'Malacatú!': un llibre encantat

VALÈNCIA. "Plasta, plastable, sipilitable. Reina de fregar i de mai acabar. Que si frega, refrega, sipilifrega. L’escuma em comença a brotar. N’estic tip, retip, sipilitip. Prou! Ja no ho puc aguantar! Plasta de les dents. PLASTA DE LES DENTS!" Malacatú!, de María Pascual de la Torre (A Buen Paso, 2018), comença precisament així, amb una insòlita batalla verbal entre una mare i un fill, que no vol raspallar-se les dents, i que, en un tres i no res, converteixen el reguitzell de paraules amb què s’ataquen en tot un seguit de sortilegis i encanteris que es compleixen només cantussejar la fórmula màgica "Fi! Fa! Fu! Malacatú!". Curiosament, aquest vocable impronunciable li va vindre al cap a aquesta autora quan revisava textos de la infància, una etapa en què solia inventar aquests mots extravagants com una espècie d'embruix per a transformar la realitat en alguna cosa diferent. A costa de repetir-ho tantes vegades, sembla que el conjur, tants anys després, ha fet el seu efecte, ni que siga per recompensar-la ara amb la publicació d'aquest àlbum il·lustrat.

No va ser, però, per art de màgia el fet que, entre els noranta-tres projectes que es van presentar a la huitena convocatòria d’aquest guardó, el jurat emetera finalment el seu veredicte a favor d’aquesta obra, ja que es va valorar per damunt de tot, i per unanimitat, la destresa a l’hora de transformar una situació tan senzillament quotidiana, com és una discussió maternofilial, en un univers de ficció extraordinàriament creatiu. Amb tot, Malacatú!, és també un homenatge a tots aquells jocs, embarbussaments i cançonetes infantils que formen part de l’imaginari col·lectiu de tantes generacions i, per això, el text, que en un principi sobta moltíssim per la manca de sentit, està pensat per a ser taral·lejat en veu alta i gaudir dels canvis de to, de ritme i de veu que hi proposa; una narració que, com bé assegura l'autora, repta el lector a no travar-se, a jugar amb la sonoritat de les paraules, reals i inventades, i a buscar el significat d’un relat juganer i aparentment sense sentit.

Si és el text el primer que sorprén, pel seu caràcter festiu i enjogassat, que dista tant d’altres àlbums més convencionals, observar amb deteniment les il·lustracions provoca, just un instant després, la mateixa fascinació. Cal destacar així l’ús d’un format apaïsat amb el qual es planteja la imatge com un escenari de teatre on l’acció es desenvolupa en un pla fix: tot succeeix en la cuina de casa, una estança visualment molt neta i sense acolorir. Els personatges se situen cara a cara i davant del lector, perquè aquest hi puga observar de prop i amb atenció les transformacions. Aquests canvis anímics, contràriament al fons en blanc i negre, s’expressen mitjançant una gradual explosió cromàtica que acabarà en una rialla multicolor. L’ús del color és molt intencionat en aquest llibre, ja que serveix d’aliat en la narració alhora que equilibra compositivament les il·lustracions.

La presentació d’un escenari idèntic pàgina rere pàgina, lluny de semblar monòton, s’alça com un exercici d’art seqüencial excel·lent que obliga a afinar la vista per a no perdre's les aventures paral·leles que s’hi succeeixen juntament amb el conflicte que viuen abstrets els protagonistes. Totes aquestes històries comencen, a més, en les guardes, que hi formen part activa de la narració. El relat s’inicia, llavors, quan toca arreplegar els joguets i rentar-se les dents, unes joguines que, cal dir, es troben per tot arreu i tenen també les seues batalles personals. A través d'aquests elements diminuts que apareixen en segon pla, l’autora explora els diferents territoris de la composició a la recerca de microhistòries visuals que trenquen amb la linealitat que marca la lectura textual, algunes d’elles divertíssimes, com ara el playmobil devorat per un llenguado. I, atenció, perquè el pare també trau el cap en algun moment, tot i que decideix no immiscir-se finalment en la baralla.

D’altra, els certàmens de literatura infantil són, sense dubte, una fabulosa injecció d'energia i un suport tant professional com econòmic importantíssim perquè professionals, com ara María Pascual de la Torre, puguen dedicar-se a la creació de llibres i a la cerca de propostes tan originals com ho és aquesta. L’alegria, per tant, és triple: per la convocatòria del premi, que feia uns anys que s’havia paralitzat, per la presentació d’un projecte arriscat i per la gosadia d’Arianna Squilloni, editoria d’A Buen Paso, a l’hora de publicar àlbums il·lustrats que superen determinats valors establits i innoven literària i estèticament. Ara, només ens cal, doncs, entonar tots a una «Fi! Fa! Fu! Malacatú!» i desitjar que aquest siga el principi de molts més llibres d’aquesta categoria.