Al vent

‘Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, els ulls al vent, al vent del món. I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a Déu, al vent del món’.

Qui no coneix aquestes paraules del cantautor Raimon? Quants de vosaltres no heu cantat aquesta cançó a ple pulmó, qual consigna política, en temps tèrbols on encara es lluitava per la demòcràcia? Quants encara la senten com a pròpia quan clamen pel respecte i la idiosincràcia del poble valencià i la seua cultura? Quants en canvi l’han oblidada, arraconada en el baül de la memòria? 

I quants hi ha, de joves i no tant joves, que en canvi no li guarden o no li troben cap significat? O que no la coneixen, o que no entenen que era un cant a la llibertat.   

I d’això, de llibertat, i de democràcia cal parlar perquè ens adentrem en un món en el que cada cop més es senten els extrems. Senyors, la tensió es respira en l’aire. Només cal encendre el televisor. Veure qualsevol pàtina política deixa un senyal farragós, indigest. I fins i tot als pobles es comença a sentir tota aquesta putrefacció…

Les xarxes socials amb missatges extrems, la falta d’educació, la rèplica constant del i tu més…  jugar a manipular els sentiments…. Veure el contrincant, el diferent, com a enemic. La por versus l’enteniment. On queda la pau, la inclusió… 

Des de quan ens està passant tot això? Soplen vents de canvi. I no són bons… Ens adonem? Polaritzem en excès… I això em fa pensar, perquè al meu parer, tal i com diu la cancó de Raimon, jo sóc més de buscar la llum, de buscar la pau, i si m’apures fins i tot de buscar a Déu… (en qualsevol de les seues formes).

Llavors què estem fent? Perquè aquesta ja és una realitat global, no només local o estatal. Ho tenim també a la resta d’Europa i de forma força visible als Estats Units. Vivim en una societat bipolar, confrontada. I a vegades me’n faig creus i clame menys mal que formen part de la Unió Europea perquè sinó la dita de que la història es repeteix podria arribar a ser certa. 

Potser exagere o potser no… Què en penseu? Miréu a Itàlia que està ahí ben aprop. O sinó, miréu al Congrés… I després extrapoleu-ho al vostre dia a dia quotidià. És llavors quan hem d’actuar amb coneixement, amb seny. Sí, amb seny i no amb rauxa. I xerrar i no cridar. I escoltar i tornar a les essències de ser un bon exemplar mediterrani. I com a tal, gaudir del moment, del menjar a taula amb conversa, de retrobar maneres i formes de viure que alegren l’ànima i l’esperit. De fruir amb la barreja de cultures i la diversitat. De ser uns bon vivants desde la frugalitat.

És a dir, busquem la llum, busquem la pau… Siguem dispars però desde l’afecció. 

I pel que fa al vent, haig de dir que no sóc una incondicional… Així doncs, que aquest mestral tan temut per llauradors i mariners passe ràpid i grane el cel.

‘Déu ens guard de tot mal i de ratxa de mestral’