Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

Planetari

Temps de rock’n’roll: Let It Bleed

Temps de rock’n’roll (Llibres de la Drassana, 2019) és el llibre d’un lletraferit pel rock, un fil d’històries breus que formen una novel·la sobre la vida, l’amor, l’amistat, les ciutats, el sexe i la música El protagonista se’ns oferix nu, cru, sense amagar ni l’excés ni el ridícul, ni el passat ni el present que mai és com diuen les cançons, però sense elles fa més fred. Oferim ací un dels capítols d’esta novel·la que celebra l’existència a ritme de The Doors, The Clash, Lou Reed, David Bowie, Extremoduro, AC/DC, Nirvana, Ramones o The Rolling Stones.

31/05/2020 - 

VALÈNCIA. Va ser un estiu, un estiu llarg que comença al maig i acaba al novembre. Ella té un pis pel bulevard de la Ciutat de la Justícia de Castelló en una finca nova amb parc infantil i pista de bàsquet, i és la filla de l’amo de la gestoria on jo treballe des de principis d’any. Al maig vaig per primera vegada al seu pis, al juny passem tots els caps de setmana i algunes nits junts, al juliol cremem Benicàssim, a l’agost anem al FIB i ens riem dels moderns, al setembre és una setmana a Amsterdam i a l’octubre em diu que se’n va als Estats Units a treballar, a Nova York, on té un amic, i al novembre se’n va.

Li diuen Bea. Hi ha un antre pel barri de la Guinea, l’Arena; allà es genera una població endèmica, un melting pot de gent del barri que aniria a qualsevol lloc del barri que tancara tard, i gent que aniria a qualsevol lloc de la ciutat que tancara tard, i gent amb qui parlar de política o de música o llibres o de destarifos mentre la llengua aguanta, i l’amo del local, una fusió de vell rocker i supervivent de la ruta del bakalao. Hi ha dies que el lloc sembla d’ambient i només li falta un quarto fosc, hi ha d’altres que el vàter està ocupat tota la nit i mai deixen d’eixir persones en grupets, i quan només posen rock radical o quan els pega pel revival electrònic dels noranta, o vinga clàssics d’ahir i de sempre, o eixes nits que entre mitja dotzena rebenten els rècords de la màquina del Trivial mentre canten Las Grecas. Pot sonar qualsevol cosa, sí, i trobar-te qualsevol cosa, i ens fem habituals. Primer jo, que el conec recomanat per un amic de Ramon i resulta que el tenim a cinc minuts del nostre pis, després Bea, que el coneix per mi. A l’Arena, i al voltant d’un pinyol d’unes desenes de persones, s’acaben ajuntant diverses generacions de filòsofs de la barra i activistes de la rebel·lió de la matinada, i a última hora la reixa mig abaixada i sentir l’estrèpit quan algú l’obri des de fora i ves a saber qui deu ser, i dins tot com sempre i com mai. Bea i jo comencem eixe estiu llarg a l’Arena i l’acabem a l’Arena.

Què compartisc per damunt de tot amb Bea? No ho he dit encara: per damunt de tot, hi ha els Stones. A l’Arena ella ho aconsegueix quasi bé sempre, recolzant-se a la barra amb eixa mirada d’innocència burleta i els vestits ajustats i apartant-se els cabells negres de la cara, com si fora la primera vegada, el somriure il·lusionat que la fa encara més jove. Pots posar Honky Tonk Woman? Entre el melic de la teclista dels Sex Museum i les cames de Bea quan s’inclina per a demanar una cançó a l’orella de l’amo hi ha la distància que va des de la porta d’entrada fins al centre de la pista de ball, encara que la pista de ball siguen els vint-i-cinc metres quadrats de l’Arena. La nit no s’acaba mentre hi ha música, i qui diu música també diu cerveses fresques a la nevera, o alguna excusa per visitar el vàter i seguir pujant de ritme. És l’excés per l’excés? No només, it’s only rock’n’roll, però dels dos.

La primera vegada que vaig a sa casa ella quasi no em deixa moure’m, i per a mi mai ha estat així abans i no puc imaginar per què mai ha estat així abans. Simplement jo hi soc i tot passa, tot el que fa ella, i me mira mentre m’immobilitza de les monyiques i em desafia i em folla alhora, açò és així i és així i ara perquè ella vol. A l’endemà parlem per telèfon i ella no recorda bé la nit i més endavant em reconeixerà que de fet no recordava res de res i que la segona vegada que vam follar tenia molta curiositat per com tindria jo la polla. No sempre és així, i eixa és part de la història, la part més bona, de fet: l’atracció és canviant, voluble, fer o deixar-se fer, beure cerveses en una terrassa un diumenge a migdia o encadenar shots de tequila a les tres del matí d’un dissabte. 

Ella adora el menjar tailandés i busca receptes i compra espècies i me’n fa, jo llogue pel·lícules de ciència-ficció clàssiques i les veiem al seu sofà, i quan és així, quan estem a sa casa i fem com que és així com sempre són les coses, de veres ho sembla, i quan es posa els talons alts perquè hem quedat i anem a sopar o potser directament ens veiem en algun pub i acabem a l’Arena també és ella però una altra, l’altra que demana Honky Tonk Woman inclinant-se a la barra i que diu, tan certa com que es diu Bea, que si només hagueren existit els Stones també ens agradaria el rock’n’roll. Ja m’ha passat abans, amb Sílvia, però no és el mateix, potser perquè mai no ho és, i sé que no és el mateix el dia que ella em diu que se’n va als Estats Units i jo sé que mai no ens hem demanat res i que cada moment perfectament podria haver estat l’últim i jo no li diré ni per un segon que no se’n vaja i sé que ara la diferència és que no soc jo qui marxa sense mirar arrere, i no m’agrada, i em sent més buit que a soles. 

No sempre pots tindre el que vols. Dos mesos abans, estem en Amsterdam, en un coffee-shop folrat de pòsters de Hendrix i de Cream, fumem. Jo encara no sé que miraré de traure-me-la del cap bevent-m’ho tot ni on acabaré buscant recer cada vegada que necessite un poc de coca i de consol, ni que un matí de novembre em sentiré un sac d’ous trencats mentre mire el llit sempre desfet; ella no em diu que els seus pits sempre estaran oberts, però tampoc hi ha cap home dessagnant-se-li dins la copa. Estem asseguts en un sofà molt vell de pell sintètica descolorida, el cel està cobert i veiem pels finestrals com descarrega la tempesta, i des de més enllà de la marihuana sembla que només hi haja tempesta, papers enlairant-se i la pluja amenaçant. L’amor està a només un bes de distància, diuen els Stones, i també diuen que tots necessitem algú sobre qui dessagnar-nos. Bea és el Let It Bleed i li ho dic aquella vesprada d’Amsterdam mentre tenim justament el que necessitem.

next
x