VALÈNCIA. L’any 2000 les investigadores nord-americanes Cecilia Rouse i Claudia Goldin van publicar a The American Economic Review el resultat d’un estudi molt clarificador. Arribaven a la conclusió de que en les proves per tal d’ingressar en una orquestra simfònica, el gènere de la persona aspirant influïa de forma decisiva en la seua elecció.
“No era una situació voluntària, els mateixos directors d’orquestra no n’eren conscients. Però quan les proves es realitzaven amb un panell entre el director i la intèrpret, de manera que el primer no era conscient del gènere de qui tocava, l’elecció de dones s’incrementava un 50 %.”
Les conclusions de l’estudi van ser reproduïdes per Clara Vicenç al seu article “I en la música, on són les dones? al diari Vila Web l’any 2017, prova de que la situació no havia canviat substancialment al llarg del nou segle.
I a la seua vegada, a finals de juliol de 2020, l’article de Vicenç ha sigut reproduït en el llibre Música popular i feminisme. Estratègia per al canvi, publicat per la Fundació Nexe, obra de la música i mestra de música Reis Gallego (Xàtiva, 1984). Un estudi minuciós on l’autora analitza fil per randa la discriminació històrica de la dona al món de la música, i ofereix dades, exposa els respectius canvis en les successives Lleis d’Igualtat a l’estat espanyol, i realitza propostes concretes per tal d’arribar al 50% de paritat de gènere a l’industria musical.
Reis és ben conscient d’aquesta discriminació des de ben menuda. “Ma mare volia estudiar música, t’estic parlant dels anys 60 del segle passat, però en aquella època les dones no podien entrar en les bandes de música”, ens explica Reis. “Només va poder estudiar dos anys de solfeig i després tocar la bandúrria perquè els instruments de corda polsada eren els únics que es permetien tocar a les dones. Molts anys després, Sandra Ferrer (actualment component del grup Papada) i jo vam ser escollides com a representants de la orquestra, la Societat Musical Música Nova de Xàtiva. Amb només 16 anys vam accedir a la junta de la societat, on tot eren homes ja ben majors. Junt amb la secretària érem nomes tres xiques en una societat de més de vint persones. Ens prenien com les xiquetes de la banda, d’una manera prou condescendent, i supose que va ser la primera vegada que vaig ser conscient de la discriminació des d’un punt de vista personal.”
El cas de Reis és només un de tantíssims casos de discriminació cap a les dones en un entorn en el qual no només han de lluitar contra un sostre de vidre contra una bretxa salarial i un sostre de vidre, sinó també contra un mur de so. Els exemples al llarg de la història que presenta l’autora de Xàtiva són abundants.
Des de les invisibilitzades orquestres femenines de jazz (en 1938 la publicació especialitzada Down Beat va arribar a publicar un article titulat Why Women Musicians are Inferior?), fins a la concepció patriarcal i masclista del rock and roll segons la qual a la dona se li reservava majoritàriament el paper de groupie, es a dir, baix de l’escenari i de seguidora dels homes.
Un paper que va començar a canviar amb l’esclafit del punk, on amb al propi caràcter subversiu del gènere les dones, ja sobre els escenaris, van començar a expressar el seu malestar i les seues motivacions i problemàtiques com la menstruació, la violació, la masturbació femenina o l’anorèxia. Unes lletres trencadores i rupturistes que no van tardar en trobar ressò al nostre estat. Per exemple, amb la mítica interpretació del “Me gusta ser una zorra” de les vasques Las Vulpess al programa Caja de Ritmos de TVE l’anys 1983. L’escàndol i la posterior pressió dels sector socials més conservadors i reaccionaris van provocar la cancel·lació del programa.
Les lliçons apreses del punk fet per dones va desembocar en moviments com els de les Guerrilla Girls als anys 80, el de les Riot Grrrls als anys 90, o el de les Pussy Riot ja al nou segle. No obstant això, no és fins dates més ben recents quan es comencen a albirar canvis en l’aspecte de la paritat.
“Crec que es deu a un recorregut natural. Als anys 60 i 70 les dones comencen a plasmar les seues reivindicacions en lletres, lletres que fan de referents a altres dones que hem vingut després. És semblant a la generació que va rebre una primera escolarització en valencià, i per tant necessitava consumir cultura en valencià, d’ahí va vindre l’esclat de la música en valencià de mitjans dels anys 90. Amb el feminisme és igual, ja que el feminisme és una corrent política que s’està estenent, i les dones feministes veiem que hi ha una mancança tant pel que fa a les lletres, com mancança d’instrumentistes o en altres espais que no siguen únicament com a vocalistes.”
Segons Gallego pel que fa al mainstream, es a dir, al món de la música pop, les dones han perpetuat en certa mesura damunt de l’escenari la cosificació i sexualització de la groupie davall d’ell.
“No obstant això, eixe és un aspecte que ha començat a canviar, i se li està pegant la volta a la qüestió. Hi ha tota una corrent de dones que reivindiquen la seua llibertat de poder fer el que vullguenamb la seua sexualitat damunt l’escenari. És un canvi de paradigma que fins hi tot estan portant a terme grans estreles com Beyoncé, Katy Perry o Rosalia. El que és ben cert és que el que hi ha baix de l’escenari no és això. Em venen al cap grups com Roba Estesa, que més d’una vegada han hagut d’aturar un concert quan han vist un atac masclista baix de l’escenari. Si una dona reivindica la seua llibertat sexual damunt l’escenari, aleshores no està fent el que el públic masculí espera d’ella.”
Roba Estesa és un de tants i tants grups que ha actuat al festival d’on ve l’origen del llibre de Reis, el Feslloch. Concretament, de la taula redona “Dones i Música” que es va celebrar al festival l’any 2016. Un festival que ha vist incrementada la presència de dones al seu cartell d’un 7% en la seua edició de de 2014 al 31% en la de 2019. Això en un panorama on les dones compren més entrades de concerts, vora el 55% a tot l’estat, encara que eixe percentatge no es veu reflectit damunt dels escenaris, ni darrere d’ells en una industria majoritàriament dirigida per homes.
Les xifres de presència de dones al Feslloc serveixen com exemple de com el percentatge de dones al panorama festivals ha anat creixent des d’una presència testimonial o directament inexistent, però encara molt lluny de l’objectiu de la paritat total. I és que malgrat els successius canvis legislatius tant governamentals com al nostre territori, ens trobem que les Lleis d’Igualtat no s’estan complint de forma efectiva.
“L’article 26 de la Llei d’Igualtat, que és aquell que regula la paritat als espectacles que reben fons públics fa només recomanacions, i per tant no és sancionadora. Per tant les pròximes lleis d’igualtat, tant autonòmica com estatal, han de tindre poder sancionador.”
Eixe és un aspecte clau, perquè molt dels esdeveniments musicals al nostre territori reben subvencions de Generalitat, Diputacions i Ajuntaments, amb el que cal fer-se la pregunta de si fins ara l’administració ha mirat cap a un altre costat en el tema de la paritat tenint en compte l’impacte econòmic i de creació de llocs de treball que generen aquests esdeveniments.
“No crec que ha sigut qüestió de mirar cap a un altre costat”, respon Reis, “sinó que més be s’ha tractat d’un desconeixement total de la normativa. Quan l’any 2015 naixen les Unitats d’Igualtat dins de la Conselleria és perquè hi havia una mancança dins l’administració de gent formada en aquest tema, formació que es rep mitjançant un màster universitari. Per això al llibre propose la creació d’una unitat d’igualtat dins l’Institut Valencià de Cultura, per tal de ser més sensibles amb la igualtat a l’hora de fer contractacions o concedir subvencions.”
Aquesta proposta de l’autora de Xàtiva ha rebut fins ara alguna mena de resposta per part de l’administració?
“Al llarg de l’elaboració del llibre vaig mantenir diverses converses amb Marga Landete (Directora Adjunta de Música i Cultura Popular a l’Institut Valencià de Cultura) per veure com funciona la institució. Em va comentar que hi ha coses que no les poden fer, com per exemple l’aspecte sancionador, encara que hi altres propostes recollides al llibre que sí que les estudiaran per portar-les a terme. Encara que tal i com està plantejada aquesta unitat d’igualtat, amb la Llei Montoro i les seues limitacions per a contractar personal no es podria fer sense autorització d’Hisenda, així que hi hauran aspectes que no es podran portar a terme fins que hi haja un canvi legislatiu.”
L’estudi de Gallego està enfocat principalment a proposar canvis des d’un punt de vista de l’administració. No obstant això, en el seu llibre es plantegen canvis des del punt de vista dels propis músics, com l’assenyalat pel grup Candela Roots en el qual es proposa als grups d’homes solidaritzar-se amb les seues companyes no actuant en els festivals on la presència de dones siga purament testimonial.
“En el llibre no entre en les iniciatives privades més enllà de proposar que no s’assistisca als festivals o concerts on no hi haja paritat” explica Reis. “Per què grans altaveus musicals com el San San o el Rototom han canviat el paradigma? Perquè hi ha hagut una pressió social on el públic els ha assenyalat quan no tenien una programació amb dones que no fóra mínimament acceptable. Això els dona mala imatge, i un festival viu de la seua imatge.”
“El canvi no pot vindre només de l’administració, encara que siga molt important, sinó també del públic i de les pròpies músiques i músics. Si els grups d’homes es negaren a participar en esdeveniments musicals on no hi haguera paritat, els programadors es veurien obligats a canviar tota la programació perquè si no es quedarien sense espectacle. Això a banda del poder que té el públic com a consumidora i consumidor.”
Ara mateix estem vivint una crisi sanitària i econòmica sense precedents en tots els àmbits, per descomptat també en el musical. Pot ser aquesta l’oportunitat de reconstruir un panorama musical valencià des de zero, un nou panorama musical més feminista i paritari?
“M’agradaria pensar que sí, però la veritat es que no crec que passe”, respon Gallego. “Crec que s’intentaran reproduir les mateixes dinàmiques que abans del mes de març. Ha d’haver un canvi de paradigma. Crec que tornar a veure imatges dels grans festivals ara mateix és impensable, potser fa falta fer una revisió en eixe sentit i tornar als xicotets concerts de proximitat. I això hauria d’esdevindre en una major facilitat d’entrada per als grups de dones.”
Bretxa salaria, sostres de vidre, murs de so. Excuses vergonyoses de programadors com “no programem dones perquè no hi ha molts grups de dones” o “és que els grups de dones no tenen molta qualitat”. Excuses que per fortuna cada vegada menys gent s’atreveix a esgrimir. Actes cosmètics com els de buscar desesperadament grups de dones per actuar el 8 de març i oblidar-se d’elles la resta de l’any, sense que al programadors o als responsables públics se’ls caiga la cara de vergonya. Una falta d’educació i sensibilització en paritat i feminisme que a poc a poc comença a canviar, per exemple amb llibres om el de Reis.
Un canvi que ha de vindre de la mà d’administració, programadores i programadores, músiques i músics, treballadores i treballadors del panorama musical i també, per descomptat, del públic. Un canvi que ha de vindre de la mà de totes i tots.