Són els diners

Hi ha setmanes que no saps on mirar. Els esdeveniments es succeïxen a molta velocitat i cap d’ells sembla destacar per sobre dels altres. Les informacions semblen com els coets que esclaten en l’aire i deixen un estel que va apagant-se lentament per deixar pas a noves eixides. Quan això passa és convenient fixar l’atenció perquè tots els que veiem no tenen la mateixa importància.

Aquesta setmana la qüestió es diu Castor. El ministre d’Energia, Álvaro Nadal, ha anunciat que el magatzem de gas ubicat sota el llit marí que hi ha davant de la costa de Vinaròs queda congelat. Ni és pot utilitzar, ni es podrà desmuntar.

L’estudi encarregat pel Govern a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT en anglés) coincideix amb els informes ja fets per l’Instituto Geográfico Nacional i per l’Instituto Geológico y Minero i reforça la tesi que les injeccions de gas en el dipòsit varen ser les que van desestabilitzar la falla d’Amposta i provocaren centenars de terratrèmols –alguns d’escala 4-  en eixa part del litoral valencià.

El resultat és que els contribuents no podrem recuperar els 1.700 milions d’euros pagats com a indemnització a la concessionària Escal UGS, propietat en dues terceres parts d’ACS, la firma de Florentino Pérez. Una factura que es calcula que augmentarà fins a 4.700 milions d’euros pel sistema establert pel Govern d’utilitzar l’empresa Enagas com intermediària, de manera que els bancs que pagaren de seguida els 1.700 milions a Escal UGS cobraran, amb interessos, de les quotes afegides al rebut del gas durant els pròxims 30 anys.

Les despeses no acaben ací. Mentre, caldrà pagar també prop de 16 milions d’euros a l’any per a mantenir una plataforma que no aprofita per a res i que no es sap com cal desballestar-la.

L’existència d’aquest despropòsit davant les costes valencianes, que va arrancar amb un decret del 2008 del Govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero i que es va ensorrar amb el Govern popular de Mariano Rajoy, costarà finalment un dineral.

Però aquesta no és l’única cosa que hem sabut aquesta setmana que ens costarà cara. La negociació dels pressupostos generals de l’Estat que s’aprovaran per a poc més de mig any també la pagarem a bon preu. El PP hi ha acceptat, a canvi del suport dels cinc diputats del Partit Nacionalista Basc, rebaixar la contribució de la Hisenda foral basca a les despeses generals de l’Estat durant els pròxims 15 anys, impulsar els ramals bascos de l’alta velocitat per davant d’altres línies ferroviàries i reordenar les tarifes elèctriques per a beneficiar, fonamentalment, a les indústries del País Basc. Unes decisions que han comptat amb el suport de Ciudadanos, el partit que va alçar la bandera de la derogació de l’anomenada quota basca.

També les Illes Canàries veuran augmentada la seua inversió territorialitzada, mentre baixa en la resta de territoris, després que el PP primara aquesta autonomia per a intentar obtenir el suport de dos diputats canaris als comptes del 2017.

Es tracta d’unes quantitats majors que els 600 milions d’euros que el president de la Generalitat, Ximo Puig, desitja obtenir durant el debat parlamentari dels pressupostos, a través d’esmenes, per a compensar la baixa inversió estatal en la Comunitat Valenciana.

Així les coses, podem fer dues lectures. Una optimista: estem davant d’un exercici pressupostari on hi ha molts més diners a repartir dels que hi havia i el Govern acabarà esmenant-se per a evitar greus discriminacions com la valenciana. I una de pessimista: el president Rajoy ha deixat de banda la seua obligació de vetlar per la solidaritat i la igualtat de les persones amb independència d’on viuen. Una lectura que no hauria de confirmar-se, perquè és l’Executiu qui ha de garantir la igualtat de tots els espanyols, encara que siga davant dels negociadors del PNB.

Són dues notícies que aquesta setmana han coincidit amb les informacions sobre l’amanida de candidatures de Podem a la direcció del partit morat en la Comunitat Valenciana;  la reaparició de l’expresident de la Generalitat Eduardo Zaplana com artista convidat en el serial que envolta la trama corrupta d’Ignacio González; la presència en les comissions d’investigació de les Corts Valencianes dels dos Alfonsos -Grau i  Rus- i la recollida d’avals del PSOE.

De tota manera, si volen un consell, no es deixen enlluernar per la gran quantitat d’esdeveniments i seguisquen el rastre dels diners. Són els seus.