On són les claus?: la clau que obri tots els llibres

VALÈNCIA. La mare no troba les claus del cotxe. Aquest és l’argument de la història i, la solució a aquest problema tan inoportú, és la que tots esperem: començar a buscar-les i regirar tota la casa, l’estudi, el bany, la cuina i, fins i tot, el garatge, és clar, ja que les claus, de fet, estan on han d’estar. Aquesta serà, però, una recerca ben singular perquè allò que sembla un entrebanc incòmode esdevé, tot d’una, un inventari sorprenent dels objectes quotidians que conviuen amb els protagonistes; una recerca on de seguida el lector es veurà implicat i molt possiblement també identificat. On són les claus? (Andana, 2017) és una narració de Carles Cano amb il·lustracions d’Aitana Carrasco, un àlbum il·lustrat plantejat des d’un punt de vista heterodox que s’enfronta als habituals convencionalismes literaris i estètics tan presents en la literatura infantil i que desafia l’acte tradicional de llegir un relat mitjançant un format i alhora una estructura textual i visual que convida a jugar, a reflexionar, a recuperar la capacitat de meravellar-se, a construir una narració alternativa i personal però, sobretot, a gaudir del llibre perquè sí. I tot això, sense presses, rescatant també el deliciós parany d’aturar-se que, d’altra banda, tant ens convé.  

Així, l’àlbum és tan una reivindicació del desordre com un al·legat per aprendre a trobar allò que es cerca en la disbauxa, ja que totes aquelles coses que estan on suposadament no haurien d’estar sempre desperten més curiositat. El fet que Carles Cano siga un dels autors més prolífics i reconeguts del panorama literari infantil valencià, creador d’arguments imaginaris i increïbles i personatges simpàtics i incorrectes, no desmereix en absolut aquesta última narració, ans al contrari, l’experiència literària acumulada durant més de trenta anys de treball fa d’aquesta una obra enginyosa, suggestiva i extremadament atrevida. Amb tot, l’objectiu de Cano va molt més enllà ja que, com he avançat, a més de contar una història, el que pretén també és estimular la imaginació del lector per a crear altres relats paral·lels al principal, perquè, ¿què fa sinó, per exemple, una clau anglesa al calaix dels coberts de la cuina? ¿I una gerra amb dos llapis (sense punta) i quatre bolígrafs al bany? A més de l’insòlit recompte, tots aquests aparells, utensilis, estris i objectes perduts proporcionen molta informació sobre els personatges del llibre, que a penes apareixen i només la mare i el protagonista s’hi deixen veure en un parell d’ocasions conversant i intercalats entre les dobles pàgines d’aquestes col·leccions tan fascinants. 

Tot seguit, i per a col·laborar amb aquest propòsit d’incitació a la invenció i la imaginació, en acabar la història, Cano presenta una sèrie de preguntes i reptes que porten a buscar objectes de nou, a retornar al principi i començar una altra vegada. Es tracta, en essència, d’un llibre ple de tresors a descobrir, un llibre que no s’acaba mai. Cal també remarcar que aquesta història posa de relleu el valor dels àlbums sense edat, com haurien de ser tots, de fet, i, per tant, On estan les claus? captivarà els més menuts i els més grans, per als quals l’autor disfressa comentaris irònics entre el text, amaga tot un seguit de referències generacionals, com ara el clàssic cigar que regalaven en els casaments i la xapeta amb el disseny de «¿Nuclears?, No gràcies» i rememora antigues creences casolanes, com ara, el consell de posar-se una castanya a la butxaca per a remeiar el mal de cap. Expressament, l’escriptor ha manifestat en més d’una ocasió que els seus llibres són també per adults, el que ocorre és que aquests no els solen llegir, malgrat que ell no imposa cap barrera. Per sort, les fronteres entre el lector infantil i l’adult tendeixen ni que siga a esvair-se i difuminar-se, i obres com aquesta hi contribueixen, i molt, en aquesta comesa. 

És en la complicitat creada entre el text i les imatges on resideix, vertaderament, l’èxit d’aquest àlbum. Així, una primera il·lustració muda s’obri com un pla general per a presentar l’univers gràfic d’Aitana Carrasco, que anirà desvetllant-se, de seguida, pàgina rere pàgina, mitjançant unes il·lustracions de colors freds, amb la presència destacada del que ja es pot denominar com «el verd d’Aitana», i amb uns resultats plàstics agosarats i sorprenents, com són les taques del paper i les evocacions dels efectes de la tècnica del gravat, uns trets que, juntament amb els gats, que també hi són, formen ja part de l’imaginari habitual de la il·lustradora. No hi havia, doncs, cap dibuixant més adient per a complementar amb imatges aquest calaix desastre que proposa Cano perquè, Carrasco és una experimentada recol·lectora d’objectes, una pràctica inspiradora que tradueix després en els seus treballs positivament barrocs, ostentosos i confusos, però alhora, i paradoxalment, tan nítids i polits, tan màgics visualment, com n’és el cas. 

On estan les claus? és, consegüentment, un àlbum il·lustrat que fascina, que sedueix, des de les guardes, d’un brillant bronze color clau, a més del colofó, també en la forma d’aquesta clau que s’ha perdut i que, finalment està, on ha d’estar, posada en el contacte del cotxe. Sortosament, la il·lustradora, l’autor i l’editor no van perdre el cap mentre feien aquest llibre i el van poder acabar, com es confessen al final. Hauria sigut una llàstima perquè asseguraria sense cap mena de dubte que aquesta obra és un gran encert pel que fa a la qualitat i l’autenticitat, una proposta arriscada que es desmarca de les tendències que imposa el mercat editorial i demostra que, ara sí, la literatura infantil valenciana va pel bon camí. Felicitem-nos-en.