Una figura institucional deteriorada

Provoca certa tristesa veure com una figura institucional com la d’expresident de la Generalitat pateix tan gran desprestigi tan sols unes dècades després de la recuperació de l’autogovern dels valencians. La consideració ve a compte de la intervenció de l’expresident Francisco Camps en la comissió d’investigació sobre Ciegsa de les Corts Valencianes, on va qüestionar el paper dels diputats valencians per a exercir la seua tasca fiscalitzadora i va desplegar tota una sèrie d’arguments  que encaixen mal amb la realitat. Però el que més sorprén és la decisió de Camps de presentar-se, fins i tot quan ja forma part de la història de la Generalitat i té despatx al Consell Jurídic Consultiu, com un president de part, de gresca partidària, de bons i dolents.

El terme honorable, del llatí honorabilis –digne de ser honrat i obeït- era utilitzat en l’antiga Corona d’Aragó per a destacar la posició moral dels qui manaven. Se’ls obeïa perquè eren persones respectades. L’adjectiu permetia, a més a més, donar un tractament homogeni a tots els que formaven part de les referències morals de la comunitat, independentment que foren cavallers, eclesiàstics o jurats. Amb la recuperació de l’autogovern, la Comunitat Valenciana, Catalunya i Balears rescataren el tractament de “Molt Honorable” per a les seues principals autoritats, diferent del “Excel·lentíssim” que gasten les autonomies castellanes.

Va ser Eduardo Zaplana qui va impulsar la regulació de la figura de l’expresident l’any 2002 atorgant als qui ocuparen aquest càrrec el tractament vitalici de Molt Honorable, una oficina, pressupost per al seu funcionament ordinari, un automòbil, dos assessors i un conductor, així com la possibilitat de formar part del Consell Jurídic Consultiu per un període de 15 anys amb una retribució bruta anual d’uns 70.000 euros. Unes prerrogatives que es podien escollir a la carta, és a dir, cada expresident pot acollir-se o no a aquest privilegi i en cas de fer-ho, ho pot fer parcialment o íntegrament. Les Corts Valencianes, a iniciativa de Podem, intentaren l’any passat reformar aquesta regulació, però el desacord entre els grups parlamentaris va impedir modificar la norma.

Una oportunitat perduda, perquè des d’aleshores, un expresident de la Generalitat, José Luis Olivas, ha renunciat per escrit als seus privilegis després d’una sentència ferma per delicte fiscal. Un altre, Eduardo Zaplana, apareix en gravacions comprometedores amb un altre expresident autonòmic, el madrileny Ignacio González, investigat en el cas Lezo. I dos més, Francisco Camps —que va dimitir pels escàndols de corrupció del seu Consell— i Alberto Fabra, formen part de la causa judicial que s’està instruint per suposades irregularitats en la gestió dels contractes de la Fórmula 1 a València. No és un escenari molt edificant, encara que no es tracta d’una singularitat valenciana. A Catalunya, a Balears, a Madrid, a Múrcia, a Andalusia... també hi ha situacions vergonyoses que afecten un rosari d’expresidents autonòmics. I totes elles tenen repercussió sobre la imatge que els ciutadans tenen d’aquestes Administracions que gestionen els serveis fonamentals.

Vist en certa perspectiva, sorprén que cap dels expresidents valencians que han abandonat la política haja tingut el desig de convertir-se en referent moral, en una espècie de pare de la pàtria que puga ser reconegut per tots els valencians. De la mateixa manera que sorprén que la Generalitat no haja fet valdre la figura de Joan Lerma, per a intentar recuperar el prestigi d’una peça institucional important en el perfil reputacional de l’Administració autonòmica. I més quan l’expresident socialista i actual senador territorial conserva intacte el patrimoni de molt honorable que li atorgaren els valencians.

De tota manera, la reforma de l’estatut d’expresident sembla ja una qüestió per la qual han perdut interés els partits polítics, que fan la impressió d’haver acceptat la idea que el problema no està en la regulació de la norma, sinó en els comportaments individuals. Uns comportaments que, en cas de no ser moralment acceptables, únicament es poden corregir per la via de la pressió social o les sentències judicials fermes. Mala solució per a una institució, la dels expresidents, que hauria de ser molt honorable.