La pandèmia sanitària de la Covid-19 i els seus efectes sobre l’economia i la societat en general ens aboquen a un escenari de greus dificultats. Pareix que hi ha un cert consens en no aplicar les polítiques salvatges d’austericidi imposades pel dogma neoliberal en la crisi de 2010-2014 que tant de patiment van causar a la majoria de la gent. Esperem no veure, de nou, com es dilapiden milers de milions d’euros públics en rescats bancaris a fons perdut mentre es desnonen persones vulnerables i es retallen serveis i drets. De moment, i que dure, tenim una espècie d’acord general, encara difús i per concretar, en el fet que part de la solució per a eixir del pou és incrementar la despesa per a invertir en serveis públics i reactivació econòmica. Això ens porta a un altre debat: d’on treiem els recursos?
En el cas valencià, és evident que cal començar per una reforma imprescindible i inajornable del sistema de finançament que acabe amb l’espoli fiscal que patim. Però a banda d’això, cal buscar altres fórmules complementàries per a incrementar els ingressos per a poder invertir encara més en sanitat, en educació, en serveis socials, en reinventar els nostres sectors productius i fer-los més sostenibles i més resilients, que generen més treball i menys precari.
Una possible via per a aconseguir més recursos que està damunt la taula és millorar la progressivitat fiscal: que la minoria que té més recursos assumisca una contribució major en benefici de la majoria. En aquest debat, és rellevant escoltar les propostes de l’associació de tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha), que defensa que nous trams autonòmics d’IRPF per a les 14.000 fortunes més grans del País Valencià (el 0,6% de més amunt) pot suposar una gran capacitat de recaptació. Per més que una ínfima minoria aporte més parega una iniciativa de sentit comú, no tothom ho veu bé. Aquest passat cap de setmana vam llegir sobre el tema a una entrevista ben interessant a Valencia Plaza al vicesecretari general de Ciudadanos, Carlos Cuadrado, la mà dreta d’Inés Arrimadas.
Cuadrado va tindre a bé visitar la colònia marítima de Madrid durant uns dies per a comprovar de primera mà que per ací tot estava en ordre. Haurà comprovat que els esforços contorsionistes de Toni Cantó per a canviar el trage de tons de marró ultra, amb cap de gabinet aprenent d’Steve Bannon inclòs, a una postura aparentment centrada són evidents. Tot siga dit, que Ciudadanos haja renunciat a competir pel vot d’extrema dreta amb Vox i centre parts del seu discurs és democràticament d’agrair. Ara bé: no haguera segut millor no fer-li el joc al feixisme des del principi? I ja que estem, per què no trencar els acords en les institucions on els d’Arrimadas governen amb el suport dels d’Abascal? Fer un Merkel, vaja. La foto de Colón no només li dona rèdits en forma de quotes de poder al PP de Pablo Casado, recordem-ho. Ahí està Mari Carmen Sánchez de vice-alcaldessa avorrida d’Alacant.
A banda de les quotes de poder que obtenen PP i C’s de la foto de Colón hi ha altres elements que continuen plenament vigents. El gir al centre té els seus límits en les coses de menjar. Tornem a l’entrevista a Cuadrado i citem textualment una de les parts més sucoses:
Pregunta: (...) Aquí, Compromís, ha planteado una subida de impuestos a las rentas más altas también, en concreto crear dos nuevos tipos en el tramo autonómico de IRPF a aquellos que ganen más de 140.000 euros y 175.000 euros. ¿Cree que su partido debería apoyarlo aquí?
Resposta: Nosotros no pensamos que subir impuestos sea la solución. No estamos en eso. Estamos por lo contrario, que los impuestos se bajen o se contengan en la medida de lo posible. Y sobre todo a lo que son 140.000 euros hoy en día.
Sí, ho hem llegit bé. «Lo que son 140.000 euros hoy en día». No sabem el senyor Cuadrado exactament què volia dir amb això del valor relatiu d’una humil suma com 140.000 euros. Podríem afegir alguna dada, com que segons l’INE la renda mitjana per unitat de consum en 2019 en Espanya està situada en 17.287 euros. Xifra que no està precisament propet dels 140.000 euros que el senyor Cuadrado relativitza.
Deixem lliure el qualificatiu que li podem posar cadascú de nosaltres a algú que creu que aquest montonet de diners tampoc és per a tant, que veges tu què pots fer amb 140.000 euros si no dóna ni per a un Ferrari mig decent. Però allò realment important és trobar-se amb l’essència de la identitat política de Ciudadanos. Defensar els interessos de classe dels més rics. Com si no s’explica una negativa al fet que la minoria privilegiada, la que més té, contribuïsca un poc més per a finançar els serveis públics per a la gran majoria?
La prova del cotó. Ciudadanos, juntament amb la resta de la dreta, està ací per a protegir a la minoria privilegiada per damunt de les necessitats de la majoria. És exactament això el que diuen les condicions que han posat per a negociar pressupostos: no tocar els impostos als més rics. Aquesta crisi, com les altres, que la paguen els de baix, que gasten massa en educació i sanitat.
No ens enganyem: la foto de Colón es va fer per a amagar els privilegis dels rics darrere de la bandera. Aquesta i no altra és l’única línia roja real de la dreta espanyola. Per això l’autèntic esperit de la foto de Colón, per més contorsionismes que facen alguns, continua plenament vigent. Ells tenen molt clar quins interessos de classe representen. M’agradaria que tot l’espectre de l’esquerra ho tinguera igual de clar.