X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

una sensació voluntariosa de final

Oblidar Palerm

En el centre històric de la capital de Sicília, molt a prop del mític Teatro Massimo i de la seua catedral orientalitzant i quasi mil.lenària, s’alça travessant els segles el Grand Hotel et des Palmes, com una nau encallada en el cor d’una ciutat tan fascinant com decadent, en què la presència de visitants il.lustres (escriptors, artistes o mafiosos) és només una de les seues infinites i possibles històries

10/03/2019 - 

VALÈNCIA. No, no són les palmeres que ara ballen lleugeres amb el seu únic peu immòbil. Ni l’ànsia més que plena d’exotisme. Ni tampoc la calor africana que envolta el paisatge o la mirada, com una boira espessa. És una sensació voluntariosa de final, obertament triat dins del seu delicat, antic i constant deliri.

Raymond Roussel, poeta, músic, novel·lista, indòmit jugador d’escacs, ha decidit liquidar el seu aspre present, l’absurditat del viure, i donar descans a la seua ment esgotada, al seu cos buscador de plaers i paradisos. Acabat d’arribar a Palerm després de tants viatges, al balcó de la seua habitació del Grand Hotel et des Palmes, fugit de tot, desertat de tot, Roussel intuïx el mar com un mineral sòlid, i sap que és presència última, postrera. Ha oferit a un cambrer de l’hotel cent francs a canvi de la seua ajuda per a tallar-se les venes, oferiment que l’altre ha declinat amablement, monsieur. Només queda ell, un pot groguenc de barbitúrics i la voluntat ferma i alliberadora d’acabar. És el 14 de juliol de 1933. Darrere queden la incomprensió cap al jove solitari i excèntric que va ser, París, els infinits jocs verbals, el menyspreu del món acadèmic, els caus furtius d’una sexualitat heterodoxa. Locus Solus. Per davant l’explosió d’un prestigi que proclamaran alumnes pòstums i que no li serà donat contemplar: Marcel Duchamp, Dalí, Picabia, Man Ray, Julio Cortázar, Georges Perec, Louis Aragon, André Breton. O els elogis desmesurats de Michel Foucault. Però ara només queda l’escàndol acallat del seu cos inert damunt del matalaf, les carreres dels cambrers pels corredors encatifats, la ràpida logística de la discreció pròpia dels hotels de luxe, i les divagacions sempre brillants que farà molts anys després el sicilià Leonardo Sciascia al seu Atti relativi alla morte di Raymond Roussel.

Però un mort il·lustre –encara que siga un suïcida– no és prou per a donar prestigi a un hotel. Marcant el camí, per allí també havia passat un Richard Wagner ja com a consagrat i crepuscular ídol de masses al novembre de 1881, i hem de suposar que ompliria l’aire de les seues estances de valquíries i anells, de l’or i el fang de les excessives mitologies germàniques, de records de Bayreuth i passió ja cansada per Schopenhauer. L’acompanya la seua família en un periple periòdic i reiterat de tardors i hiverns italians per raons de salut del patriarca. Les mateixes palmeres que mig segle després ballaran en el somni final de Raymond Roussel ara són agraïda imatge arquetípica del sud, ventall que donarà aire als pulmons fatigats de Richard Wagner, alé a la seua inspiració reclosa dins d’un cos en retirada. Oblidant Palerm, al Grand Hotel et des Palmes culminarà la seua darrera òpera, Parsifal, que s’estrenarà a Bayreuth sis mesos després. Durant l’última de les setze representacions programades, i mentres s’interpretava el final del tercer acte –precisament el que va escriure a l’hotel de Palerm–va arravatar sobtadament la batuta al director per a liderar ell mateix l’orquestra, en un gest genial i definitiu executat contra les pròpies forces i contra la mort, una autoafirmació que era també una salutació final i plena. Mig any després, qui sap si amb eixe gest encara viu a la memòria, Richard Wagner rendirà el cos en un febrer gelat i transparent a la sereníssima Venècia.

Només una dotzena d’anys més tard, i al poble sicilià de Lercara-Friddi, a menys de cinquanta quilòmetres de Palerm i d’aquell hotel que envolten les palmeres, vorà la inquieta llum del món un xiquet anomenat Salvatore Lucania. Emigrat en 1907 a Nova York amb la seua família, la vida li resultarà des d’aquella arribada una successió d’escenes que gràcies al cinema ens sonen estranyament familiars: rostres plens d’ambicions i de misèria, illa d’Ellis, quarantena, barri jueu i hostil, amics de carrer que esdevindran determinants, etcètera. Als díhuit anys ja era el cap de la banda més activa i violenta de l’East Harlem, i conegut com a Lucky Luciano, un nom a la mateixa altura d’Àtila o Gengis-Khan. Heroïna, morfina, palisses, encàrrecs criminals d’alta gamma, i la glòria d’una pluja de dòlars model inundació com a conseqüència de la mítica prohibició de l’alcohol, i on les connexions i la corrupció que va crear eren d’un calibre que importava whisky directament d’Escòcia i el Canadà, i rom de l’assolellat Carib mentres mantenia subornats inclús els gossos de la duana: nivell. En sopars de taules amb estovalles de quadros, adobats de brillantina, forts perfums amacarrats i núvols ben espessos de tabac negre, i en l’agradable companyia d’entranyables filàntrops com Frank Costello o Al Capone, ordirà el seu pas cap al control total de la prostitució de Manhattan, i a ell li serà atribuïda la invenció del terme narcoprostitució, segons el qual feia addictes les seues treballadores i els retribuïa els servicis amb la mateixa droga que necessitaven i que formava part també del seu negoci: tot quedava en casa. Després vindran guerres de famílies, liquidacions sumaríssimes, control del joc legal i il·legal, i l’ascens beatífic al cim de l’Olimp gangsteril. Com tanta glòria és inassumible, el govern dels Estats Units iniciarà amb ell un llarg vaivé de detencions, fugides, pactes i exilis: Roma, l’Havana i altra volta Itàlia. En un d’eixos exilis, recalarà a Palerm (la terra, que tira molt), i s’allotjarà al Grand Hotel et des Palmes. En l’habitació contigua a la seua es trobava, fugint de l’atmosfera opressiva de la cacera de bruixes, el dramaturg nord-americà Arthur Miller. Luciano, poc aficionat a la literatura, des del primer moment sospitarà de la presència de Miller, i li atorgarà sense dubtes el paper d’agent de l’FBI o de sicari de qualsevol banda amb voluntat de liquidar-lo. Molts anys després, i per a delícia nostra, el dramaturg recordarà en les seues memòries el primer diàleg que van mantindre en el vestíbul de l’hotel: “I què fas ací?”, va inquirir el gàngster. “Un poc de turisme”, contestà un cohibit Miller. Luciano va començar a riure: “Turisme… a Palerm?”. Des d’aquell moment, Arthur Miller i el seu acompanyant van ser estretament vigilats per un xòfer que Luciano va posar a la seua disposició d’una manera que podríem dir irrebutjable. Al cap d’uns quants dies, Miller fugirà intentant oblidar Palerm, l’hotel i els seus habitants, sense saber que a l’altra banda del món l’esperava una Marilyn Monroe pletòrica d’èxit i de vida, però que com a bon joguet trencat potser ja intuïa el seu destí barbitúric que l’agermanaria amb Raymond Roussel, un hotel i el ball etern de les palmeres.

Noticias relacionadas

next
x