En els darrers temps la societat està mostrant una major sensibilitat i disposició a la lluita contra el canvi climàtic. Aquesta tendència de l’entorn que es manifesta a nivell global, però sobre tot entre els ciutadans de les democràcies més industrialitzades, és una bona notícia per al planeta. No sabem encara si arriba massa tard, però és clar que la major conscienciació de gran part de la ciutadania disposada a desenvolupar patrons de consum més responsables amb el medi ambient així com socialment responsables va a requerir que molts sectors hagen de redefinir els seus models de negoci per integra-hi la sostenibilitat com un valor estratègic. Uns ho faran per propi convenciment, altres perquè senzillament a aquelles empreses i sectors que no ho facen se’ls endurà per davant un tsunami de persones disposades a consumir d’acord amb els seus valors i, en la mesura que aquest nínxol de mercat es va fent cada vegada més i més gran, més intens és el canvi de paradigma que requereixen els models de negoci sota el que funcionen moltes empreses i sectors en l’actualitat.
La cosa certa és que moltes indústries, com la de l’automòbil, segueixen funcionant majoritàriament amb models de negoci que en essència són els que les van dur a l’èxit al llarg del segle XX. Així, partint del fet que el model de negoci d’una empresa és la seua recepta per a crear valor. Hem de tenir en compte que les empreses tindran més probabilitat de tenir èxit en un determinat mercat si la seua proposta de valor que suporta com a base el seu model de negoci respon adequadament a les demandes dels seus stakeholders (grups d’interés). Ningú negarà que per a qualsevol empresa la seua raison d’être és donar resposta a les necessitats dels seus clients. I les necessitats dels clients venen definides per les preferències dels mateixos clients, si una empresa no assumeix això i opera en mercats competitius senzillament estarà fora del mercat i perdrà vendes fins que haja de tancar.
En el cas particular de la indústria automobilística, és possible que aquesta desenvolupe a temps un model de negoci sostenible? Anem a pams, en el context de la indústria del automòbil un model de negoci sostenible seria aquell capaç de proveir als clients potencials amb un mitjà de transport que fera possible la mobilitat sense produir les emissions de gasos d’efecte hivernacle que una proporció creixent de la clientela vol que desapareguen. Això és, ja hi ha països on la proporció de persones consumidores que prefereixen clarament els vehicles zero emissions creix de manera sostinguda. De fet a Europa, la venda de vehicles 100% elèctrics està creixent a taxes interanuals de tres dígits i una dada qualitativament important és el fet que al mercat alemany (el més gran de la UE) aquesta tendència agafa cada vegada més força. En contrast, les matriculacions de vehicles diesel segueixen baixant trimestre darrere trimestre. És de ressenyar que tot açò ha ocorregut en una fase alcista del cicle econòmic, el que està assenyalant una tendència clara a un canvi de paradigma en els patrons de consum. El que indica que d’acord amb el model de cicle de vida, la indústria de l’automòbil podria estar tenint una oportunitat per al seu rellançament via la re-definició del seu model de negoci, l’aprofitarà?
Tanmateix, el canvi en les preferències de les persones consumidores vers a vehicles zero emissions no serà suficient per a incentivar un canvi d’aquesta indústria cap a la integració de la sostenibilitat en el seu model de negoci. Per a parlar de sostenibilitat, hauríem de tenir en compte que un vehicle elèctric també pot ser una font de residus si no es dissenyen cadenes de muntatge que incorporen els principis de l’economia circular. És a dir, a més d’aconseguir zero emissions caldria tenir en compte d’on prové l’energia elèctrica que fa anar el vehicle. Això és, si l’electricitat no ve de fonts renovables o, pitjor, ve de les nuclears no podem parlar d’un mitjà de transport sostenible.
A més, tots els components que s’utilitzen per a fabricar el cotxe elèctric haurien ser susceptibles de ser reciclats per a poder-se reincorporar altra vegada al procés productiu, de manera que no fora necessari extraure més recursos de la natura. En el cas dels vehicles elèctrics és molt important que s’aconseguisca que les bateries estiguen fetes de materials 100% reciclables.
Per finalitzar, l’actual model de negoci de les empreses automobilístiques està basat en la venda dels vehicles als seus clients. Un canvi que facilitaria considerablement la implantació dels principis de l’economia circular en aquest sector seria aplicar el pagament per l’ús del vehicle on els contractes de renting entre el fabricant dels vehicles i els seus clients substituirien a la compra-venda. D’eixa manera, al final de la vida útil el fabricant s’encarregaria del reciclatge i reaprofitament de les parts del vehicle que es retira de la circulació per a re-incorporar-los a vehicles nous que eixirien al mercat de renting.
Fer es pot fer, pot haver una transició a aquest nou paradigma però no hi ha massa temps per a fer-la. Les empreses automobilístiques tenen una oportunitat de reinventar-se, l’alternativa és quedar-se ancorades als combustibles fòssils que tothom sap que són el passat i llasten el futur. Tinguen en compte que el mercat NO perdona.