VALÈNCIA. La nostra picaeta és especial, no és un aperitivo ni un piscolabis, no és un àpat normal ni una selecció de tapes. La picadeta és tot un ritual que abans que es posaren de moda les tapes, els nostres llauradors ja practicaven per obrir boca. Tan nostra com la torrà o la paella, la picaeta és el preludi perfecte a qualsevol esmorzar, dinar o sopar.
La tradicional
Inclou cacaus, tramussos i salmorra (olives, carlota, pebrera, floricol, cogombrets, etc. en aigua salada). Molt habitual en els esmorzars, és la picadeta perfecta abans de fotre’t un entrepà de llom, llonganisses, una Brascada o un Almussafes. Els cacaus, per favor que siguen de collaret; i res d’olives farcides, olives amb el corresponent pinyol que pugues deixar-lo damunt del tovalló de paper durant tot l’esmorzar com a recordatori.
La juvenil
Eixa picaeta que fan els més jóvens quan comencen a quedar de sopar de pa i porta. Esta picaeta és la del mesclaillo, perquè tot es presenta barrejat. Sempre hi ha una bossa de fantasia “Cocktail Snack”, on els cacaus es barregen amb quicos, pipes i faves seques. La bossa de papes ha de ser d’algun sabor horripilant com “barbacoa” o “jamón, jamón”. En acabar la picadeta toca menjar fort, i ahí també hi ha barreja entre els qui han demanat xinés, els qui han demanat pizza, i els qui duen l’entrepà de casa. Fins i tot la beguda va barrejada en forma de calimotxo o palometes. I tot comença per una picaeta “de batalla”.
La de la BBC
Bodes, batejos i comunions. És la picaeta que es fa abans de qualsevol celebració, és la famosa picaeta d’anar a vore el vestit de la nòvia o el del comunioner, i sembla que sempre ha de complir un requisit: coca. Normalment coca salada, amb ceba i bessugo (tonyina), amb tomaca i pebrera, o qualsevol altra. Després ja depén de l’economia i la generositat de cadascú posar-ne papes i tramussos, o tirar més cap a les safates de pernil i formatge. El pare sempre oferirà un gintònic o un cubalibre als comensals, així ell mateix tindrà una excusa vàlida per a fer-se’n una toma a mitjan vesprada.
La picaeta-berenar
Esta picaeta es fa també en ocasions especials, però no tan solemnes. Per donar un targetó, per anar a conéixer el xiquet d’algú, o per a l’aniversari de la iaia. Ací també hi ha coca, però dolça: com coca de llanda, de panses i anous, o de carabassa. Si és estiu, no faltarà orxata o granissat , si és hivern, algun
pastisset de moniato i pot-ser que torró. Les peladilles de Casinos són opcionals, així com la misteleta o els rossegons (carquinyols).
La picaeta de luxe
Tots tenim algun amic o familiar a qui li agrada fardar. El dia que per qualsevol motiu el “fardaor” obri la casa i para taula, eixe dia vol lluir-se. Si hi ha cacaus, papes i tramussos serà per als xiquets, perquè per als majors hi ha pernil del millor (o selecció d’embotits), selecció de formatges, voulavents plens de marisc, foie amb
melmelada de tomaca i figues, salmó fumat, i altres delicadeses, totes acompanyades d’una selecció de vins que mariden cada mosset. És la típica picaeta en la què acabes dient “jo ja no cal que dine”.
I per últim, la picaeta de sobres
Esta picaeta és la festa del “soll”, et trauen la punta del fuet, la corfa del formatge, les papes molles, la coca dura, la cervesa i els refrescs desventats... un drama de picaeta a la qual quasi segur haguera sigut millor no acudir.
Personatges de les picaetes
Sempre està qui obre la veda. És el sangonereta, el més fartó de la contornada, que si t’encantes et deixa el plat net i es clava en la cuina a per més provisions. Cal fer-li marcatge individual i no deixar que s’acoste al minibar del menjador.
Després està l’exquisit. Aquell o aquella que mira a les papes amb menyspreu, i que només agafa una oliva en dos hores. Després amb un somriure fals dirà “tot estava deliciós” tot i que no ha tastat res, però com que són igual d’exquisits per a tot, no li ho tens en compte.
El del règim. Ja siga perquè vol perdre uns quilets, o perquè ha de córrer la marató, no voldrà tastar res i rebutjarà tots els oferiments dient “és que estic a dieta”. Però arribarà un moment en el qual després de traure la quarta coca feta per ta mare dirà... “vinga va, un tros no fa mal a ningú”, i acabarà menjant-se mitja coca i anant-se’n a casa amb remordiments.
El gastrocrític. Et preguntarà tres vegades per la procedència del pernil i pel preu del vi, farà com que sap de tanins i de l’oxigenació necessària per a traure-li partit al reserva del 2009 que has posat a taula. Segur que compara la picaeta amb la que va oferir fa un mes la teua cosina, i mai estarà content del tot. Consell: millor dir-li que tot és caríssim perquè el seu paladar se suggestiona depenent de la factura.
El deprimit o el sentències. Este personatge fa que li pegue mal la picaeta a la resta d’assistents. Les seues frases estrella són: “Si menges ara, no soparàs”, “si beus cervesa, trauràs panxa”, “aparta els cacaus que el xiquet es pot ofegar”, “fuig de les papes, que són tot greix”, “el vi et farà mal de cap”... i així passa tot el temps que dura la convidà, amargant a uns i a altres sense parar.
Qui arriba tard o el tardó. Sempre arriba l’últim, i per a quan ha saludat a tot el món ja no queda pernil, i s’ha de conformar amb el xoricet. Després es queixarà perquè ja no hi ha cervesa fresca i no li heu guardat coca de recapte, però tampoc li fas cas perquè la culpa és seua per no haver arribat abans.
1. No es comença fins que no done el vistiplau l’amfitrió.
2. Si no hi ha coca, no és una picaeta valenciana.
3. El pernil sempre s’acaba primer, especialment si és bo.
4. Si no fiquen cadires, fes-te a la idea que la convidà serà curta.
5. Si s’acaba la cervesa, és un drama, prepara’n bones reserves.
6. El whisky i el vodka pots ficar-los tranquil·lament a la taula, només un o dos els tastaran.
7. Si fas curt, no tragues a la taula el pernil sencer i la peça de formatge, o es convertirà en un sopar.
8. La picaeta de ressopó és preferible que siga de “batalla”.
9. Si fiques música o karaoke durant la picadeta, acabarà tot per terra.
10. Els xiquets que acudisquen a la picaeta, en acabant no dinaran/soparan.