X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

Café del temps / OPINIÓN

Agost

26/08/2017 - 

En el calendari romà l’actual mes d’agost es corresponia amb el mes de sexilis, és a dir, el sisè mes de l’any. El canvi de denominació, com se sap, va ser en honor a l’emperador Cèsar August. En homenatge a aquest sobirà de Roma sexilis va ser rebatejat i va passar a denominar-se augustus. En un principi sexilis tenia trenta dies, després va passar a tenir-ne vint-i-nou (en el calendari lunar de Numa Pompili), i en el calendari julià novament va constar de trenta dies. Si finalment n’ha acabat tenint trenta-un —ni vint-i-nou, ni trenta— no és precisament per raons astronòmiques, sinó perquè el mateix Cèsar August va decidir afegir-hi un dia mes —manllevant-lo al mes de les februa, o festes de purificació: el pobre febrer, que va quedar reduït a 28 dies els anys comuns, i 29 dies els anys de traspàs. El motiu? Molt senzill: no podia consentir que el mes dedicat al seu pare adoptiu, Juli Cèsar (l’actual mes de juliol) tinguera més dies que el consagrat al seu propi honor i la seua gloriosa memòria. S’hi tractava, com sempre, de veure qui la tenia més llarga... La mesada, vull dir. I al final la cosa va quedar tal com ens ha arribat a nosaltres: amb trenta-un dies, juliol (el mes de Juli Cèsar); i, per no ser menys, uns altres trenta-un dies, agost (el mes de Cèsar August).

Ara que sembla imminent la trista litúrgia de la síndrome postvacacional, i les temudes depressions derivades de la reincorporació laboral i el no menys traumàtic trasbals anímic (i logístic) del retorn al col·le —al col·le, a l’institut, a la universitat; a l’oficina, al mostrador, a l’ordinador; a l’obra, al volant, al despatx...—, caldrà agrair a la memòria d’aquells emperadors romans manifassers de les formes del calendari la gràcia graciosa d’aquesta joiosa circumstància: que el pròxim dijous, dia 31, siga encara agost i no encara setembre; i que hi tinguem, per tant, un dia vacacional de propina. Poques voltes les ínfules de grandesa d’un governant s’han mostrat tan benèfiques i favorables per a les classes assalariades —ni amb efectes tan llargament duradors. I és que a ell, al gran Cèsar August —i a la seua insadollable vanitat—, devem que el mes d’estiueig per antonomàsia, que és el mes d’agost, tinga la irregular generositat dels trenta-un dies disponibles per a agostejar. És a dir: per a perdre la ufana i etc.

Ignore si cap economista s’ha plantejat mai fer un estudi estimatiu del volum econòmic que repercuteix positivament en el sector turístic gràcies a aquest dia extra que agost té per mor de la molt imperatorial vanaglòria de l’instaurador de la Pax augusta. Sospite que les xifres hi causarien mareig, per grans i espectaculars. Ningú no podrà dir, en qualsevol cas, que no la sabem llarga, ací a la Mediterrània, en matèria de turisme, a l’hora d’elongar el calendari estival! Des del temps dels romans —poca broma—, que hi hem sabut trucar el calendari. I el resultat beneficia, any rere any, la indústria dels hotels, les vacances pagades, les terrasses de cerveseta fresqueta, els fabricants de cremes solars, les piscines comunals, les graellades de carn, els diaris insubstancials i els articles d’opinió —com aquest— rigorosament intranscendents.

Un aprenentatge potser podríem inferir, d’aquesta curiositat del calendari que afecta la durada del mes d’agost: que els dictadors i, en general, tots els qui ostenten formes del poder en quantitats hipertròfiques, afavoreixen els seus governats només quan, en l’afany del propi profit —o en l’afany del propi envaniment—, en un moment determinat adopten mesures que repercuteixen en l’interés de les classes populars... Sense voler!

Siga com vulga, la bona qüestió és que els qui disposem de vacances agostenques regulars, amb el corresponent dia de propina, podem aprofitar encara fins dijous per a acabar de folgar i fruir del descans reparador. Servidor, per exemple, està practicant ara mateix una dolça, reposada, delitosa, contemplativa i relaxadíssima forma de la felicitat en un mas recòndit del Gironès. Es tracta del Mas Borrell, al terme de Cervià de Ter: un sobri, antic, acollidor, venerable i silenciós racó de paradís on cada any deixe perdre ànsies, quimeres i voluntats durant un parell de setmanes —per allò de recarregar piles i reinicialitzar el sistema. Durant els dies de desconnexió que m’hi regale a l’agost, les velles pedres del mas em recorden que la fórmula de la benaurança vital no pot ser més senzilla: una base generosa de calma i serenitat —amb dosis abundants de lectura discrecional i racions no menys copioses de pensaments existencials, divagadors, parsimoniosos, meandriformes— cuinada a foc lent, i salpebrada amb passeigs en família, banys de mar i (opcionalment) rutes en bicicleta per la vora del riu, sestes rituals i converses amicals.

Confie que comprenguen que, enmig de tan dolça benaurança, la principal obsessió present siga comptar amb zel els dies de vacances que em resten. I que tot just abans de posar el punt final a aquest article encerte només a celebrar efusivament l’instint egòlatra de l’emperador Cèsar August, al qual devem un dia d’augusta propina en la felicitat d’aquest mes d’agost. Tornarem a trobar-nos al setembre, si volen. Ara mateix —ai!— tinc una hamaca, un llibre, una família i un racó de paradís que m’esperen. Vulguen dispensar-me, per favor...

next