ALACANT. En un temps eclipsat pel fulgor de les pantalles, pocs motius podrien despertar en un xiquet de 9 anys la il·lusió de xafar un teatre. Aquest dijous, en canvi, Ernest acudia per primera vegada a una sala com la del Principal d’Alacant per veure i escoltar Eugeni Alemany. Així li ho havia confessat sa tia al còmic de Sueca per correu electrònic i així ho va reproduir aborronat el propi Alemany. Després, el showman va demanar-li al xiquet que es posara en peu i un aplaudiment d’emoció va envair el pati de butaques per celebrar un fet que, a hores d’ara, sembla gairebé una gesta.
La proesa només podria tindre una explicació: la capacitat de l’humorista de la Ribera de vertebrar generacions amb un riure que no entén d’edats, sinó d’identitats. És evident que la proximitat porta a l’empatia, i no hi ha res més irrisori que compartir les vergonyes autòctones. Més encara quan la llengua serveix de nexe, fins i tot entre valencians castellanoparlants. Al show del comediant, les xarraes i les tradicions esdevingueren una constant, i fou eixa aposta per allò propi la que justificà que les rialles, més o menys nombroses, posaren so a l’espectacle de principi a fi.
Tampoc van faltar les al·lusions als pobles i els barris d’Alacant. Des d’Oriola fins a Benissa, passant per Crevillent, Ibi, Sant Joan, El Campello o Elx. I dins de la capital, referències a Maisonave o las Mil Viviendas. Especial fixació va prendre, en tot cas, amb Mutxamel, on els noms dels carrers donen per a molt. L’actualitat, en general, deixa als i les professionals de l’humor massa material que tractar i, com no podia ser d’altra manera, al monòleg d’Alemany també hi va haver lloc per als “comentaris”, que no “crítiques” —va diferenciar— sobre figures destacades de diverses dinasties.
Però al marge de les puntades a rostres coneguts, En persona guanye és, sobretot, un homenatge a les mares i les iaies valencianes, als seus consells —més o menys encertats— i al patiment intrínsec que arrosseguen des que naixen. Desgranar algunes de les seues frases cèlebres seria, però, arruïnar l’experiència dels qui tinguen previst o en ment escoltar-les en directe. El mateix succeiria amb les referències a aquells personatges que, amb cos i rostres diferents, tothom podria identificar en el seu entorn immediat.
En qualsevol cas, si hi hagué un punt àlgid durant l’espectacle, fou, sens dubte, el de la interacció amb el públic. Des del principi, les files davanteres sofriren el privilegi. Les de darrere, en canvi, agraïren haver arribat tard a escollir els primers seients. Tot i això, no es lliuraren de participar en la recreació d’una escena final, com a mínim, peculiar. Com sol ocórrer en aquests casos, la contínua apel·lació a l’auditori i, per descomptat, l'espontaneïtat inherent al directe van deixar els millors moments de la vesprada. Ja ho deia la sinopsi: “En persona guanye és un show fet a la mida d’Eugeni: 100 % valencià i 100 % imprevisible”.
El suecà, que va tornar a la palestra com a presentador del concurs d’À Punt Atrapa’m si pots —encara en emissió diària en horari de sobretaula— va consolidar la seua faceta monologuista amb l’autoanomenat “Diari de la quarantena”, una sèrie de vídeos en què, durant el confinament, fou mostrant (junt a la seua dona i els seus fills) les aventures familiars que vivien a sa casa.
Sense planificar-ho, aquell projecte va revolucionar les xarxes i es va convertir en una cita fixa per a molts valencians i valencianes. Tant que va ser nominat, fins i tot, als Premis de l’Audiovisual Valencià amb el subtítol “Una família. Una pandèmia. I un mòbil”. L’humor casolà el feu guanyar aleshores centenars de seguidors i seguidores que, encara hui, omplin els teatres procedents de municipis de tot el territori. Tot indica que la comèdia de proximitat d’Eugeni Alemany —encara durant molt de temps— continuarà girant (i vertebrant) de nord a sud i d'est a oest.