Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

cartografies domesticades 

Ací també cremaren els carrers: cinc conflictes urbans que canviaren la nostra història

27/10/2019 - 

1. La Revolució del Petroli a Alcoi

Era difícil accedir per les barricades que s’havien instal·lat als carrers, però al cor de la ciutat l’Ajuntament d’Alcoi estava ennegrint-se entre les flames i el petroli. L’alcalde Albors havia disparat al sostre per a dissoldre la manifestació però tot va anar a pitjor. El 1873, a Alcoi les xemeneies creixien com a bolets. L’aigua del riu era el motor de les fàbriques: un terç dels 30.000 habitants treballaven a la indústria. El 7 de juliol de matí, setmanes després d’instaurar la I República Espanyola, la Primera Internacional -que tenia la seua seu espanyola a la capital del Serpis- convocava a totes les persones treballadores a la plaça de bous.

Incendis a Alcoi durant la Revolució del Petroli a La Ilustración Española y Americana

La principal reclamació: treballar com a màxim huit hores al dia, en lloc de les llargues jornades de dotze hores. La plaça va esclatar en convocar- la primera vaga general valenciana, coneguda com la Revolució del Petroli. El mateix 7 de juliol, després d’incendiar l’ajuntament, l’alcalde acabaria assassinat pels vaguistes i arrossegat pels carrers de la ciutat. La jornada de huit hores s’acabaria aprovant el 1919, amb una vaga de quaranta-quatre dies a la fàbrica La Canadenca de Barcelona que va forçar el president del govern espanyol a signar el decret de les huit hores.

2. El fugaç cantó alacantí

Abans que la declaració unilateral d’independència del 2017 a Catalunya, Cartagena ja va exercir el seu dret a l’autodeterminació fa casi cent cinquanta anys. Després de l’abdicació del rei Amadeu de Savoia i la instauració de la I República, es va obrir un debat entre centralistes i federalistes. Mentres es redactava una nova constitució federal i s’investia president al progressista Pi i Margall, algunes ciutats valencianes, andaluses i murcianes es van proclamar sobiranes perquè el nou ordre constitucional es construïra de baix cap a dalt.

Segons conta Antonio Pérez Crespo a El cantón murciano, Cartagena va ser el cantó més fort perquè comptava amb flota naval pròpia que a finals de juliol visitaria Alacant. El governador militar de la ciutat va decidir retirar-se per evitar un enfrontament armat i la nit del 20 de juliol la Junta Revolucionària de Salut Pública va assumir les funcions de l’Ajuntament d’Alacant, proclamant el cantó... fins al 22 de juliol, quan es va restablir l’ordre lleial a Madrid amb l’alcaldia d’Anacleto Rodríguez.

3. Els màrtirs de la llibertat

Amb tretze anys, el 1843 Isabel de Borbó era coronada reina d’Espanya i el president Luis González Bravo va declarar l’estat d’emergència, va dissoldre tots els ajuntaments i va censurar la premsa republicana, com recull Antonio Checa a Història de la premsa andalusa. En gener del 1844 el general Pantaleón Boné arribava des de València perquè Alacant es rebel·lara al govern espanyol, exigint millores polítiques, econòmiques i socials i promovent l’extensió de la revolta per tota la península.

Però la ciutat va ser assetjada pel capità general Federico Roncali i les tropes de Boné van acabar atrapades al castell de Santa Bàrbara. Segons els textos de José Pastor de la Roca, el 8 de març Pantaleón Boné i una vintena més d’homes van ser afusellats al dic del port, que hui té el nom del passeig dels Màrtirs de la Llibertat.

4. La crema de Santa Maria d’Elx

Després de la victòria a les eleccions municipals del Front Popular i desafiant l’estat d’excepció, el 20 de febrer del 1936 centenars d’il·licitans celebraven entre la Glorieta i la plaça de Baix la investidura del nou alcalde. Segons les investigacions de Manuel Álvarez Tardío i Roberto Villa García, el tinent d’assalt José Sánchez Meseguer va intentar dissuadir la festa amb tirs i va acabar matant dos persones.

“La turbamulta embogida”, com cita El Debate, va respondre cremant quatre esglésies, un convent i les seus dels partits de dretes, assenyalats com a conspiradors de la repressió. El socialista Manuel Rodríguez, acabat d’investir alcalde d’Elx, va intentar impedir la crema de Santa Maria interposant-se a les portes de la basílica. Però a poqueta nit, un nombrós grup de gent va tornar a Santa Maria i va aconseguir botar foc la basílica.

 

5. La Revolta de Santa Àgueda

Fins al segle passat, al voltant del 5 de febrer a Benillup (El Comtat) se celebrava la Festa de les Dones. La nit de la vespra, les dones prenien el campanar i repicaven les campanes mentres botaven foc a una foguera a la plaça del poble i dansaven al seu voltant, xiquetes i iaies incloses. Segons conta Juan Luis Román del Cerro, la tradició la van importar els immigrants de Lleida que repoblaren les muntanyes valencianes.

Durant tot el dia de la Festa, eren els homes qui assumien les tasques quotidianes de les dones mentres elles podien entrar als bars i convidar als homes. Això sí, els punxaven amb una agulla. Diu Georges Balandier a “El poder en escenes” que invertir l’ordre quotidià -com passa a les manifestacions o les festes- pot reforçar a qui ostenta el poder. Per això les festes populars -com les Fogueres o Santa Àgueda- són una catarsi on es dissolen les normes temporalment. Una rebel·lió dramatitzada que assenyala qui mana: a Benillup les dones només manaven un dia perquè la resta de l’any ho feien els homes.

Carlos Pastor

@carlospastor__

Noticias relacionadas

next
x