I no, és molt més que això. Les institucions públiques, els polítics concretament, tenen una gran responsabilitat i uns grans reptes actualment en l’àmbit de la cultura i encara en tindran més en el futur. Estem davant de la possibilitat de consolidar moltes sinergies.

Caldrà per eixir de la sala d’espera incidir en la cultura sense protagonismes polítics que vulneren el que s’ha aconseguit. Considerar la pluralitat de la societat i la seua representació en les institucions sense caure en partidismes, afrontant reptes com la consolidació professional, la revalorització de les cultures amateurs, donar veu a les minories i apropar el no-públic a la cultura, procurant la integració social i intentant no caure en una paradoxa: institucionalitzar la cultura i democratitzar-la no és sinònim de limitar la creació i l'autonomia.

Caldria potenciar els esforços i els símptomes de millora que s’han generat amb l’esforç dels nostres gestors culturals (que han encetat, la recuperació i la vitalitat cultural que la ciutat mereix) amb la bona resposta de la ciutadania i del sector professional de les arts escèniques. Una ciutadania necessària com a consumidora de manifestacions i productes culturals, amb dret a accedir i gaudir de la cultura, fent real la idea de participació com un dret del ciutadà, un dret a la vida cultural, així és com la bona intenció de la gestió es manifesta de manera completa .

Estem atents a l'evolució, a l’eixida de la sala d’espera. La necessària, la higiènica i imprescindible evolució de la societat cap a la democratització de la cultura i la manca de partidisme polític. I tot, sense perdre de vista el valor estratègic de la cultura com a element per desenvolupar l'autoestima i una imatge positiva de les persones i els territoris.