Viatge al Japó més gastronòmic

VALÈNCIA. El concepte xenial està de moda. Els xenials són els membres d’eixa generació pont entre la Generació X i els mil·lenials. Es considera xenials als nascuts a finals dels 70 i principis dels 80, els últims que anaren a l’Institut sense mòbil, que encara saben contar en pessetes o en duros, i que quedaven a les 6 al parc i allí apareixien amb les bicicletes, a menjar pipes o a jugar amb la pilota. És la gent que ara està començant a tindre fills i treballs seriosos, i que ha fet que Japó siga un destí de moda. Un col·lectiu d’edat que va créixer amb molta influència nipona, i que és molt més conscient del que
pensava de com és viu en el Japó.

Mazinguer Z, Bola de Drac, Akira, Musculman, Dr Slum, i Ranma 1/2 primer i més tard Chicho Terremoto, Doraemon, Sailor Moon i els Pokémon marcaren les seues vides. Una generació, la meua, que va créixer amb les Nintendo i les SEGA, amb Humor Amarillo i Oliver i Benji, i que sense adonar- se va deprendre moltíssim de la cultura japonesa quan era menuda. També visquérem l’èxit de Lost in Traslation quan teníem edat de fer-nos els entesos en cinema. Una època on llegir a Murakami i anar a la filmoteca a vore pel·lícules de Kurosawa era imprescindible entre els “culturetes” de la ciutat.

Els mil·lenials en molts casos encara no han complit el seu somni de visitar Japó, mentre que entre els xenials és un destí de moda. Perquè abans era impensable per a la classe mitjana (eixa que no sé si encara existix) poder anar-hi. En canvi ara, amb vols des de 500 € si els agarres en temps, és un destí de moda entre aquells que es casen, com jo, o aquells que es podem permetre un viatge llarg en estiu. Gent que encara du la Lonely Planet de paper, però necessita el wifi per a buscar com desplaçar-se per la ciutat. I, si una cosa els agrada als últims alumnes de l’EGB quan van de viatge, és anar a menjar o sopar a llocs poc turístics i tastar les delícies locals. 

Recorde com fartava Goku fideus llargs en sopa després de guanyar un campionat. També recorde a Shin Shan quan li explicava a son pare que en els restaurants on el menjar pega voltes una cinta transportadora, cal agafar els plats que el cuiner acaba de ficar, no els que duien varies rodaes. O com Doraemon es fartava a menjar Dorayakis entre aventura i aventura. Per això quan planteges un viatge al Japó, per poc que t’agrade una miqueta la gastronomia com em passa a mi, no pots fer cap altra cosa que planificar tot el que menjaràs. En este sentit és molt recomanable la primera sèrie japonesa de NETFLIX, Midnight Diner: Tokyo Stories, on et conten a partir d’una recepta clàssica japonesa, una història de la seua quotidianitat. 

Sopa de fideus, truita amb arròs, nyam fregit o tonkatsu, que és porc empanat, són alguns dels plats que cuina el Mestre a la seua heterogènia clientela a partir de la mitjanit. Perquè tot i haver vist en moltes sèries i pel·lícules el ritual del te, tot i conéixer les vestimentes clàssiques dels samurais i les geishes, i tot i ser experts en arts marcials, hi ha un gran desconeixement de la gastronomia real japonesa, excepció feta involuntàriament dels xenials. La gran majoria de la societat espanyola pensa que estan tot el dia menjant sushi, sashimi, makis, i si de cas, alguna sopeta de miso o d'allò que ells anomenen fideus, i nosaltres espaguetis. 

Però no, la gastronomia diària japonesa és molt més variada, es pot vore a la sèrie de NETFLIX i ho podem comprovar en València amb el Hikori i el Tora, o els nous restaurants de ramen com el Ryukishi i el Ramen Kura. Jo ho vaig poder comprovar in situ en un viatge inoblidable, i la veritat és que deixar-te portar pel sentit del gust en el Japó és tota una experiència.

El yakitori

Arribar a Osaka,considerada la capital gastronòmica nipona, és entrar per la porta gran. Allí tastàrem per primera vegada un yakitori, on quatre cuiners cridaners anaven torrant pinxos de carn en la robata (graella japonesa), i és tota una experiència. Cor, pell, fetge (com en la paella) del pollastre s’ho mengen tot, i bàsicament és el que fan, pollastre i verdures en pinxos. 

El okonomiyaki

El Hiroshima tastàrem esta mena de truita/crep/pizza que fan en el moment. De forma redona, per una cara du un ou en forma de crep i per l’altra una massa. Dins l’omplin de col, cansalà, fideus i ceba entre altres opcions, i rematen amb bona cosa de salses per damunt. Es menja amb una espàtula que utilitzes com si fóra un gavinet abans d’agafar els palets. És un plat contundent que sorprén per la seua barreja d’ingredients inconnexes que junts funcionen. 

Takoyaki 

Les delicioses croquetes amb polp són altre clàssic dels menjars de carrer que pots trobar a qualsevol mercat japonés. En Okayama trobàrem unes que eren més paregudes a les nostres croquetes, ja que normalment les boletes són molt líquides per dins, i estes estaven un poc més consistents, més al gust occidental.

Sashimi

En el mercat de Nishiki en Kyoto hi ha alguna paraeta que talla el peix en el moment i prepara safates de sashimi. Pots comprar sake fresc en alguna botiga del costat i fer servir alguna de les dos tauletes que tenen per a recolzar-te mentre menges peix cru acabat de tallar en mig del mercat. Hem de dir que quasi tots érem estrangers, però el salmó, les vieires i la tonyina bou es desfeien a la boca. 

Sukiyaki

Un dels plats més sorprenents el tastàrem en Nara. Es tracta d’un plat que es cuina directament en un foguer a la taula, i que porta carn de vedella molt fina, verdures, bolets i tofu. Cal mullar els ingredients en ou cru abans de pegar-los mos, i al final queda un caldo molt gustós en el bol on s’ha cuinat el plat. Diferent i deliciós. 

Ramen

Quan arribàrem a Tòquio ja havíem tastat Ramen en diversos llocs, però en trobàrem un en especial que ens va entusiasmar. En el Tsuta tenen una estrella Michelin tot i que només hi caben 9 persones. El ramen amb tòfona és deliciós i et transporta a eixos plats de cullera que han estat bollint hores i hores abans d’esclatar de sabor quan els tastes. 

Així que Japó, més que pels monuments, els temples, la vida ordenada i frenètica, i la natura salvatge, paga la pena anar per la gastronomia. Amb els mateixos ingredients: pollastre, peix, verdures, arròs, pasta, vedella i ous, cuinats de manera similar, són capaços de fer plats radicalment diferents dels nostres. I amb el seu gust per la presentació, la cerimònia i l’ordre, conseguixen que cada vegada que seus a taula siga una experiència digna de l’emperador, que en València molta gent l’anomena mero.