Foto: KIKE TABERNEREl poeta, guardonat la setmana passada amb el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana, fa balanç del seu mig segle de carrera literària
VALÈNCIA. Marc Granell va rebre, el passat divendres, el Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana. Al mateix temps, arriba a les llibreries el seu primer poemari per adults després de 14 anys, Cel de fang (Bromera), amb el que torna a cantar a un món que no te remei i a uns humans més prop de l’ombra que de la llum. Granell obre el seu despatx, que es troba a la cambra on ell mateix va nàixer, a Culturplaza per respondre algunes qüestions i fer balanç a més de mig segle de lúcida carrera literària.
- En el discurs del 9 d’Octubre utilitzares aquest terme tan teu com és el “llarg camí llarg”. Supose que amb mig segle de carrera literària, mires al passat i t'adones que així ha sigut.
- Jo ja vaig preveure que seria aquest camí llarg, perquè aquest va ser el títol del primer llibre, que va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés i que va eixir publicat en 1977. Jo ja pensava en el futur i sentia que iniciava un llarg camí llarg de creació que no sabia a on em duria. Per a mi, a més, suposava un canvi de llengua. Als principis del 70, tots escrivíem en castellà, i jo, fins i tot, ho parlava. En aquest barri a ningú se li ocorria ensenyar valencià. Va ser quan em vaig ajuntar amb els poetes dels 70, com Josep Piera o Eduard Verger, que sí que en parlaven perquè eren de comarques, quan vaig encetar un procés lent i ràpid al mateix temps. Va ser gràcies a ells, a les tertúlies, i pel meu compromís polític i coherència amb el país i la llengua que volíem, que vaig començar a aprendre el mateix 1976 a parlar, llegir i escriure en un nou idioma i amb una vergonya tremenda.
Llarg camí llarg, de fet, té dues parts, una primera d’una poesia més metafísica, que estava traduïda del castellà i una segona dels meus poemes fets en valencià. M’agrada molt el títol perquè, a més de resumir la intenció de l'autor, ha de ser bonic i sonar bé. Per això ho vaig recuperar l’altre dia i faig el mateix al meu últim llibre.
- Què suposava per a una persona jove d’aquella època encetar un compromís amb la poesia, amb una llengua i un país que era aleshores més que una utopia?
- Va ser un moment apassionant. Primer amb la poesia: vaig començar a escriure a 1968, amb 15 anys, i vaig trobar de seguida gent amb la qual començar aquest camí, fins i tot en el mateix col·legi. Jo vaig tindre de professor de grec a cinqué de batxillerat a Jaime Siles, el grandíssim poeta. Ell encara estava en primer de facultat i només tenia dos anys més que jo, però era un cerebrito i aleshores es contractava gent més jove. Per a mi, Siles em va obrir les portes d’un món nou perquè ell estava relacionat amb totes les noves veus de la poesia del moment. Ell va ser fonamental, però molt prompte jo conec a moltes altres persones, com José Luis Falcó, José María Izquierdo o Santi Muñoz i formàrem un primer grup poètic. Després vindrien Piera i Verger i començaren les tertúlies, les idees... Vam fer des de la poesia, des de considerar-nos poetes, una intervenció en la societat amb les revistes i canviant l’idioma. Per a mi, assumir el valencià com a llengua en la qual escriure va ser apassionant: era una llengua teua però nova, que havies de descobrir, i aleshores, era molt important fer-ho bé, però sobretot, era important encetar el repte de la recuperació i la normalització lingüística. A partir del nostre treball, vam promoure una infraestructura editorial que feia falta de revistes, de col·leccions i editorials perquè les noves generacions pogueren escriure en valencià.
- Tu sempre has estat molt connectat amb les noves generacions i atent per obrir el camí als joves.
- Sí, però perquè a mi em van fer el mateix, primer Jaime Siles, després Paco Brines... Fins i tot per carta, Vicent Aleixandre. Aleshores, jo sempre he tingut molta preocupació per atendre a eixos joves que s’han anat incorporant-se. Jo he gaudit molt d’aquesta tasca, ho he fet perquè realment he volgut.
De fet, en el discurs de la setmana passada vaig dir que en aquest aspecte de crear una escena literària contra vent i marea (sobretot en els anys del PP) amb un públic prou minoritari, la creació literària ha guanyat. Potser no del tot, però allò que volíem ajudar a crear, s’ha creat. Per primera vegada, confluïm en València i en valencià tres generacions d'escriptors i escriptores creant i escrivint juntes, i això és de el que més orgullós em sent.
- Alguna de les noves veus més importants de la literatura castellana s’estan donant a conéixer mitjançant la poesia. Creus que passa el mateix amb l’escena valenciana?
- Sempre hi ha un relleu, i en la poesia està passant amb gent jove com Alba Fluixà o Joan Deusa, i abans estava -per exemple- Àngels Gregori o Josep Lluís Roig. Sí que hi ha incorporacions molt interessants, tot i que el panorama literari es troba un poc desvirtuat i els joves ho tenen més difícil. Per una banda, perquè els joves s’estan donant a conéixer mitjançant les xarxes, amb aquesta poesia que se li comença a dir “poesia digital”; això està molt bé, perquè està pujant molt l’interés per la poesia, i hi ha coses molt bones. Però, per altra banda, hi ha una falta evident d'autoexigència i qualitat que provoca polèmiques com la de l’últim premi Espasa. Els “me gusta” són molt fàcils, i així és fàcil pensar que tot el que escrius està bé.
Per altra banda, hi ha una circumstància que afecta directament a les persones joves i el panorama literari i és la qüestió dels premis literaris. És molt preocupant: les editorials, per la crisi i la falta de risc, no publiquen una obra si no ha tingut un premi, fins i tot a noms consagrats. No vull criticar-ho, perquè també entenc que eixos poetes consagrats es presenten als premis literaris, però això afecta directament als més joves, perquè potser molta qualitat però no un nom, i es desanimen quan veuen que no els hi donen possibilitats.
- Al llarg de la teua carrera, has descrit un món ferit de mort. Quin paper juga la poesia en aquest context?
- La poesia té la funció que sempre ha tingut, que és la d'acompanyar. El meu motiu principal pel qual vaig començar a fer poesia va ser, sabent que era impossible, canviar el món. No és possible, transformar la nostra realitat amb la poesia, però si és possible fer-ho mitjançant cada lector, que s’apropa a una poesia, a un quadre o a una cançó. Aquesta és una de les principals missions del nostre ofici perquè, a més, la poesia ens ha d’ajudar a aprendre el món. La poesia és un acostament a la realitat més autèntica que se’ns amaga. És parar-se, mirar dins de la nostra quotidianitat, i trobar una realitat amagada als nostres ulls. Aquesta és, possiblement, la millor manera d’apropar-se a alguna cosa que puguem entendre com a veritat. I si ho reflecteixes, i mitjançant la poesia, ho dones a conéixer al lector, aquesta seria una bona finalitat: acompanyar al lector i a la gent en la vida, acompanyant i ajudant a veure més clar.
Després, la gent diu que la poesia és molt difícil d’entendre, però si llegeixes com s’ha de fer, que no és només per a entendre-la racionalment sinó a tindre una experiència i unes emocions... S’ha d’anar a la poesia com es va a la música, que és per a mi l’art més excels i misteriós que n’hi ha, el que més acompanya també. La poesia vindria després.
- Aleshores, com s’ha de llegir la poesia?
- Doncs això, sense anar a buscar només el que vol dir la persona que l'escriu. Més que res, perquè hi ha vegades que, fins i tot, l’escriptor no sap que ha escrit. A mi, m’han descobert coses amagades en els meus poemes. També pel fet que la màgia també s’apareix quan escrius i la inspiració pot ser críptica. Durant anys i anys res em deia res per a escriure un poema. He fet exercicis d’ofici, però no un poema. Això no s’espera. Amb aquest nou llibre que publique, estic sobretot agraït d’haver tornat a sentir aquest moment de creativitat que havia perdut: feia 14 anys que no publicava un llibre per a adults i 10 anys sense fer-ho per a xiquets. De sobte, recordava quan era jove: quan t’arriba la inspiració, no et deixa en una temporada; i aleshores, tot et diu alguna cosa perquè escrigues un poema. Aquest moment ho he tornat a sentir ara, i és el que més trobava a faltar.
- Et trobes amb unes ganes renovades...
- Doncs sí! Quan s'acaba un llibre, tu ho saps, i aquest poemari és llarg. Però les muses encara no m'han deixat. En febrer, quan vaig acabar el llibre, em van operar de la vesícula i m'eixien poemes per a nanos. Quan va arribar el confinament, el tancament a casa em van servir per a no parar d'escriure i he aconseguit fer un altre llibre per a infants que eixirà en 2021. I encara així, no m'he quedat encara buit. Sí que s'ha anat aquesta efervescència de creativitat d'aquests mesos, però encara em queda algun poema. Per exemple, tinc un començament amb aquesta frase que ha causat sensació: "En quines mans estem, senyor?/En quines urpes?/En quines mandíbules de ferro i goles insaciables?". Ara ha de continuar.
- Aquest món ferit de mort que descrius anirà acompanyat d'una utopia. Quina és la teua, que encara no has escrit?
- És una pregunta difícil perquè realment cada vegada tinc menys esperança. La meua visió és negativa de mi mateix i de l'èsser humà i de la vida, que s'ha de viure però si aprofundeixes, és tràgica; i del món que hem fet, en el que la humanitat s'ha apartat de tot el que s'havia de fer. El món està a punt de l'abisme i no li veig molta solució. La utopia és molta utopia: que a partir de la poesia i de l'art, la gent s'adonara i s'apaivagara i la lentitud vinguera de veritat i anàrem al que és essencial per a viure, que és el món interior, el qüestionament d'un mateix i de tot, i arribar a la germanor autèntica.
Encara així, no em queden esperançes perquè ni pandèmia ni res. Les forces que manen al món són molt poderoses. El que passa és que hi ha hagut un canvi en aquesta visió, que com tú dius, està present en tota la meua obra: Cioran m'ha obert els ulls i m'ha fet pensar que, encara l'esperança morta, que és l'últim que es perd, hi ha una altra cosa que perdura, la curiositat. I ahí és on m'agafe. Ara dic que no tinc esperança, i que estem en la catàstrofe i en l'abisme, però vull veure-ho. Vull saber com va a acabar açò, encara que acabe com el Ball de Torrent. Supose que són les triquinyueles que fa la vida per a fer-te seguir endavant.
