Les Catalinetes, un altre exemple de meninfotisme valencià

"Les catalinetes juguen a boletes
els catalinots juguen a bolots.
Tu, catalineta, tu que vas i vens
dis-li a ta mare que vinga correguents..."

VALÈNCIA. Així comença una cançó tradicional que es canta el dia de Santa Caterina, dia on se celebren a moltes escoles, especialment a les comarques centrals, les Catalinetes, que normativament seria Caterinetes, però ja sabeu com som. I precisament, com sabeu tots els que llegiu açò en major o menor mesura com som els valencians, no cal explicar massa que esta festa, per molt escampada que estiga, és molt desconeguda per a molts valencians, especialment alacantins, valencians d'interior i els de València capital i rodalia. Està clar que les Falles i el Corpus són festes meravelloses, i que la festa de Sant Bult, possiblement la més antiga de la ciutat de València, també és molt desconeguda. Però, coincidireu amb mi que és més fàcil que adoptem el festival hindú Holi, el de posar-se perdut de colorets, o l'Oktoberfest alemanya, que qualsevol festa pròpia.

Passa amb la casca i el tortell (roscón) de reis, passa amb les Animetes i Halloween, passa amb el bruch i l'esmorzar, passa amb tantes coses que ja no ens sorprén descobrir de sobte, que Anna, Xàtiva, Castalla, Vila-real, Ibi, Xert, Canals o Vinaròs celebren esta festa. Pobles molt diferents que amb alguns elements comuns com la música, el menjar a l'aire lliure i el caràcter infantil de la celebració, fan festa per les tres províncies valencianes. Sorpresa! M'estàs contant que hi ha una festivitat, amb música centenària, que implica comboi i menjar i que aproximadament el 75% dels valencians (segons una enquesta meua a Twitter) no té ni idea del que estic parlant?

Així és, com t'ho conte.

A Ibi mengen coca saginosa, un dolç espectacular molt popular per exemple a Carlet i que tampoc és habitual trobar-lo a les ciutats. A Xàtiva és pa amb llavoretes, arròs al forn i torró de gat, un altre dolç que segurament molts valencians mai han sentit nomenar. A Vila-real celebren una gran fira des de fa 400 anys on es regala una mocadorada a les persones estimades, fins i tot tenen una plaça dedicada a les Catalinetes. Com a Vinaròs, on a banda de tindre un parc dedicat i celebrar activitats per a xiquets, organitzen un concurs de lloes. No tenia ni idea de què era un concurs d'estes característiques, i resulta que els xiquets fan uns versos lloant Santa Caterina amb dibuixos i les pastisseries locals els regalen safates amb pastissos de merengue. Per descomptat, després es fa un concurs de menjar pastissets perquè, com sabreu ja, els valencians som prou llépols.

Catalinetes i catalinots o nicolauets eren els xiquets que anaven d'excursió amb els mestres durant el dia de Santa Caterina, que és demà 25 de novembre. He hagut de comprovar-ho a la Viquipèdia, perquè el bot generacional provoca que els calendaris actuals ja no porten santoral i només les molt beates/beats se'n recorden de quin sant és cada dia. A quin sant vos encomaneu vosaltres? A Sant Steve Jobs, a Santa Beyoncé o encara sou dels que li posa un ciri a Sant Antoni de Gavarda? I dic Sant Antoni Abat, del Porquet o de Gavarda, perquè és sens dubte el Sant més divertit de tots. És com de la família, perquè li portes el gos, el gat o el furonet perquè te'l beneïsca, i fa miracles d'anar per casa, o directament no en fa. Pep Gimeno "Botifarra" ho canta al seu romanç, ho cantava en el seu dia Monleón amb els Pavesos i també ho canta el Tio Fredo adaptat a la paella. Jo sempre he sentit els majors dir allò de "Sant Antoni de Gavarda, feu un miracle en Antella, una agüela caigué a un riu, i si no la trauen s'ofega".

La dona, pobreta, si es queda esperant el miracle de Sant Antoni no ho conta. I també és part del caràcter valencià fer broma de coses molt serioses o religioses. A la nostra mare de Déu li diem la "Geperudeta" i per Sant Joan li botem foc a tot el que ens cau a les mans. Per no parlar les festes de Sant Josep o la Magdalena, que comencen com una festa religiosa, i allí acaba bufat fins el retor. En canvi, el caràcter de l'interior, més castellà, és molt més solemne amb estes coses i poca broma pots fer a Oriola o Requena de les processons de Setmana Santa.

Tornant a la festa, Santa Caterina és la patrona dels escolars, els filòsofs i, sobretot, de les xiquetes. Mentre que Sant Nicolau, el 6 de desembre, és el dels xiquets, i antigament també es feia festa infantil este dia. Ara això dels patrons ha canviat prou, i el que s'estila és el dia internacional d'este o aquell propòsit mundial, com el de la bicicleta o com hui que és el dia mundial sense comprar. I amb eixa substitució cultural passarem d'ací poc a celebrar Santa Cecília patrona de la música el 22 de novembre, directament a celebrar el dia internacional de la música l'1 d'octubre. Coses de la mal anomenada globalització, que més bé s'està convertint en una estandardització a l'americana.

"Haver conservat el #valencià, a pesar de no haver-se ensenyat durant 300 anys, és un miracle." #EnricValor ✍️ pic.twitter.com/uwqpg8JKcY

— À Punt (@apunt_media) August 22, 2020

Precisament en este context és on més perill tenim de perdre festes, costums, tradicions i cultura pròpia. Deia Enric Valor que era un miracle que el valencià haguera sobreviscut a 300 anys sense ensenyança en la llengua. Amb l'exposició actual a tants elements modificadors del paisatge natural i cultural, no suportaria ni tan sols un centenar d'anys, quatre generacions, de silenci imposat. Moltes festes corren el perill de desaparéixer, algunes ja no han fet. Com han desaparegut receptes, cançons, tradicions i paisatges que formaven part durant centenars d'anys de les vides dels valencians. Per això, quan alguns confonen el progrés amb la destrucció de la identitat i amb el fet d’abraçar qualsevol cosa aliena o forana, com cantava John Lennon en Revolution: "We all want to change the world, but when you talk about destruction, don't you know that you can count me out", que ve a ser un "amb mi no conteu".

Perquè si desapareixen les Catalinetes, primer quedarà com un record en els majors que de xiquets menjaren dolços i anaren d'excursió un dia a l'any, després alguns historiadors publicaran un article del tema, i en tot el procés ningú clamarà al cel. Ningú s'encomanarà a Sant Antoni perquè torne esta tradició, ningú se'n fotrà massa perquè en estos casos som uns meninfots de manual. Per això hui, a Santa Catalina, que no se sap si va ser real o un invent (les vides dels sants són un univers fantasiós i entretingudíssim) m'encomane. Li confie amb esperança la tasca de conservar i protegir aquells valents que continuen mantenint vives les tradicions. A aquells mestres que aposten per celebrar a l'escola festes locals, als forners que cuinen dolços tradicionals, als venedors que de sobte tenen una camiseta amb una frase en valencià a la venda, als artistes que recuperen rondalles antigues, als cronistes locals, a les clavariesses, als artesans, als músics de banda, als indumentaristes, als que parlen valencià als seus fills i, en general, a tots els valencians que no són menfots i mantenen viva la cultura, les festes i les tradicions d'esta terra.