La importància i influència que va adquirir Don Teodor en la València definals del XIX i principis del XX és quasi impensable perquè tendix a l’infinit.Els homenatges tant populars com intel·lectuals que va rebre en vida –coronaciócom a poeta de València inclosa– es corresponen amb l’afecte sincer quese li tributà en fallir el 2 de juliol de 1911. De cas estrany i insòlit,d’ombra gegantina, omnipotent i perdurable durant diverses generacions ha siguttitlat el seu lideratge. I és cert que no hi hagué projecte en la València delseu temps en què Llorente no clavara la cullera
VALÈNCIA. Polític, periodista, historiador… Però sense dubte la faceta més lloada i també més estimada pel mateix Llorente va ser i ha segut la de poeta. Amb els seus versos i la seua sensibilitat, gràcies al seu domini de la llengua popular i als recursos expressius de què fou mestre, va connectar com ningú amb el poble valencià. Mai s’havien sentit tantes lloances, mai s’havien escoltat tants elogis. Llorente anava convertint-se en una figura de proporcions enormes, l’ombra de la qual arribaria incòlume fins als anys seixanta del passat segle XX. A partir d’ací, la revisió –falsament moderna i des d’una òptica exclusivista del nostre passat recent– el condemnaria al silenci o, pitjor, a ser el responsable d’un fracàs de la Renaixença i del valencianisme que, si va existir, era cosa de tots. Don Teodor ja no era el patriarca de la Renaixença sinó el seu assassí en potència. La Batalla de València el mantingué en terra de ningú: unitat de la llengua, defensa del nom, valencianitat estricta, apoliticisme… A uns no els agradava massa, els altres no tenien interés. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha volgut impulsar el coneiximent de l’obra llorentina a cent anys de la seua mort i ha encertat. Citar, no obstant, la tenacitat de Rafael Roca i els seus estudis en el procés de recuperació de la figura llorentina és hui per hui indefugible i de justícia.
Però, ¿com és possible que el senyor Llorente, reblit de condecoracions i títols il·lustres, arribara a assolir una comunicació tan fecunda amb el poble valencià? D’acord que estaven la direcció de Las Provincias, la seua condició social, la seua influència… Però bé podia haver estat tot açò, per més que no hagueren estat els seus versos. Els seus poemes foren sense dubte una part essencial per a la connexió multivoltaica que es donà. A l’endreça del Llibret, Llorente reivindica el conreu literari d’una llengua que no està morta però sí adulterada en l’ús col·loquial, i explica i analitza alguns dels problemes en què s’ha trobat com a poeta: “Quants dubtes a cada rengló que s’escriu”. Amb tots eixos dubtes construïx trenta-set poemes, milers de versos de diverses mides, rimes, ritmes i estrofes, que igual canten amb tons heroics la il·lustre memòria dels valencians que deixen sentir l’adagio d’una viuda, que es carrega d’esperances.
Però el Llibret triomfa. I es convertix, ben prompte, en un codi. Llorente fa en vers la trama i el teixit d’allò que és la Renaixença. Però no solament això; hi ha també la vida familiar, la noble i magnànima poesia que naix entre els humils, l’amor per la gent i l’orgull de les coses de casa: de l’arròs en fesols i naps a l’haca, al rossinyol, a les nostres muntanyes, a la barraca d’humil trespol. I els seus versos triomfen. La recepció és formidable: ja l’abril del mateix 1885, Lo Rat Penat organitza un homenatge amb motiu de la publicació del Llibret i fa ofrena al seu autor d’una medalla de bronze amb el seu bust. El 23 de gener de 1886, l’Ateneu Mercantil dedica un homenatge al seu autor i es lligen Lo rosari de la viuda, La Barraca, La cançó del teuladí. Les lectures i els homenatges seran constants. Quan Menéndez Pelayo escriu el 1909 sobre l’obra del nostre poeta s’atrevix a afirmar que el Llibret de rimes valencianes, “per ell a soles seria prou per a impedir o, si més no, per a retardar, la mort de la parla expressiva i dolcíssima en la qual ha segut compost”. Però la importància del Llibret de versos es percep, sobretot, en el conjunt de reedicions, que ocupen la totalitat del segle XX.
La pregunta seria per tant: ¿Mereix la pena llegir a Llorente? ¿Hi ha raons per a fer-ho o estem davant del “Dante de trece arrobas”, de l’“Ausias March ronco”, de què parlava Blasco Ibáñez quan s’enfadava amb el silvelista? ¿És Llorente una antigalla sense sentit? ¿O el considerem ja un clàssic indefugible?
Que Don Teodor mirava el nostre passat amb satisfacció és més que evident. Hi ha tota una rastrera de versos farcits de dracs alats, ratpenats, jaumeprimers i ausiasmarchs. És un passat de Furs, papes, reines, reis i sants, un passat mític i gloriós. Però no és un passat enyoradís com tantes voltes s’ha dit sinó la memòria de què havia de partir per a la construcció del present renaixencista que s’havia de viure i del futur dels valencians. La poesia de Llorente s’estalvia les amargues condolencees patriòtiques, que deixa en un espai entre el passat gloriós i el present que s’havia de dibuixar, i clava la força i l’emotivitat que sent pel passat al servici de l’esperança i de l’amor a la terra valenciana, de l’orgull de sentir-se valencià. Modèstia en majestat. Autoestima que tanta falta fa. A més, Llorente expressa en vers tots els preceptes fonamentals que devien regir als valencianistes, tant quant a les seues aspiracions civils com en orde a les seues activitats literàries.
Estos fets són per se, a banda de cànons estètics, una primera excusa per a llegir-lo. I és que l’obra poètica de Llorente és context en estat pur. L’any 1885, quan es publica el Llibret de versos, Llorente té ja 49 anys. Des del 1857 ha estat fent versos valencians. Els publicava en diaris i revistes, els llegia en actes i solemnitats, eren aplaudits amb fervor pel públic oïdor però no estaven arreplegats ni recollits en un volum. Constantí Llombart en Los Fills de la Morta Viva demanava que Llorente els reunira i els publicara, i eixe era sense dubte el sentir general dels afectes a la literatura i el valencianisme. Llegir a Llorente és adinsar-se en les obres de construcció del nostre imaginari col·lectiu. No insistiré.
Llegint a Llorente ens adonarem de com naix i com creix un poeta, de les seues reflexions a l’entorn de la inspiració i la creació poètica; coneixerem una obra clau, un Llibret bàsic per a entendre el valencianisme i entendre’ns com a valencians; comprendrem els primers passos en el reviscolament de la Morta Viva, assistirem a les primeres reflexions sobre la llengua valenciana; coneixerem les relacions entre valencians, catalans i balears; dependrem què era el felibritge i el món mític que es dibuixava per darrere; sabrem el perquè de Lo Rat Penat i la seua simbologia, el com dels Jocs Florals, l’evolució del valencianisme renaixent, la València que moria, les festes i tradicions, tot un món d’artistes, poetes, amics i mestres, els drames socials i personals; la Fe, l’Amor, la Pàtria.
Perquè si Llorente enyora alguna cosa és el present que fuig, el present que es desfeia davant els seus ulls, és el passat recent, el passat present, el món rural d’hortes, riberes i muntanyes que se n’anava, els seus costums, la seua manera de viure i de conviure que desapareixien. El seu enyor és per un veritable paradís perdut. I és això el que proclama Llorente: una visió costumista excepcionalment interioritzada com a sentiment i fecundament idealitzada en majestat, però sempre modesta. El pur i fecund sentiment de llar i de família esdevé en Llorente amor a la gent que l’habita, i amor a la terra, a les nostres arrels. I si la poesia epiconarrativa ho deixa sentir amb les històries que s’hi conten, la poesia lírica fa d’eixe amor nucli temàtic. I s’escampa per costums i personatges de l’Horta i les Riberes valencianes per a anar sobretot al paisatge. És el cànon estètic d’allò que molts anys després, Fuster titularia “paisatgisme sentimental”. També afegia: “Això sí, de la millor qualitat poètica”. Una qualitat que ha fet desaparéixer pobrea i misèria, taques d’humitat i lletjors quotidianes, patiments i negrors. Estem en un paradís perdut, una illa a la qual no semblen haver arribat els processos del ràpid creiximent econòmic ni la dislocació social. Però això no és excusa per a no llegir-ho, ans al contrari. Llorente sabia possiblement molt més que el comú quins eren i què suposaven els canvis dels temps. Era conscient d’allò que s’anava a perdre. Per tant, ni el passat mític l’atenallava ni el present enyoradís l’emmanillava.
Però, hi ha futur en la poesia de Llorente? N’hi ha. Tant en la seua obra poètica com en la seua obra personal hi ha futur. Sempre s’ha dit que una de les característiques de Llorente va ser la seua relació magistral amb la joventut; no ja en la primera època de la direcció de Las Provincias sinó en les mateixes vespres de la coronació i en les darreries de la seua vida, quan era ja el genuí patriarca de les lletres valencianes. Tant pensa en el futur que deixarà almenys quatre testaments en vers.
Impregnat com estava Llorente d’algunes de les característiques del romanticisme no és d’estranyar que la primera edició del Llibret de versos es tanque amb una composició en què el poeta albira el silenci de l’arpa, la mort de la inspiració i, per tant, del poeta. L’edició en 1902 del Nou Llibret de versos incorpora, en canvi, un altre poema de tancament, “Testament”. El poeta dicta les seues últimes voluntats en vers. Hi haurà, però, altres dos voluntats testamentàries de tall literari i poètic: la dedicada “Als poetes jóvens” i la dedicada a Vicenteta, la llauradora d’ajustat gipó i faldes bufaneres. Totes elles són de lectura inexcusable. Com “La Barraca”, com “Vora el barranc dels Algadins”, com “Floreta sens nom”. Té igual. Ara per ara encara podem respectar una de les últimes voluntats de Llorente, quan, dirigint-se als futurs trobadors, els deia:
«I si la glòria vos dóna
la cobejada corona
d’un reinat que no té fi,
penseu ab quanta alegria
jo en vostre front la voria,
i enrecordeu-vos de mi!»
Recordar a Llorente ha de començar per conéixer-lo i res millor per a fer-ho que llegir els seus versos. La major o menor influència i grau de la seua lectura serà sempre un fidel mesurador de les nostres possibilitats cíviques i culturals com a poble. L’obra poètica de Don Teodor ha de ser lectura indefugible, ha de ser considerat ja com a un clàssic de les nostres lletres.
* Publicat en Lletraferit #01
Teodor Llorente Olivares (València, 7 de gener de 1836 – 2 de juliol de 1911). Estudià Dret i Filosofia i Lletres i exercí un temps d’advocat. Dirigí els diaris La Opinión (1861-66) i Las Provincias (1866-1906). President de Lo Rat Penat (1879-1880). Fou diputat a Corts (1891-1896 i 1899-1901) i senador pel Partit Conservador.
Obra Llibret de versos, València, 1885 [1909, edició augmentada amb pròleg de Menéndez Pelayo]. Va traduir al castellà a Lord Byron, Goethe, Schiller, Ullhand o Heine.
Edicions modernes Teodor Llorente, Poesia valenciana completa [edició de Lluís Guarner], 3i4, València, 1983; Teodor Llorente, Poesia [edició de Vicent Simbor], Institució Alfons el Magnànim, València, 1996; Teodor Llorente, Lo foc sagrat de la fe. Antologia de poesia religiosa [edició de Rafael Roca], Denes, Paiporta, 2010