Let's Twist Again

VALÈNCIA. Torcent-nos, retorcent-nos, ballem aquest twist que us enganxe avui diumenge, ben adherit. El tornado, que arriba volant, que ens fa corbar les cames, que fa una batuda a l’ànima i al cos, que ens agita. Una sacsejada ben matinera per als que moveu el cul quan surt el sol. Vinga, tots els argents vius que gaudiu de les hores del dia, a moure’s. Ballem a la nostra salut. Brindem encara que siga amb cafè amb llet. Que sone la música abocada al planeta per Chubby Checker des del ‘Peppermint Lounge’ de New York. Rebobinem a  aquell 1960 amb The Twist i a l’any 1961, vinga, quan feia sensació amb Let's Twist Again.

Amunt, belluguem-nos a novembre. Malucs i cames en moviment. Diumenge, ritme a Valencia Plaza, amb música de rock'n'roll. Fem girar les notícies al compàs. Serpentegen els darrers esdeveniments de casa nostra.

Who`s that flyin' up there? / Is it a bird? Noooooo! / Is it a plane? Noooooooo! / Is it the twister? YEAAAAAAAHH! 

Cliqueu l’enllaç!

Els grans hits, els ritmes vibrants que canviarien la banda sonora dels seixanta entre notícies i catàstrofes. Ací només arribaven les informacions que decidien els pensadors franquistes. Poques declaracions de l’Europa democràtica i alguns noticiaris de proximitat limitada, amb el criteri dels censors. Hank Ballard amb el seu The Twist,  i Kal Mann i Dave Appell amb  Let's Twist Again són els  pares d’aquestes dues bombes musicals. Ells van fer saltar al món Chubby, “Gros”, Checker, la veu que posaria en moviment la Terra amb la seua enganxosa melodia. La que faria moure els peus com si apagaren una burilla. Covers a mansalva d’aquest tema que mai no ha deixat de rodar. Busqueu les versions de Peppino di Capri, Johnny Hallyday, Louis Prima, Raffaella Carrà, Jamaica Kinstong Band...

El món començava a ballar ben deslligat, independent i lliure. Això era el twist, un ball per no agafar-se. Els joves de l’Estat Espanyol passarien a fer aquelles coreografies amb cançons adaptades per músics autòctons i lletres en castellà. De tant en tant,  girarien vinils mig clandestins amb els sons anglòfons. Es coneix que Franco no ballava el twist. Alguns festivals, a l’hora de l’esmorzar, sonoritzarien, a la velocitat del nou pas, Madrid i Barcelona sota vigilància i porres. Desdejunaven saraus controlats. Ací rau el ritme en temps de dictadura. La provocació sonora suposava un repte també escenogràfic i estètic que aniria acurtant faldilles i fent estrets els pantalons. Tenint en compte l’ADN polític familiar, a les generacions que vindríem després ja ens alimentaren uns pares amb un esperit de llibertat sonora i de tota mena, en la mesura que es podia. Nosaltres ja hem pogut ballar triant els compassos.

Ves per on, en aquest moment, també habitem en una mena “susceptibilitat”, constricció, desmesurada com a l’època del twist. Amb enfrontaments i exageracions com aquells anys 60. No tinc intenció de fer un article melangiós, ni faré apologia, ni perdré el cap per aquella contracultura. No pretenc fer “remember”. En aquests moments molts tenim la inquietant sensació, tristament, d’una tornada a la insofrible gatamoixeria dels anys 40, pretwist. Els anys de la postguerra, però la d’ací. La que hem llegit als llibres, la que ens han contat els avis i també hem estudiat. La que hem vist a pel·lícules i fotografies amb vistiplau dels censors. Moltes eren de Cifesa, la productora valenciana fundada en l’any 1932, amb la República. Un cop acaba la guerra, amb tuf de règim franquista, intentarien engegar i reviscolar de bell nou el cinema. El 1961 l’empresa tancava amb un The End de crisi. Mentrestant, als cinemes distorsionava la veu aguda, a l’imaginari de tots, amb les explicacions propagandístiques del NO-DO.

De cop i volta, als anys 80, una nova sintonia vibraria  a les pantalles, ja més democràtiques, dels cinemes. Quina alegria per als cinèfils, després dels anys de flaire a zotal i pixum en l’obscuritat! El músic i productor Josep Llobell, des de Barcelona, transformaria  el ritme a les sales, faria fora, a poc a poc, la humitat de la postguerra. Sonava a tota potència la nova cançoneta de Movierecord, l’empresa dels anys 50 especialitzada en publicitat al cinema. Avui tot un tresor fílmic, més de 10.000 anuncis conservats als arxius de la Filmoteca Espanyola. Qui no l’ha taral·larejat algun cop al caliu de la butaca o en reunions nostàlgiques? Muuuuuvie Record…tan tan tan tan ta..

Ara no tenim cap sintonia iònica a les sales de cinema, però sí alguns dels tabús com si estiguérem als anys daurats del NO-DO. La censura, l’autocensura is coming. Torna la dreta i més enllà, per Europa, per Amèrica, per... Els cosmonautes dels anys seixanta, Yuri Gagarin i Valentina Tereshkova ni es podien imaginar la de voltes que pega el món, el que ocorreria ací, a sota, el 2018. Acabarem ballant, conjugant altres verbs d’acció, en una reserva. Com han fet amb els indis americans. Dissenyada  com si fórem a la clandestinitat en ple segle XXI. El nostre gust, només compartit en petit comitè, amb autèntics amics, que són com de la família, amb criteris estètics i ideològics semblants. Percepcions agredolces es viuen en aquests temps de ritmes molt convulsos, pesats i emprenyadors. La matraca i la tabarra permanent, la  que sempre ve imposada de fora. Un cop a casa, ací al nostre País, s’integra la mar de bé i, per acabar-ho d’adobar, s’encomana. Quines coses! Arquetips, aficions, tendències, maneres i formes alienes creixen a una València que acull de seguida qualsevol proposta de terra endins. Quina falta ens fa el corredor mediterrani! Si haguérem tingut més facilitat per pujar al nord, ens lluiria més el pèl.

Quin ritme més estremidor i cavernícola que retruny aquests dies. Quina pena fa aquesta tonada a tot arreu de l’Estat. On mirem? On llegim? Busquem les excepcions. Quin panorama més caòtic i kafkià! Patim els acords i desacords desafinats del moment polític, preelectoral, que ens assalta de bell nou. Coneixem el marro, és d’allò més motivador: presos polítics, gent a l’exili, músics censurats, espais televisius vetats... Penes i càstigs a tort i a dret. Mentides, suborns. La Fiscalia amb lectures esbiaixades. L’Advocacia que es desmarca una mica. Acusacions desmesurades escalfen motors a la “pole position” dels diaris i canals neo conservadors, conservaduríssims, i dels altres, arreu de les xarxes socials de pes expandit. Còmplices i repressors. Democràticament tots empresonats? Venjances, enveges. Gelosia geogràfica. Remix polític amb efectes especials. Alçaran un mur com el de Berlín, tal com va passar quan va nàixer el twist? Ara els benedictins presenten recurs, no volen que Franco siga exhumat del Valle de los Caídos i el govern el rebutja. Muntaran un altre Concili Vaticà? Telefonades, àudios d’amagatotis, espionatge, per part d’una exsecretària general de partit fent conxorxa amb el marit i amb l’excomissari de  policia, això diuen.  I ara, ella, Cospedal, renuncia com a vocal de la direcció del PP, per no danyar-ne la imatge.  I Europa obrirà la boca? Quina de totes les Europes? Ball distorsionat de càrrecs, sense twist. Trampes i gangues. Enganys i incomprensió. Una escenografia digna d’un bon final sonor. Serem la rialla. Farem petar-se de riure tot un continent i més enllà. Buscarem un amplificador amb mig milió de watts de potència. Escamparem altaveus esclafint riallades.

M’estime més el ball provocatiu, el dance craze del Twist com als anys seixanta.  No hi ha color, salta a la vista. A més, de moment no han prohibit moure els malucs. Alerta, després de ballar podeu estar ben cruixits. És la cara B del moviment. Som-hi, Let's Twist Again!