—Eu, Senyor! De xavo adolescent estàs fet, fill! —li deixe caure al meu J., que m’abraça amb la tendresa i la innocència de sempre, però empresonat dins d’un cos desmesurat, arxihormonat, metamorfosat, engrandit, fibrós, musculat, hipertròfic, imparable, ingovernable, en continu creixement.
—A que no saps què significa etimològicament adolescent i adolescència, papi?
—Ostres —li conteste, de seguida que caic en el compte—. I tant que ho sé!
En vaig aprendre la lliçó ja fa temps: adolescent ve del llatí adolescens (o adulescens). Es tracta del participi present d’adolescere (‘madurar, fer-se adult, créixer’), amb el sentit, per tant, ‘que madura, que es fa adult, que creix’: de la mateixa manera que adult prové d’adultum (el participi passat d’aquest mateix verb adolescere; ‘que ja ha madurat, que ja s’ha fet adult, que ja ha crescut’). «Adulescentes ab alescendo sic nominatos» escrivia en l’antiguitat Marc Terenci Varró (116-27 aC). I volia dir, l’home, que «els adolescents es denominen així de créixer».
Tanmateix, en el terreny de l’etimologia ficció esdevé inevitable la temptació de posar en relació paraules com adolescent i adolescència amb el verb castellà adolecer que, com se sap, té el sentit de ‘patir una malaltia o defecte’ o, més genèricament, ‘tindre una carència, falta, privació o mancança’. «Dime de qué presumes y te diré de qué adoleces» és, en llengua espanyola, un refrany ben conegut, en què el verb adolecer apunta a aquest sentit de ‘patir un defecte, una carència, una privació o una mancança’. Hi insistisc: hi ha aquesta temptació de fer derivar adolescent de adolecer. I no. Sembla que no: en castellà, adolecer (com la forma antiga dolecer) procedeix del llatí dolescere (provinent de dolere, ‘doler, doldre, produir dolor’).
Però ja es veu: en aquest assumpte de la filologia —ai!— passar sovint que a la gent on li arriba la ciència li arriba la imaginació... I, en espanyol, sembla que és un lloc comú pensar i creure —i creure i pensar— que un adolescent és, essencialment, algú que adolece (és a dir, ‘que pateix un defecte o una malaltia’): quan etimològicament, en realitat, és algú que ‘madura, creix i es fa adult’; que ‘incrementa, acreix i augmenta’ la pròpia personalitat.
—Molt bé, papi, molt bé! —m’aprova el fill, en acabar d’escoltar l’explicació, amb un somriure satisfet, burleta i celebratori, que il·lumina tota la cuina—. Ho hem estat comentat al matí, tot això, a classe, en l’Institut...
No sé quin professor (o quina professora) del meu fill és el que ha estat tractant la qüestió, en l’excel·lent institut —públic, per descomptat— on té la sort de poder-se formar mentre travessa els anys difícils de l’adolescència. Però aquesta professora (o aquest professor) ben mereix el meu aplaudiment, efusiu i convençut. Perquè l’origen de les paraules de vegades resulta tant o més revelador que el mateix ús o el mateix significat opac i gastat amb què les fem servir en la inconsciència quotidiana.
De més a més, proposar a un adolescent que investigue l’etimologia d’una paraula com adolescent —o adolescència— potser l’ajudarà a comprendre millor el sentit primigeni de l’etiqueta encunyada culturalment, des de fa segles, per a significar l’etapa de trànsit que ara viu. «Créixer» i no «patir»; «incrementar» i no «tindre defectes»; «madurar» i no «exhibir carències, privacions, mancances»... Perquè l’adolescència, com la infància, és una etapa que cal viure plenament i intensament en si mateixa. Com cada moment vital. I fóra un error entendre-la com un mer estadi defectuós i transitori, amb el sentit únic de corregir i omplir les insuficiències formatives, al servei del futur adult en formació. No: error! Cada instant de la vida és valuós en si mateix. I mereix ser plenament viscut i aprofitat amb intensitat. Etc.
«Què em passa?», a pesar de tot, en pot ser la lògica pregunta, verbalitzada o no, en el pensament d’una criatura entre deu o dinou anys, que un dia qualsevol es reconeix amb un cos més gran que el dels pares, uns nous instints indòmits, o —és ara el cas el meu J.— l’aflorament sorprenent i indiscret d’un grapat de pèls negrencs sobre el llavi superior, a mode de bigot en grau de temptativa. «L’adolescència: és l’adolescència», contesten els adults, com si això ja ho explicara tot. «I què dimonis és l’adolescència?», en deu ser, sense dubte, la pregunta subsegüent...
És bonic, precisament en aquest punt, saber que la resposta a segons quines preguntes pot anar implícita en la història de les paraules que usem per a formular-les. «Passa que creixes, fill: que tens l’oportunitat d’incrementar, acréixer, nodrir, engrandir, estendre, eixamplar, augmentar la teua personalitat —les capacitats per a encarar la vida»
Em vénen ganes de dir-li tot això, al meu fill. Però calle. I només comente amb ell la qüestió aquesta de l’etimologia:
—Adolescere, fill, adolescere. Créixer... —amb colpets suaus i afectuosos, amb els nucs dels dits, sobre la closca del cap—. Saps? És curiós que, entre als romans, la paraula adolescens sembla que s’allargava més en el temps, i es veu que servia per a referir-se, també, a joves fins als vint-i-tres, vint-i-quatre i vint-i-cinc anys.
—Caram! —diu ell. Però ja ha tornat a centrar l’atenció en el mòbil que té a les mans. I dubte que aquesta observació última li haja despertat cap interés.
Tanmateix, a mi, com a adolescent confés i irredempt —a pesar que, ben mirat, ja estic més prop dels quaranta que dels trenta...—, l’assumpte sí que em provoca un interés positiu. Perquè trobe que a qualsevol edat es legítima —benhaja!— l’aspiració de créixer. Més encara: opine que la vida no val la pena sense aquesta permanent disponibilitat i voluntat de créixer i madurar; d’aprendre i progressar, de desenvolupar-se i millorar, de córrer i enlairar-se... De mantenir sempre incòlume i viu l’afany de superació per voler arribar més enllà —i més ençà— del món conegut. I aspirar a volar cada volta un poc més alt, etc.
Adolescere. Créixer. Sempre. Amb independència dels patiments, les mancances, les carències, els defectes, les limitacions. Perquè potser l’única alternativa a l’adolescència permanent és l’actitud de qui sucumbeix, resignadament, a la fatalitat de l’obsolescència programada...
—Deixa’t estar una mica la maquineta, fill. I vine i abraça ton pare! —li demane, amb un somriure, sense recriminar-li el dèficit d’atenció.
Mentre m’abraça amb la tendresa i la innocència de sempre, però empresonat dins d’un cos desmesurat, arxihormonat, metamorfosat, engrandit, fibrós, musculat, hipertròfic, imparable, ingovernable, en continu creixement, etc., formule íntimament un desig enamorat: «Sigues sempre adolescent: un adolescent sempitern. Confés i irredempt...» Però només encerte a dir-li, en veu baixa, a cau d’orella:
— Adolescere. No dolescere. Créixer, fill, créixer. Sempre...