X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

ELEMENTS DE LA CIUTAT

Un balcó en espiral: així es va dissenyar el Veles e Vents

La Copa de l’Amèrica se celebrava a València el 2007 i necessitava una fita per contemplar l’eixida de les regates i recordar l’esdeveniment. Uns espectaculars voladissos units per un recorregut en espiral van conformar el còctel per generar una icona

26/02/2019 - 

VALÈNCIA. A les portes d’un nou mil·leni, la predicció sobre el futur va moure les ments de mitjan segle XX. Les videotelefonades o els assistents de veu que són hui una realitat, primer es van imaginar a pel·lícules seixanteres com 2001: una odissea de l’espai o Fahrenheit 451. Encara que a estes pel·lícules ja s’imaginaven com es dissenyaria el món unes dècades després, al camp estrictament arquitectònic també van fer els seus auguris amb projectes com la casa robotitzada de Living 1990 –de l’estudi Archigram- o la House of the future d’Alison i Peter Smithson. 

A un nivell més teòric, l’arquitecte Charles Jencks publicava el 1971 el llibre Arquitectura 2000, on a partir d’un diagnòstic sobre què havia passat al segle XX, Jencks intentava augurar el que estava per vindre: “potser anticipar el futur siga involuntari i mecànic com respirar, igual que aconseguim agafar un objecte que cau o ens fem arrere per evitar un colp que ens amenaça”, avançava Jencks. “Fins i tot quan llegim les línies escrites en esta pàgina, avancem certes hipòtesis sobre el que vindrà després”. Nyas.

Basat en les projeccions científiques, l’arquitecte ja augurava la dessalinització de l’aigua o el control de la fertilitat per als anys 80 i l’enginyeria genètica o l’augment de l’esperança de vida 50 anys per al 2020. Jencks pensava que “el futur és perjudicat si no és perseguit”, així que predient estos avanços científics, feia un esbós del que passaria a l’arquitectura l’any 2000. 

L’arquitecte pensava que hi hauria sis grans corrents arquitectòniques com la tradició intuïtiva -inspirada pels descobriments biològics- o l’activista – amb el moviment al carrer de Maig del 68, quan “els Comités d’Acció van arribar casi a aconseguir l’ideal de la democràcia participativa”, amb accions ràpides que després inspirarien el 15-M o els moviments Occupy. Un dels arquitectes que ja havia encetat este camí era el britànic Cedric Price amb el seu disseny del Fun Palace: un enorme parc d’atraccions amb grues i muntacàrregues que anaven movent les distintes atraccions a conveniència dels usuaris

Un balcó per a la Copa de l’Amèrica

“Price sosté que el defecte principal de les ciutats és que continuen existint més enllà de la seua vida funcional”, sentenciava Jencks. “Tots els edificis haurien de dissenyar-se de manera que duraren exactament el temps que es conserven útils, però ni un segon més”, explicava posant d’exemple el Fun Palace i altres projectes efímers com les estructures de plàstic inflable del grup francès Utopie

Charles Jencks augurava un augment de l’esperança de vida i una arquitectura temporal, però no va completar la seua equació: els polítics del 2000 necessitarien deixar la petjada dels seus grans esdeveniments –a priori, iniciatives efímeres que suposen un revulsiu per a la ciutat- amb edificis perdurables en el temps. 

Construït al lloc de l’antiga Llotja del Peix, el Veles e Vents -la proposta del britànic David Chiepperfield i els espanyols B720- era la icona de la primera edició que acollia el Port de València de l’America’s Cup. “S’intentava aconseguir una fita capaç de recordar l’esdeveniment d’un edifici que en realitat no és molt gran”, admetia l’arquitecte de B270 Fermín Vázquez a la revista Promateriales. 

Les bases del concurs recollien la necessitat d’un “edifici flexible”, sense definir massa el programa, perquè poguera ajustar-se després del gran esdeveniment. “Havia de convertir-se casi en una fita que rememorara l’esdeveniment nàutic i, per altre costat, havia de ser un edifici suficientment flexible com per a admetre diferents usos al futur, com un centre de convencions o conferències”, responia l’arquitecte de B270 Fermín Vázquez a la revista Promateriales. 

El Veles e Vents dissenyat per David Chiepperfield i B720 Fermín Vázquez.

Però durant la celebració de les regates, la seua finalitat era servir de gran mirador i zona VIP. L’espai públic es limitava a la planta baixa i la primera planta de l’edifici, des d’on la gent normal albirava l’eixida i arribada dels velers acompanyada de tendes de luxe com Louis Vuitton. La segona i tercera planta es reservava per a l’organització, amb restaurant, cafeteria, “solàrium wellness” i sales privades, el que potenciava el caràcter elitista de la celebració. Deu anys després de la seua construcció, Vázquez es negava a incloure el Veles e Vents com “un edifici espectacle” perquè va ser projectat com “una ferramenta de transformació urbana en el context d’un espectacle esportiu internacional”. 

Viure a la Marina o mirar la Marina?

L’edifici es conforma a partir de “quatre plataformes superposades a distintes alçades i lleugerament desplaçades, que creen ombres i vistes ininterrompudes, aconseguint la perfecta integració de l’edifici amb el paisatge portuari i, en última instància, amb la mar”, assegura la memòria del projecte redactada per B720. “Les plataformes, al quedar alliberades de pilars, apareixen suspeses –aparentment- en el buit, encara que en realitat es recolzen sobre quatre suports estructurals, dos d’ells verticals i altres dos lleugerament inclinats”, que al mateix temps serveixen per a integrar les escales i els ascensors, el que es coneix com a “nuclis de comunicació”. 

La composició de l’edifici podria estar inspirada amb obres mítiques de l’arquitectura moderna com la Casa Kaufmann, dissenyada per Frank Lloyd Wirght el 1939. També coneguda com la Casa de la Cascada –està damunt d’una en ple bosc de Pensilvania-, els seus forjats s’estenen més enllà de la façana amb grans voladissos que conformen terrasses i miradors com al Veles e Vents. Els Kaufmann buscaven una casa amb vistes a la cascada, però segons transcriu Eric Jaffe a la revista de l’Smithsonian, Wright els va contestar: “Vullc que visques a la cascada, no només que la mires”. 

Vistes des d’una de les terrasses del Veles e Vents.

Les terrasses del Veles e Vents no van aconseguir viure “a la Marina” però sí que van aconseguir les millors vistes, encara que fóra –de moment- per a unes regates puntuals. “Les ombres són clau. El que fa l’edifici és estendre’s: les plataformes de cada planta es desplacen més enllà dels límits dels espais tancats, creant exactament ombres, zones exteriors protegides” de la radiació solar. “L’edifici permet als usuaris l’observació de la mar, i en particular, del desenvolupament de l’esdeveniment mentres els barcos entren i ixen de la dàrsena”, reafirmava Fermín Vázquez a Promateriales

Però la premissa d’estos balcons no és només donar-li un mirador a la Marina: “part de la idea original era guanyar presència mitjançant esta espècie d’extensió, gràcies al desplaçament de les plataformes de les plantes de l’edifici, convertint-lo en una construcció aparentment més voluminosa del que realment és”. 

Un recorregut inspirat en Le Corbusier

Originalment l’edifici va ser batejat com Foredeck, el nom que reben en anglés les cobertes dels vaixells. Per si no fóra prou dominar l’horitzó marítim de la ciutat amb el moviment de les grues del port i els vaixells, la sensació de foredeck s’incrementa mentres es xafen els llistons de fusta de les vastes terrasses. 

Les distintes terrasses estan connectades amb un esquema en espiral que és llegible des de l’exterior. No només per l’evident rampa d’accés des del carrer d’Eugenia Viñes –que allunya l’edifici del seu espai públic més proper, com si fóra la rampa d’un OVNI- sinó per les distintes rampes que trenquen el ritme dels quatre plans horitzontals al mateix temps que indiquen el recorregut que s’ha de pujar fins a les millors vistes de la Marina. 

Vista de la façana del Veles e Vents des del Moll de Ponent amb les plataformes inclinades del recorregut trencant l’horitzontalitat dels forjats.

El disseny d’este recorregut recull les premisses de “la promenade”, concepte establert per l’arquitecte modern Le Corbusier als anys 20, fascinat per l’efecte sorpresa dels “carrers àrabs”, amb recorreguts sinuosos oposats als eixos i les simetries que regnaven l’arquitectura europea des dels clàssics. “És caminant, anant d’un lloc a un altre, quan veus desenvolupar les característiques de l’arquitectura”, afirmava l’arquitecte al seu projecte de la Ville Savoye, una de les seues cases més famoses.

D’esta manera, recorrent de baix a dalt el Veles e Vents, es rodeja al mateix temps tot l’edifici. Es van descobrint les distintes perspectives de la Marina mentres es va guanyant altura: l’antic varador, la platja de les Arenes, els tinglados, el Grau, el port comercial, la dàrsena... A les seues cases, Le Corbusier jugava amb les panoràmiques que els seus clients obtenien quan arribaven en cotxe a les cases i col·locava les finestres segons els arbres que podrien observar. Així construïa una arquitectura com si fóra una seqüència d’imatges que acompanya al moviment dels usuaris.  

Tretze anys després de la seua polèmica inauguració –construït en menys d’un any, Chiepperfield va qualificar els acabats constructius com “rubbish”- el caràcter polivalent de l’edifici no ha resistit tan bé el pas del temps com la seua “promenade”. Fins a almenys el 2022, l’edifici acull un “multiespai gastronòmic” amb tres ofertes gastronòmiques i una agenda cultural. El caràcter “polivalent” de l’edifici complica l’activació humana: és difícil programar a un espai dissenyat per a la indefinició d’usos d’un edifici que podria haver sigut efímer.  Perquè el Veles e Vents no ha sigut un Fun Palace.

next
x