VALÈNCIA. Recorde pujar-me al Renault 6 blau que el meu cosí prim havia heretat del seu iaio. Era del 1981, com la nostra quinta, i tenia el canvi de marxes de palanca al costat del manillar, només 4 marxes i la marxa enrere. El volant era fi, dur, ample i sense cap botonet. Per haver d’obrir les finestres suaves com un ciclista pujant al Mondúver, perquè no estaven gens suaus. I oblida’t de cinturons de darrere, airbags, ABS, direcció assistida i seients regulables en altura; si et ficaves dins d’un clot et pegaves contra el sostre. De fet, no tenia ni retrovisor al costat dret i ni falta que ens feia, perquè amb 18 anys que un amic et porte amunt i avall amb cotxe és fabulós. Independentment de si el vehicle en qüestió té vora 20 anys i la ràdio només sintonitza AM.
El problema d’aquell carro era que el canvi de marxes tan peculiar obligava a què només el seu propietari poguera conduir-lo, i això el va convertir en el xòfer oficial de la colla d’amics. El meu cosí prim és de febrer i va ser el primer a traure's el carnet, però després anàrem tots arreplegant cotxes de la família i cadascú es va iniciar en la conducció amb allò que li deixaven. Un Ford Escort va ser el meu primer cotxe, el qual va heretar també el meu germà anys després. En el nostre grup d’amics benifaioners hi havia de tot: un Opel Kadett blanc, un Seat Ibiza roig, un Nissan Primera de tercera mà, un Orion gris, un Citroen ZX amb llandes enormes, un Peugeot 306 verd que semblava de la Guàrdia Civil i un Lada Niva, o tal volta fora un Tata Telco, que no passava de 90 per l’autopista i que estava sempre ple de fang d’anar al camp.
Els cotxes formaven part de les nostres primeres aventures, des dels primers viatges amb amics a Alcoi o Caudiel fins als primers festejos amb visita inclosa al seient de darrere. Moments de música a tota virolla, de sentir-te lliure, de buscar monedes soltes per a posar un poc de gasolina, de punxar una roda, de despenjar-se algun tros de guantera i de consultar en un mapa de paper quan no sabies massa bé on estaves. Alguns eren més de motos, altres heretaren una furgoneta i pot ser que algú no s’haja tret encara el carnet i no tinga intenció de fer-ho. Però, per norma general, hi havia uns cotxes més “de presumir” que altres, eixos que tots volien tindre i només aconseguien alguns afortunats amb diners de família i pares que els malcriaven.
Volkswagen Corrado
Els cotxes esportius eren els més desitjats, i entre tots aquests destacava el Corrado. Substitut del Volkswagen Scirocco, això de 16 vàlvules quedava molt lluïdor en forma d’adhesiu al maleter.
Toyota Célica
El gran competidor del Corrado era el Célica, un altre cotxe esportiu que sempre anava acompanyat d’alerons i molt de túning. Perquè entre els valencians hi va haver una època en què estàvem acostumats a vore constantment cotxes que semblava que anaven a disputar el Gran Premi de Le Mans.
Hyundai Coupé
La versió econòmica dels anteriors models va ser aquest cotxe coreà que era incòmode i consumia molta gasolina, però que pel seu preu assequible i la seua línia esportiva va triomfar moltíssim per tot arreu.
Ford Fiesta o Escort Crossworth
Fiesta o Escort, el Crossworth era la nomenclatura esportiva dels Ford. Com que per la Ribera molts tenien familiars treballant a la factoria i aconseguien descomptes, ens fèiem amb una d’aquestes màquines voladores.
Audi TT
El “tete” és el cotxe més valencià i el que alguns “tetes” es compraven per a fardar. El seu disseny trencador per a l’època va propiciar que fora l’objecte de desig de molts valencians.
New Beetle
L’antic escarabat va ser rellançat en versió moderneta, i els nostàlgics de l’època i fans de Lennon i McCartney amb cartera alegre es llançaren a comprar-ne. La versió descapotable era l’ideal per a presumir en estiu pel passeig marítim.
Megane Coupé Cabriolet
Si parlem de descapotables, el primer que va estar de moda entre molts joves va ser el Megane Coupé versió cabriolet. Els ocupants dels seients de darrere millor que foren baixets o no cabien en aquest esportiu prêt-à-porter.
Ferraris, Porches, Lamborghinis… els cotxes més cars eren també els més desitjats. En aquella època no hi havia tanta consciència de si contaminaven o no, i els totterrenys enormes amb al·lèrgia a eixir de la carretera no havien arribat encara a conquerir la jet-set. Ara per ara, aquesta llista possiblement l’encapçalaria el Model S de Tesla, el Porche Macan o el Jaguar F-PACE, els quals van fenomenal de per a dur els xiquets al col·legi privat.
Tots els cotxes esmentats eren molt bonics i els que la majoria desitjava, però no eren els que la majoria conduïa. Focus, Polos, 206, Clios, Xsara… i alguns cotxes un poc més lletjos. Perquè, a banda de recordar els cotxes més seductors, podem recordar també aquells que més coentor d’ulls ens provocaren. Cotxes dissenyats per gent que barreja quadres i ratlles sense pudor o calcetins blancs i sandàlies. Alguns encara queden entre els dissenyadors d’Skoda i Nissan, però mai superaran les joies que es veieren a finals del segle passat pels nostres carrers.
Fiat Multiplà
El cotxe somiat per Homer Simpson, realment ample i amb innovacions tecnològiques destacables, però més lleig que un dimoni.
Ford Ka
El Ka no era tan lleig si el miraves com a eixe amic de tota la vida que és simpàtic, llest, bona persona, atent i educat. Si el mires sense conéixer-lo era un mig ou amb rodes.
Renault Twingo
Era innovador per a l’època i colorit, molt colorit. Un cotxe ideal per als pallassos de Micolor, Ágata Ruiz de la Prada, Rappel o José Corbacho.
Vanette
La furgoneta favorita dels mercats municipal del dijous, els de tres braguetes a cinc euros. Una ferramenta de treball que no té intenció estètica, i si la tenia ho dissimulava molt bé.
Ford Courier
El primer model de la Courrier era un Ford Fiesta amb una caixa darrere. Els furgons són lletjos en general, però si algú s’atrevia a tunejar-los ja es convertien en fàbriques de mal gust.
Seat Panda
Un cotxe econòmic i sense floritures. El Panda, a banda d’un famós os, és el cotxe quadrat més conegut. Els Simca també eren quadriculats, el famós cotxe que conduïen els Inhumanos no destacava per la seua bellesa exterior… ni tampoc interior. Un cotxe francés que semblava més un cotxe soviètic i que era més antic, però que no podia faltar en aquesta llista on el Supermirafiori o el CX també tindrien lloc.
Totes aquestes opinions són subjectives i cadascú té el seu criteri estètic, fins i tot Paco Clavel o Madame de Rosa tenen seguidors del seu estil. És més, hi ha gent que compra en Desigual. Amb els cotxes passa el mateix que amb la moda, i fins i tot el mateix que amb les persones. Normalment és molt millor tirar de practicitat i buscar que tinga un bon motor que fixar-se només en l’estètica exterior. Perquè, al remat, la bellesa diuen que està en l’interior i potser a tu t’enamoren uns pistons ben engreixats i lluents