X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

VALÈNCIA, QUINA PACIÈNCIA

Lluíssssss, la versió autòctona de patata

16/06/2019 - 

VALÈNCIA. La fotografia ens ha causat aquesta addicció a enquadrar els instants quan anem amunt i avall, nosaltres, els éssers ambulants. A la primera de canvi fem clic. És una manera més de fixar la vida, de fer tributs a la nostra quotidianitat, de celebrar els dies extraordinaris. La mobilitat retratada durant els trajectes de temporada o desconeguts. Volem plasmar, atresorar les imatges de tot el que ens agrada, sorprèn i espanta; els minuts transcendents de la vida, depenent de l'àrbitre, de qui i com s’observe. Guardem, congelats a la retina i amb suports diversos, els moments passats; fotografiem el temps que arriba. Les persones col·leccionem trossos dels dies en blanc i negre, a tot color i ara també amb molt de filtre. Instantànies que ens fan riure, reviure i trobar  a faltar.  Emmagatzemem amb cura els àlbums amb tapes de cuir dels besavis i avis; també els de marca Hoffman dels pares revestits de teles florejades, molt pop, desbordats de documents gràfics. Són aquests llibrots els col·leccionistes visuals de la nostra cronologia, dels anys que passen, dels segles, si atresorem el llegat familiar somrient a càmera. 

Àlbums d’èpoques passades quan els nostres avantpassats calia que miraren l’ocellet-giny, aquell que “xiulava” abans de retratar-se, d’immortalitzar intencions i rotunditats probablement camuflades. El moixó que trinava als espais i paisatges d’entreguerres i cantava a la  República; que emmudia en temps de Dictadura i postguerra allargassada, que no deia ni piu. Una col·lecció de negatius, d’imatges inverses a les reals, que calia positivar a un material sensible, invertible, en colors apocats. Les emulsions quotidianes reten homenatge constant a aquells daguerreotips del XIX amb gestos forçats; interminables minuts d’exposició per tal de perdurar en el temps. Els àlbums de fotos amuntegats fan el relat privat dels escenaris de la nostra nissaga, la intimitat familiar fotogràfica. Un material sensible? I tant! 

Foto: SAUL LEITER

Donar una imatge real del món sembla un impossible. És complicat fer de retratistes de personalitats particulars, tant humanes com geogràfiques, fotografiar els matisos sense uniforme. El període actual, manipulat i poc original, està instal·lat en un fotomató previsible. Com a mostra, per tal d’il·lustrar, s’exposen constantment els flaixos d’una València efervescent que es desventa en un bufit i una altra que sempre se socarra. Vivim al supermercat de la imatge edulcorada d’efecte ràpid. Des de les plataformes expansives trafiquem amb el consum massiu, amb retocs i likes, al paradís del photoshop per a principiants. Som a una fàbrica de selfies que no s’encara amb la misèria; roseguem realitats prefabricades, apartades de les històries vulnerables dels dies. Els impactes visuals que fan feredat impliquen uns altres entorns. Fotografies que s’exposen amb una puntualitat prou amagada. Són els escenaris de les batalles perdudes i catàstrofes naturals amb tecnologia digital. Models diferents de docudrama que s’haurien d’exhibir de manera permanent per conscienciar, com feien alguns els fotògrafs icònics de la nostra història, reporters sincers de la realitat més trista. S’enfoca un món difós al marge de la nitidesa, amb òptiques precises que paradoxalment són d’última tecnologia. Habitem a un plató decorat amb retalls de paper cuixé, de cinema i videoclip, de sèrie i en sèrie. La tangibilitat de la majoria no retratada, la que no pot fer un bon somriure perquè no pot pagar unes dents, la que quan diu “lluísssss” o “patata” es riu amb buits a la boca. 

La fotògrafa Diane Arbus, carregada de rodets i de vida intensa, va estar una documentalista única de la marginalitat dels carrers i dels viures. La pel·lícula “Freaks”, de Tod Browning, va fer remoure la seua  personal  força d'atracció en defensa dels rebutjats de la societat, aquell món de “monstres” que no eren imaginaris, que eren autèntics. Un respecte pertorbador que va saber retratar sense amagar ferides, que irritava la mirada per enutjar la nostra consciència, tan distanciada de moltes realitats, de moltes emocions. La instantània de la desolació transita per les nostres mirades d’amagat; amb un flou emboirat, desenfocat, com volent fugir de les immoralitats injustes. Avui, al mes de juny, no cal anar lluny per mostrar aquesta línia temporal de la vida complicada i distant, no cal portar una càmera oculta. Els ulls saben mirar amb zoom i amb detall; és la panoràmica de viure al límit, de l’emergència, ací a València i a l’altra punta del món, a contrallum.

Foto: GARRY WINOGRAND

Ara que l’estiu s’ho menja tot a la brava, que la costa ho peta, que les masses gaudeixen d’enrenou i aigua salada, sura l’amenaça dels inesgotables missatges de whatsApp d’amics i saludats. És la versió d’aquelles sessions de visionats maratonians que sofríem als anys noranta en cases d’amics i coneguts. Ara ja no fem quedades de tortura fotogràfica per tal de repassar les vacances de ningú, això s’ha acabat. Ara tot és instantani, funciona a cop de clics. L’autopista quilomètrica d’instantànies arriba al whtassap, no té peatge. Propose un repte als lectors de Valencia Plaza. Ja que engolim fotos a tota hora, per què no feu la fotassa de l’estiu? Li comentaré a Carlos Garsán, responsable de Culturplaza, de fer a setembre una “tria-galeria-selecció” amb les vostres millors fotos, a veure què li sembla. És com si muntareu un particular àlbum-quadern de vacances, amb un parell de mesos a favor. València podria estar el fil conductor, el leitmotiv de la instantània. Material i localitzacions no falten, en tenim de tots els colors. Reviscoleu els flaixos rotunds dels grans de la fotografia, lliçons fotogràfiques que us serviran de desafiament. Repasseu, visiteu col·leccions i museus per tal d’estimular-vos. Emuleu o engegueu una idea, captureu moments. La perspectiva de la vostra mirada és única. Pesqueu imatges nítides del nostre paisatge, de realitats pròximes i diverses. La València i el País que només vosaltres descobriu.

Referents per tal d’inspirar-nos, en tenim. Revisem la quotidianitat com si portarem penjant la Leica d’Henri Cartier-Bresson;  retratem els conflictes urbans com ho faria Robert Capa. De LIFE a Valencia Plaza en un clic. Seleccioneu carrers i recordeu Robert Doisneau. Fotografiem la moda, a la costa valenciana, amb els ulls d’Helmut Newton, disposats a ocupar les pàgines d’Harper’s Bazaar;  feu de Richard Avedon amb personatges carismàtics  de la terra. Passem del parc de Yosemite a enfocar la Serra d’Irta amb la resolució d’Ansel Adams. Dosis del surrealisme de Man Ray que inspirem un Dadà a la valenciana. Les imatges de refugiats a l’estil de Margaret Bourke-White, aquesta dona pionera. La pobresa i la gana de València, que ací n’hi ha molta, homenatjant les fotos de Dorothea Lange. Instantànies sobtades imitant la inconfusible mirada de William Eggleston. Fotoperiodisme per la ciutat com el retratava Gerda Taro. L’Horta vista amb la humanitat de Walker Evans. Podeu ser els Robert Frank de la societat del País;  els Lewis Hine de les zones industrials. Si us ve de gust, recordeu, amb les vostres propostes, l’eclecticisme i la personalitat “punk” de William Klein. Un estiu happy de joia i rialles imitant l’estil de Jacques Henri Lartigue. Hauria de parar... N’hi ha per a donar i per a vendre. Reviseu, tafanegeu: Gabriele Basilico, John Vachon, Daido Moriyama, Saul Leiter, Joel Meyerowitz, Lee Friedlander, Martin Parr, Hiroshi Sugimoto, Stephen Shore, René Burri, Gianni Berengo Gardin, Garry Winogrand, Yutaka Takanashi, Bernard Plossu, Julius Shulman... A més, no hem d’oblidar els més nostres: Pere Català i Pic, Agustí Centelles, Joan Colom, Leopoldo Pomés, Pilar Aymerich, Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Colita, Ramon Masats, Català Roca, Carme Garcia, Finezas, Gabriel Cualladó, Francesc Jarque, Eugeni Forcano, amb proposicions brutals. I uns altres, ben a prop, amb el seu personal objectiu a mà: Juan Peiró, Rafael de Luis, Enrique Carrazoni, Flaco García Poveda, Eva Mañez, Txema Rodríguez, Jesús Císcar, José Azkárraga, Kike Taberner, Kai Försterling, Pablo Fuentes, Anna Devís, Daniel Rueda... N’hi ha tants i tan bons! 

Foto: JOEL MEYEROWITZ

Ben mirat, animar-vos a fer aquest àlbum d’estiu és una proposició no massa indecent. Localitzeu un bon escenari, un decorat fotogràfic obert, personal i intransferible des del paisatge de casa. Estimuleu la vostra tria urbana. Dispareu amb la càmera, amb el mòbil, amb un pebrot, amb una llauna... Intenteu reflectir la vostra història, les imatges que es resguardaran ben fixes. Alerta, diuen que la mentida també es fotografia amb llibertat horària. Captureu el retrat del comboi, el del seny, el de l’alegria, el de la solitud, el que us faça patxoca. Fotos que activen els ulls i el cervell en una mirada, que enfoquen la cronologia espontània de l’estiu 2019. Només congelat en un clic.

Noticias relacionadas

next
x