'Obriu les portes': el primer fruit il·lustrat

VALÈNCIA. Sembra Llibres va nàixer l’any 2014 amb la voluntat ferma d’agitar el món editorial valencià mitjançant llibres alternatius que connectaren amb un lector compromés amb el país, la llengua i la gent. Així, els primers títols esdevenen tota una declaració d’intencions, amb textos d’autors com ara Xavi Sarrià, Esperança Camps i Empar Marco, entre d’altres, juntament amb la decisió de seleccionar traduccions d’escriptors estrangers. L’objectiu principal era, en definitiva, oferir una línia de llibres amb la qual dignificar la reflexió i el debat al voltant de temes d’actualitat. Uns anys després, i amb una consolidació progressiva i merescuda en el panorama literari, l’editorial acomiadava el 2017 amb l’aposta valenta d’una línia nova de publicacions que es diferencia formalment de la resta, tot i que manté l’essència combativa d’aquest segell. Obriu les portes (Sembra, 2017), una cançó del grup català Txarango il·lustrada per Gemma Capdevila és, doncs, la presentació oficial i l’esperada incursió d’aquesta editorial en l’àlbum il·lustrat.

Txarango no sols és un dels grups més populars de la música catalana actual sinó que es tracta també d’una formació musical que participa en l’intent de transformació la nostra societat. Amb aquests precedents, no resulta estrany, per tant, que Sembra emprenga aquesta iniciativa il·lustrada amb una de les seues lletres. En aquest sentit, l’àlbum, narrat amb els mateixos versos de la cançó Obriu les portes, denuncia el periple de tots aquells que han de fugir del seu país a causa de la guerra i la fam; una tragèdia terrible que pateixen milers de persones i que socialment es manifesta i es visualitza amb més força en els camps de refugiats dels països costaners. Amb tot, aquesta història tracta de reconfortar aquesta situació d’exili i d’incertesa, si és això possible, i fer de la música l’autèntic batec d’unió entre els pobles amb la presència destacada d’un músic, que canta a l’esperança mentre relata el drama al qual han hagut de fer front tots els refugiats que sobreviuen al trajecte i a l’espera en el camp, alhora que els dóna una càlida benvinguda a aquest futur imprecís.

Són les il·lustracions, però, les que reforcen aquesta idea musical i les que presenten la doble lectura interpretativa que es materialitza en la figura del músic esmentat que passeja i es camufla com un més entre la quotidianitat dels refugiats. A més, seguint els principis de l’àlbum il·lustrat, és en la portada on s’inicia aquest viatge, amb una família que camina perduda en la immensitat de la nit, guiada per unes constel·lacions imaginàries però rumb a una destinació desconeguda i, possiblement, no tan amable com anhelen. El mapamundi representat a les guardes contribueix també en aquest contingut narratiu. Gemma Capdevila aconsegueix, així, atorgar una unitat estètica el llibre, que es caracteritza pel predomini absolut de les tonalitats blaves i la compareixença contínua d’aquestes nits estrellades i farcides de constel·lacions que s’expandeixen per la imatge per les tendes de campanya, les muntanyes i van més enllà del cel com un símbol d’encoratjament i confiança en el que vindrà.

Juntament amb aquest grafisme estel·lar dominant, Capdevila fa de les figures humanes anònimes les protagonistes de la il·lustració, a les quals situa sempre en grup, acompanyades, i en espais sovint no massa acollidors, com bé demostren alguns dels reixats que en ocasions els aguaiten. Hi destaca també la rotunditat del blau, que només es trenca en determinades il·lustracions i en alguns elements més menuts, com ara banderoles i vestits, però, és bàsicament en les galtes i les mans enrojolades on es produeix el contrast radical entre un color i l’altre, un recurs estilístic d’una gran força expressiva però potser una mica exagerat i que recorda, casualment o no, els dibuixos d’una conegudíssima il·lustradora valenciana. Aquests trets són habituals en la plàstica d’aquesta jove il·lustradora catalana i prenen encara més consistència en un àlbum que consolida la seua personal manera d’il·lustrar.

Així les coses, la música, entesa com una metàfora de germanor i de solidaritat entre els pobles, és el fil conductor i el missatge amb què es vol concloure. Amb aquest motiu, una cadena humana, formada per homes, dones i infants, i algun que altre instrument, va engrandint-se pàgina a pàgina, subtilment, fins arribar a l’última il·lustració en què el filat es trenca per dues mans que, per fi, es troben. Un colofó visual ben encoratjador com ho és la publicació d’aquest llibre, perquè ja va bé que des de València s’editen més àlbums il·lustrats que desensopisquen el mercat editorial i els editors adormits i revitalitzen aquest gènere literari. Al capdavall, aquest segueix sent el propòsit de Sembra: despertar la ment de lectors inquiets. Doncs això, que s’escampen els fruits.