Passeig galàctic per la terreta

VALÈNCIA. Acabe de llegir Cartes des de la Terra  de Mark Twain, un autor que m’ha acompanyat sempre, especialment a l’estiu. Mai no em decep, gens ni mica. L’humor, tan necessari, la ironia, la critica intel·ligent de Twain, imprescindible per mitigar la calor, es barregen com en un excel·lent còctel. Com en els bons combinats segueix la regla, segons els experts, de les tres "s", sweet, sour, strong.

El punt cruel de Mark Twain també és ben visible en aquestes Cartes des de la Terra. Satanàs, exiliat, expulsat al nostre planeta, escriu als seus col·legues, els famosos arcàngels Miquel i Gabriel. En rebran onze cartes. Em declare fan d’aquesta ànima entremaliada i amb mala premsa. De la seua  aguda, tendra i corrosiva visió de la misèria humana, de l’estupidesa contada en forma d’epistolari.

Mentre llegia, pensava si Satanàs hagués caigut en aquesta geolocalització tan valenciana. D’entrada, la calor humida ben segur li resultaria insuportable. Com narrar als col·legues arcàngels la nostra conducta, la nostra manera d’entendre els dies amerats? Com explicar-los l’excentricitat artística, els monuments que es cremen com si foren a l’avern o el nostre temperament extremadament exagerat?  Contaria que els preceptes bíblics -ell no és agnòstic- no s’acompleixen. Hi ha mentida, luxúria, crims passionals, delictes i imputats, humans en zel. Una visió frustrant, surrealista per qualsevol ànima innocent encara que siga demoníaca. No podria, angelet, amb tanta al·lucinació. Com interpretar tantes coses! Astut i enginyós, amb mirada làser, faria una radiografia, un escàner, del nostre tarannà. Només consultar els diaris, revisar la tauleta o escoltar les notícies locals tindria prou per fer el  retrat robot. Un tour de Satanàs per l’Horta seria bo del tot. Milloraria el seu concepte dels nadius.  Encara que siga un cop a la vida, un dimoni ha de beure una orxata, millor una líquida. Convindria aclarir-li que no té res a veure amb la  serp temptadora d’Adam i Eva empassar-se unes anguiles, un bon all i pebre. Hauríem d’ explicar-li que fem soroll per celebrar-ho tot, que tenim un posat optimista i festiu.  Per tant, tal vegada, Satanàs no pregaria al nostre Senyor que l’exiliés a un lloc més zen! Cartes des de València, fins a l'infinit i més enllà. Ai, si a Mark Twain se li hi hagués passat pel cap!

Satanàs assalta la Terra com si fos un marcià, com un extraterrestre explorador, escodrinyador d’humans. Conta tot allò que veu, ridiculitza la nostra absurda i estúpida vida. Si la descripció dels terrícoles que fa el famós Príncep dels Dimonis és tan crua, mai no hi haurà una invasió alienígena. Sembla que d’haver-hi “marcianitus”, com els anomena i canta Jaume Sisa, serien mega espavilats. Mai no remenarien el nostre microcosmos ni de lluny. Alguns mortals poden dormir tranquils. Assegurat: ací ningú no  s’acosta. Per mi, una llàstima, un disgust!

Fa dies llegia que si hi ha vida intel·ligent en altres planetes com és que ningú vol contactar amb nosaltres, amb la “civilització”? I qui és el valent?! Som a l’estiu i eixa mena de notícies al voltant de l’espai exterior, de platets voladors, de planetes llunyans, de galàxies i satèl·lits,  brollen als mitjans.

L’enrònia de si hi ha o no vida més enllà d’aquest planeta aflora sense pausa cada dos per tres, de juny a setembre. L’altre dia Carlo Fabretti, matemàtic, autor de llibres científics, guionista del mític programa  La bola de cristal, parlava de l’astrònom Frank Drake. Ell va idear la fórmula per calcular les possibles civilitzacions que podia haver-hi a la Via Làctia. Resultat: unes dotze civilitzacions arreu de l’Univers. L’espai galàctic ha d’estar atapeït de planetes prou semblants al nostre però, amb vida intel·ligent, hem de ser els únics? Com s’arriba a aquesta habilitat, a la picardia, a ser uns setciències?

Estiu News! Sembla que aquesta classe d’informació, tan científica com de vegades pseudo i sensacionalista, s’ajusta més a l’oratge d’aquesta època on es vol oblidar la crua realitat.

Les notícies fan vacances. Com un stand by de la misèria de món que ens toca viure. Anestesiant informativament les pasteres i els morts a la mar, les injustícies, els abusos socials, els assassinats masclistes i els altres, les guerres de religió i les altres... 

L’univers com notícia és un tema molt suat. Es presta a  llegir-se en veu alta, a enraonar als moments de nits al ras ofegats per la xafogor, a fer converses buscant la  fresca, mirant al cel. Torticoli al coll de tots els “busca-marcians”. Esperant ser abduïts per pujar a les naus. L’espai aeri i els artefactes espacials sempre m’han atret. Aeroports, avions, ocells, parotets, tot el que s’enlaira... De menuda, a una vall sense contaminació lumínica, un entreteniment d’estiu era albirar ovnis, en fer-se fosc, muntada en una bici en companyia del pilot germà i cosins. Hagués estat un somni trobar els platets aterrats en filera enmig d’un hort de navels i satsuma. Ni que fos per xerrar una estoneta... Els UFOS sempre m’han  fascinat amb una barreja de por i anhel.

Els dibuixos animats contribuïren a desenvolupar l’imaginari espacial que tant m’atreu Aquest passatemps infantil servia per mirar al cel i estar als núvols. Havent xafat Neil Armstrong la lluna, sempre podríem fer d’astronautes. The Jetsons, Els Supersònics, era una de les meues sèries d’animació favorites, per no parlar dels Thunderbirds. Quedava enganxada a la televisió imaginant com seria el nostre món de cada dia a l’espai. Els Tracy i Lady Penelope amb el seu Rolls Royce rosa, veges. Els Guardians de l’espai, uns ninots articulats que s’enlairaven des d’una illa al Pacífic! I la gran família Jetsons,  supersònica,  amb Robotina i les  mascotes incloses. I com es transportaven! Només treballaven tres dies. Tres! I feien vacances a Les Venus!

La televisió, el cinema, la literatura, els còmics, juntament amb la música, han contribuït a formar-nos la “fantasia-ficció” íntima. Un intransferible univers sense galàxies estúpides i monstres ridículs. Feta a la nostra mida. Un canal “SciFi” casolà, compartit amb cabassos de llibres, moltes imatges en moviment amb banda sonora ad hoc. Amb l’adolescència la febre ufòloga es fon. Confabula ja un altre cosmos particular. Un altre viatge en el temps. La ciència de Jules Verne es barreja amb una altra ficció més complexa que anirà ajustant-se a les nostres idees espacials ja preconcebudes en companyia de H.G. Wells. Visions i enfocaments diferents per nodrir-nos. A mesura que imaginàvem planetes i apreníem ciència-ficció local amb el Mecanoscrit de Pedrolo i ens enganxàvem a les cròniques de Bradbury, per posar un exemple. L’editorial Marvel entraria també per la porta gran de la nostra personal galàxia. El surfista de plata de CK Kirby i Stan Lee, amb poders còsmics vagant per l’univers. Buscant planetes deshabitats i amb energia per tal d’alimentar Galactus fins que...  Pobrissó! Silver també és castigat amb l’exili a la Terra igual que Satanàs en l’obra de Twain. Galactus versus Déu?

Amb Cartes des de la Terra, Mark Twain s’aprofita de tot el que no “es pot dir”  per contar-ho. L’ humor, en  certa manera, és la millor arma contra el fanatisme com ve a dir-nos a la introducció. Un Satanàs bocabadat. Un món de  bojos, diu! I és que els mortals, com ens anomena, som així! Llibres, aquests estranys objectes “voladors”  que aterren al cervell!  Cal assegurar la intel·ligibilitat dels  seus senyals. Alfa, Bravo, Charlie... Thunderbird one!