Hoy es 23 de noviembre

acidesa valenciana / OPINIÓN

Un crit d’alerta del camp que ja ve de lluny

16/02/2020 - 

El passat divendres, els tractors i la gent del camp valencià van prendre el centre de la ciutat de València mitjançant una manifestació en protesta de la situació insostenible causada pels baixos preus en origen. Hi ha productes agraris que s’estan venent ara en origen a un preu inferior al de fa 40 anys, és el cas dels cítrics. Altres conreus pels que s’ha apostat fa menys temps estan experimentant també baixades de preus en origen més que destacables. Aquest seria el cas dels caquis persimon. Altres conreus, la ramaderia i l’apicultura no estan molt millor. El resultat de tot plegat és que la renda agrària cada vegada s’enfonsa més, de manera que les persones que treballen la terra i crien ramat no poden viure del seu treball. En paral·lel, els preus dels productes en frec que formen part de la cistella de la compra que paguem els consumidors cada vegada pugen més.

La situació descrita al paràgraf anterior indica que alguna cosa funciona de manera anòmala en xarxa de valor a la que tothom anomena cadena alimentària. El funcionament anòmal cal buscar-lo en la baula de la cadena alimentària que hi ha entre persones llauradores i ramaderes i consumidors finals, és a dir les empreses que conformen el canal de distribució.

Aquestes empreses han desenvolupat processos de concentració més que notables en els darrers 25 anys a tot el món, però especialment al continent europeu que és el nostre mercat de referència. Això afecta a un dels factors de l’entorn competitiu de qualsevol negoci, el poder de negociació dels clients. Així, els principals compradors de productes agroalimentaris en fresc són grans conglomerats empresarials que operen a nivell internacional i ostenten un poder de negociació absolut. Quan hi ha una concentració de la demanda (nombre reduït de compradors d’un producte/s) en cap cas estem davant un mercat de lliure competència, si no que es tracta d’una estructura de mercat coneguda com oligopsoni on els compradors tenen un poder de mercat tan gran que poden imposar preus anormalment baixos als productors, això explica els preus baixos en origen.

De cara a les persones consumidores, aquests mateixos conglomerats d’empreses que conformen el canal de distribució juguen el rol d’oferents/venedors. Quan hi ha un alt grau de concentració dels oferents en relació als demandants (persones consumidores), són els oferents els qui tenen un alt poder de negociació i imposen les seues condicions. En aquest cas tampoc estaríem davant d’un mercat de competència perfecta, si no d’un oligopoli.

En resum, en aquesta xarxa de valor a la que anomenem cadena alimentària els grans conglomerats empresarials que actuen d’intermediaris entre productors agraris i consumidors finals estarien en una situació de posició dominant tant de cara als productors com als consumidors. Això explicaria que mentre els productors reben preus baixos en origen i els consumidors paguen cada vegada més, la rendibilitat d’aquests grans conglomerats empresarials no haja parat de créixer. Es tractaria d’una situació d’abús de posició dominant als mercats d’origen i de destinació. Per a fer front a aquesta situació, cal pensar estratègicament i amb mentalitat de mercat.

Les demandes dels productors estan molt centrades en els actors polítics que tenen més a prop, és a dir a València i a Madrid. Però cal tenir en compte que aquesta partida es juga a nivell global i, per tant, el marc de referència per a aconseguir resultats passa per Brussel·les si o si. Tinguen vostès en ment que els grans conglomerats empresarials siguen del sector que siguen fan tasca de lobby allà on es prenen les decisions, és a dir en el nostre cas a Brussel·les i Estrasburg. Per tant, una tasca a fer sense perdre temps seria teixir aliances amb altres organitzacions agràries a nivell europeu i encetar una tasca de lobby conjunta encaminada a l’aplicació de la mateixa normativa fitosanitària a la producció de països tercer que a la comunitària, el donar preferència a la producció comunitària quan aquesta està en la seua temporada i l’establiment d’una fiscalitat verda per la petjada de carboni que implica la importació d’aliments d’ultramar. Però eixe lobby hauria de ser creat i desenvolupat pels productors, no pels polítics. Aquells polítics que ho desitgen li poden donar suport a les accions del sector i ajudar a fer contacte amb les persones de referència a la Unió Europea, però la veu cantant l’han de dur els productors europeus de manera coordinada.

Tanmateix pel que fa a com fer front a una estructura de mercat com un oligopsoni, la manera més efectiva és botar a l’intermediari. És a dir, treballar de manera coordinada amb els altres productors europeus per establir canals de distribució alternatius que connecten productors agraris i consumidors. Això implica començar a pensar en organitzar-se empresarialment a nivell internacional (europeu). En aquest sentit, el cooperativisme agroalimentari present en molts països europeus pot ser un punt d’inici. Cal dir però, que el cooperativisme agroalimentari tal i com el coneixem hui en dia requeriria d’una reorientació estratègica. Ja sé que em diran que tot això costa diners, ho sé, els fons de desenvolupament rural es podrien emprar per a fer aquesta transformació estratègica.

En definitiva, cal pensar que aquesta partida s’està jugant en un terreny de joc que és diferent al que el sector coneix fins ara. Això ja és una realitat, i el terreny de joc ja mai va a tornar a ser el mateix. Si fem el mateix de sempre, acabarem on sempre.

next
x