VALÈNCIA. La gala d’entrega dels premis Goya se celebra a València, al Palau de les Arts, i la gran festa del cinema espanyol tindrà, de segur, un aire valencià. Ara bé, els valencians som com el yin i el yang, com Santiago Posteguillo i Rosita Amores, com Ana Lluch i Chimo Bayo. Som capaços, si ens deixaren fer una gala al nostre gust, de mostrar el barroquisme i la coentor extrema, i també de fer coses modernes i amb bon gust. Per tant, les opcions són moltes, encara que com passa sempre, tot es farà des de Madrid —guió, escenografia, presentadores— i sembla que la part valenciana serà anecdòtica. Per això, posant la mercromina abans de la ferida, propose diversos simulacres de gala dels Goya, perquè somiar és debades. Eixos somnis que en forma de pel·lícules ens distrauen, entretenen, culturitzen i obrin un camp de coneixement únic. Estes són les diferents opcions de cerimònia dels Goya valenciana, depenent del pressupost i del gust dels organitzadors:
El sainet, tot i ser un gènere prou menyspreat, té en la nostra terra grans referents com Escalante o Bernat i Baldoví, que feren crítica social i de classe amb bon humor. Si enguany es fa una cerimònia amb homenatge final a Berlanga, no seria cap deshonor plantejar la festa com això, un gran sainet. Els forasters de Hollywood salvant el món amb la seua ficció, els forasters de Madrid salvant el cinema valencià portant ací els Goya, el cas és muntar un Bienvenido, Mister Marshall fent humor d'una cosa tan valenciana com el "de fora vindran que de casa ens trauran". En eixe perfil cap tota la plantilla de l'Alqueria Blanca presentant la gala, i tenint aparicions on, com faria Escalante, tots aprofiten per a demanar faena i anar-se'n a Madrid. En eixa autoparòdia clavem Zoo cantant en castellà, una guerra de bandes de música de Llíria, Bunyol o Requena i moments picants amb Choriza May. No quedaria malament la cosa, i de segur que tindria un poc més de gràcia que aquella presentada pels chanantes.
Tenim l'opció també de fer una gala coenta i excessiva, com el Nou Pernil Dolç, o la façana del Palau del Marqués de Dosaigües. Recuperem José Luis Moreno per a l'ocasió com en aquells programes de dissabte nit a Canal 9, i tot per l'aire. Capitans moros amb cavalls, espases i puros; reines i reis dels carnestoltes de Vinaròs amb les seues falles amb rodes al darrere; gaiates, bona cosa de gaiates il·luminant el Palau; un poc de playback faller, amb la cort d'honor vestida de falleres fent un Tú sí que vales mentre sonen cançons del Titi i Sonia i Selena. Els presentadors dient a tota hora "estem en un marc incomparable", castell de focs artificials a l'arribada perquè la catifa roja siga una nit del foc, la presentadora disfressada de dama d'Elx, i alguna desfilada de belleses del foc en vestit de nit comentat fil per randa com ho fan a Alacant. As coent as it gets, faltaria només una ofrena de flors per a formar un mant amb la cara de Verónica Forqué, on participe Choriza May, i ja et dic jo que ens ho passaríem d'allò més bé... Si no ens agarra abans un atac per passar vergonyeta.
Últimament, les gales dels premis valencians són un poc totes iguals, no hi ha més, o com es diu per ací "d'on no n’hi ha, no es pot traure"; en este cas, diners. Un poc de monòleg, actuació musical de La Fúmiga i Samantha, amb permís de Seguridad Social, i poques sorpreses però poques errades. Gales funcionals on el focus es posa en el premiat, que sol ser prou rolleret i poc reivindicatiu. Hi ha excepcions, els Ovidi són més modestos, però tenen més càrrega reivindicativa. La gala d'aniversari d'À Punt va ser molt entretinguda i va estar molt ben presentada on els premis eren anecdòtics. En canvi, quan ací donem premis del cinema o de les arts escèniques, la cosa acaba sempre amb tot el món mirant l'hora i pensant "açò quan s'acaba". El cas és que es fan autèntiques filigranes amb pressupostos vint voltes inferiors a esdeveniments similars, sent el resultat prou similar. No hi ha més diners, tal volta si n’hi haguera, potser les nostres gales serien la canya de Picanya.
Entesos, ara va la meua, la cerimònia ideal per a mostrar una altra versió dels valencians. Per començar, Miguel Ángel Silvestre presentaria, però en pla pegant tirs com a Sense8 i no en pla borinot com a 30 Monedas. Estaria acompanyat per Ana Milán i el seu humor sense parangó, amb la seua manera elegant de pegar bescollades dialectals dirigides en este cas a la indústria cinematogràfica. Un gag entre Arturo Valls i Enrique Arce discutint per qui és més valencianista amb gir final inclòs on els dos acaben abraçant-se a Mijatovic. Minigag d'Eugeni Alemany explicant que la paellera és la senyora que fa paelles i no el recipient, com es pronuncia “allioli” (mai alioli) i repartint rosquilletes entre tots els presents. La presentació de les pel·lícules guanyadores amb escenografia creada per artistes fallers de cadascuna d'elles. En compte de mostrar els típics llocs turístics en algun vídeo de l'estil "Murcia que hermosa eres", jo reivindicaria altres coses. Tal volta, parlar dels Gay Games i que som una terra tolerant i acollidora; mostrar moments on els valencians hem sigut pioners com la primera Cavalcada de Reis, el primer manicomi, el primer llibre imprés a Espanya o l'invent del bàlsam labial. No sé, per fugir un poc del tòpic platja, paella i festa. Una muixeranga on a l’abaixar descobrim que en formava part Miguel Ángel Silvestre; un moment musical més íntim amb la Habitación Roja; i homenatge a Paco Cabanes en forma de Miguel Bernardeau i Paula Usero vestits de pilotaris donant el premi a millors efectes especials. Per cert, també pot entrar Choriza May en dromedari com a reina de la faràndula, ella sempre suma.
Bé, són les meues gales, segur que la vostra seria diferent. Esperem que no siga de nou un voler i no poder, i que entre premi i premi l'espectacle siga entretingut. Si a més d'això aconseguim mostrar una imatge moderna de València i de la Comunitat Valenciana, molt millor. I per descomptat, si pot ajudar el sector a mostrar el talent valencià, aleshores la despesa començaria a estar justificada.