Periodisme en revisió

VALÈNCIA. No són bons temps per al periodisme, així, en general. Només cal donar una ullada al recull d’informacions referides al desafiament secessionista de Catalunya i a la quantitat de fakes i banderes amb què s’han enbolcallat les notícies durant la darrera setmana.

És la cara lletja d’un ofici que ha construït la seua èpica donant valor a la influència i la capacitat dels mitjans de comunicació de masses per a canviar l’opinió pública. I, simultàniament, destacant la feina dels i de les periodistes que s’arrisquen a contar fets, trobar testimonis i explicar situacions que el poder (ací es pot substituir la paraula per una altra com govern, església, empresa…) vol amagar. Pel·licules com Citizen Kane, Deadline, Tots els homes del president, L’ombra del poder o la més recent Spotlight han estat inspirades en alguns dels aspectes més atractius del periodisme. Trets que, segurament, no són els més nombrosos però que sí que han deixat empremta en un ofici que des dels seus inicis, i encara avui, continua exercint-se majoritàriament en empreses que no són immunes a les pressions econòmiques i polítiques. No debades, els primers diaris varen nàixer lligats a partits polítics i homes de negocis –de dones hi ha hagut de poquetes- que molt prompte descobriren la capacitat d’influència dels nous mitjans de comunicació de masses. 

Aquest periodisme èpic, tan estimat per la societat nord-americana i la seua indústria cultural, ha estat present aquí també. Va ser el periodisme de la Transició –el que va plantar cara al colp d’Estat de Tejero i Milans del Bosch-; el que va destapar la guerra bruta de l’Estat contra ETA;  el que ha lluitat de manera incansable contra la corrupció política i el que  defensa els drets civils, entre altres històries. Es tracta d’un periodisme que, malgrat no ser majoritari, sempre ha projectat la seua ombra sobre tota la professió des del final de la dictadura i la recuperació del dret a la llibertat d’expressió. 

Les empreses periodístiques –i per extensió les persones que es dediquen a aquest ofici- han patit en els darrers anys, segons el meu parer, tres crisis diferents: una econòmica que ha obligat a canviar el model de negoci tradicional de moltes companyies; una crisi tecnològica, que amb l’aparició d’Internet ens ha obligat a assumir l’existència d’un nou periodisme ciutadà, a fusionar llenguatges narratius i descobrir-ne la irrupció de nous i a prendre consciència de la consolidació d’unes xarxes socials que condicionen la nostra manera de veure el món; i, per últim, una crisi de valors que ens ha fet dubtar de la funció social que fins ara li havíem assignat al periodisme i del paper que ha de jugar aquesta professió en unes societats occidentals on la por està fent retrocedir les llibertats.

Aquest estat de confusió ha envoltat també una professió on, per primera vegada en molts anys, s’escolten veus amb plantejaments excloents. Entre joves i veterans, que creuen que les noves tecnologies i la memòria són incompatibles. Entre els qui tenen títols acadèmics i els qui no, com si el mercat no hagués superat ja aquest debat. Entre les organitzacions que defensen la pluralitat d’aquest ofici i altres col·lectius que, amagant per a qui treballen, desitgen eliminar-la. Entre els qui creuen necessària l’existència d’uns mitjans públics valencians i els qui consideren que aquest territori pot consolidar l’anomalia de no tindre’ls, malgrat ser una societat amb llengua pròpia.

De tota manera, si el periodisme ha fet alguna cosa, al llarg de la història, ha sigut adaptar-se a la realitat. Així, aquesta crisi han estimulat l’aparició de nous mitjans d’arrel digital, més àgils, apegats al territori i adaptats als nous llenguatges. Probablement, Valencia Plaza és el cas més cridaner de consolidació d’un nou mitjà de comunicació valencià, amb  vocació d’abastar tot el país i que ha sabut gestionar amb èxit el talent. No és un cas únic. Altres mitjans també han aparegut ja adaptats a la nova conjuntura amb distintes fórmules. Bé amb el suport de plataformes ciutadanes i de subscriptors, bé amb l’impuls de periodistes que han decidit aprofitar les mateixes tecnologies que els expulsaren dels mitjans tradicionals per a crear la seua pròpia plataforma informativa i mantenir el lloc de treball. 

Es tracta d’una reconversió insòlita –després que el sector destruïra proporcionalment més llocs de treball que la construcció-  durant la qual va desaparéixer Ràdiotelevisió Valenciana. Una situació només comparable a la viscuda en Grècia, però que ara ofereix una oportunitat igualment insòlita: la possibilitat de crear una plataforma pública de comunicació de nova planta, adaptada a l’entorn digital i que veurà la llum sota el nom  d’À Punt. Es tracta d’un repte il·lusionant al qual pretenc contribuir i que m’obliga a fer un parèntesi en la meua trobada setmanal amb vostés. Una trobada en la qual he intentat, des de fa un any, oferir un angle diferent de les coses, allunyat de banderes i veritats absolutes. Una experiència acumulada des de la qual pense seguir contribuint a revisar les claus d’un periodisme, on no han de tenir cabuda ni les falsedats ni el sectarisme. I és que encara queden moltes coses per fer.