Han pensat alguna vegada en casar-se amb el banc? Doncs això és el que li passa a la gent (la majoria de la població) quan demana un préstec hipotecari per comprar-se un habitatge d’on no et puguen fer fora quan arribes a ser un ancià. A més, el problema amb el que ens trobem és que és més fàcil divorciar-se d’una parella que d’un banc quan tens un préstec hipotecari. No es riguen encara, que anem allà.
Si repassen un poc l’escriptura del seu préstec hipotecari se n’adonaran que hi ha una clàusula on s’estableix que totes les mensualitats de la hipoteca el banc les cobrarà carregant-les en un compte corrent o llibreta d’estalvi que hem de tenir obert al nostre nom al mateix banc. Així ens han enganxat i ben enganxats, atès que la durada mitjana d’un préstec hipotecari és de 25 anys. Aquest “detallet” sense importància implica que durant tot eixe temps (tota una vida) estem obligats a mantenir un compte corrent o llibreta d’estalvi obert en el banc en qüestió. I amb aquest compte paguem les corresponents comissions de manteniment, que per a que no siguen sagnants, el banc “amb tota la seua bona voluntat” ens ofereix la possibilitat de domiciliar la nòmina, rebuts, contractar assegurances vàries, targetes (que últimament volen que siguen de crèdit)... Se’n diu venda creuada de productes financers i la duen a terme basant-se en el que ells anomenen banca relacional.
Quines implicacions té eixe procedir dels bancs en la nostra llibertat de triar com a consumidors lliures i en la lliure competència en el sector?
Foto: KIKE TABERNER
Per a analitzar les conseqüències d’aquesta clàusula dels préstecs hipotecaris en la nostra llibertat d’elecció com a consumidors pensem què passaria si decidirem que no volem tenir un compte corrent o llibreta d’estalvis en eixe banc, perquè no ens agrada com ens tracten o perquè hi ha altra oferta al mercat que s’ajusta millor a les nostres necessitats. Doncs be, amb eixa clàusula podríem obrir un altre compte en altre banc però no podríem cancel·lar el compte en el banc on tenim el préstec hipotecari. Això, per se, ja és una restricció arbitrària a la nostra llibertat com a consumidors per a obrir i tancar comptes quan ho vullgam. És arbitrària perquè tècnicament es poden carregar rebuts en qualsevol compte (amb saldo suficient) de qualsevol entitat financera (pensen en totes les domiciliacions de rebuts que tenen en els seus comptes), per tant el banc on tenim el préstec podria girar un rebut al compte que nosaltres en la nostra llibertat d’elecció li indicarem. Per què, aleshores, cap administració pública ni el Banco de España ni el Banc Central Europeu (BCE) diuen ni pruna? Caldrà preguntar-los i re-preguntar-los fins que ens donen respostes com és la seua responsabilitat.
Pel que fa a la lliure competència al sector financer, eixa clàusula esdevé una important restricció a la competència de facto, ja que en no poder les persones consumidores domiciliar els rebuts del crèdit hipotecari, la major part de la població està, de facto, “casada” amb el banc on té la hipoteca. Si es pot canviar la hipoteca de banc però el cost és molt elevat per a les persones consumidores i aleshores després de fer la despesa et trobes “casat/da” amb altre banc. I tu el que vols és no estar casat/da amb cap banc. És el que s’anomenen “switching costs”. Emprant el model d’anàlisi de l’entorn competitiu de Michael Porter, quan els costs de canviar són molt elevats (com és el cas) aquests esdevenen una barrera a l’entrada que limita artificialment el grau de rivalitat del mercat i per tant limita artificialment la lliure competència. Per a la nostra desgràcia com a consumidors hipotecats (la majoria de nosaltres) ni la classe política (que està en “sus fotos i saraus varios”) ni el regulador (el Banco de España que no va veure vindre la crisi immobiliària ni tampoc veu açò) ni el regulador del regulador (el BCE) sembla que estiguin preocupats per les nostres butxaques ni per la nostra llibertat de triar en un mercat financer de lliure competència de veritat. Doncs res, caldrà conscienciar-se i defensar els nostres drets de persones consumidores i ciutadanes lliures.
Foto: KIKE TABERNER
