X AVISO DE COOKIES: Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Aceptar Más información

CREAT PER DOS MÚSIQUES VALENCIANES

'Las que faltaban': el documental que despulla el masclisme de la indústria musical

3/03/2018 - 

VALÈNCIA. Kurt Cobain estava a punt d’apretar el gallet quan les germanes
Llanos van entrar en el local d'assaig per primera vegada. Tocaven la guitarra, els
agradava el que sonava a Seattle i acabaren muntant una banda que es va dir Dover. El
grup va acaparar els focus durant un temps i després va deixar de mirar Seattle. Fa poc
més d'un any van anunciar que s'havien separat. Cherry Lee havia sigut un dels seus
grans èxits, publicat en 1997 en l'àlbum Devil came to me. La tornada és ben
recognoscible per a un parell de generacions. Ho és encara quan sona en la introducció
de Las que faltaban, el documental estrenat el febrer passat que es rebel·la contra
l'ancestral patriarcat de la indústria de la música.

Les que faltaven són, en primer lloc, Vera Carrión (Paterna, 1992) i Bárbara López (Manises, 1993), músiques del conjunt valencià Mafalda i impulsores d’una pel·lícula ambulant, teixit a partir de les entrevistes realitzades a nombroses músiques durant l'última gira de la banda. “Quan comencem a tocar en festivals ens vam adonar que, quants més grups hi havia en el cartell, menys dones figuraven en ell; era contradictori”, introdueix López, coguionista del treball.

Així que es van citar amb companyes durant esta mena de road movie, van encendre la càmera i van començar a preguntar-les. Per amb quantes dones havien compartit cartell en la seua carrera, per quantes instrumentistes havies conegut, per quantes figures femenines hi havia darrere de l'escenari i en llocs de poder en la indústria musical. Van participar una aclaparant llista de veus: Olatz Salvador de Skakeitan, Anita Kuruba de Canteca de Macao, Isa Casanova (La Otra), Tesa, The Sey Sisters, María Xosé Silvar (Sés), Sara Hebe, Vanessa Giner de Carraixet, i moltes més. 

Van entrevistar també tècniques de so, road mànagers i gestores culturals, encara que ocupen un xicotet percentatge del metratge. “El que passa és que hi ha encara menys”, justifica Carrión, directora del documental. “Si està difícil davant de l'escenari, ni t'explique com està darrere”, confirma en un moment de la pel·lícula Carmen Zapata, presidenta de l’associació Mujeres de la Industria de la Música.

Las que faltaban recorre les grans qüestions que graviten entorn del patriarcat i per extensió el masclisme de la indústria: la invisibilitat de les protagonistes i per tant la falta de referents, el paternalisme i l'assetjament, l’engabiament de les músiques en determinats rols. El principal d'ells, clar, a baix de l'escenari. “En realitat, el rol principal que se'ns assigna en la música és el de groupie, el de venerar al tio que toca”, denúncia Carrión, afegint que per eixe mateix motiu donar el salt a l'altre costat de l'escenari “és complicadíssim”. “Jo cantava en solfeig; formar part de grups em feia vergonya”, afig la realitzadora.

Per a qui fa el salt a l'escenari sent dona es reparteixen altres estereotips no menys desesperançadors. Enumeren López i Carrión: les dones poden ser vocalistes o tocar instruments de vent, però gens de guitarres (elèctriques), baixos i bateries, on s'imposen representacions manifestament masculines. “Si volem tocar la guitarra que siga suau i baixet”, ironitza López.

Foto: Bárbara López

Carrión aprofundeix en els rols sobre l'escenari: “És un espai de poder i tota la indústria està enfocada al fet que la gent de baix l'escenari vulga ser com tu.  Es generen ídols, i això és molt masculí. No sabem el que és ser dona en l'escenari, es diu en el documental. Com no és el teu lloc no saps molt bé com comportar-te. És una cosa creada per i per als homes”.

Esta reflexió, en concret, no les arriba prestada a les creadores del documental. En el seu grup, Mafalda, comparteixen escenari amb set homes. Diu López que la manera de mostrar-se en l'espai que cohabiten amb els seus companys els assalta quasi durant tots els concerts: “Arriba una part de la cançó més potent i et preguntes què fer, si posar-te agressiva o no”.

Ella i Carrión van entrar en la formació com a coristes, conta Carrión, un altre paper reservat a la dona. “Hem guanyat pes, però ha sigut una evolució en conjunt: ni nosaltres ho demanàvem ni a ells els semblava estrany. A poc a poc li vas donant la volta. És difícil trencar eixos rols. Ara Marcos (Torre, vocalista de Mafalda) pensa més en l'espai que ocupa en l'escenari”, exposa la música.

Nous referents

Però trobar el lloc en l'escenari és la segona proesa per a la meitat de la població. La primera és pujar-se a ell i aconseguir atenció, es mostra en el documental. Ahí estan els ínfims percentatges de noms femenins en els infinits cartells de festivals. En el film apareixen alguns exemples d’eixos certamens, uns quants d'ells monopolitzats per grups de música combativa. “Però és que si ells no veuen el problema no es queixaran”, diu López sobre els seus companys d'ofici, “i quan les dones cridem un poc es veuen amenaçats”. Les batalles d’ells, sembla, són altres.

La de la igualtat de sexes, per cert, necessita referents femenins. El documental mostra algunes icones en este sentit, prou reconeixibles: de Shakira a Amaral, passat per Bebe o les pròpies germanes Llanos de Dover. “Eren líders dels seus projectes i arribaren a la música en una etapa en la qual açò –la lluita feminista en la indústria musical– no estava damunt de la taula. Però m'encanta haver tingut referents femenins, ja siga La oreja de Van Gogh, Avril Lavigne, Nina Simone o PJ Harvey”, argumenta Carrión. Noms que, segons la realitzadora, “per la seua mera existència ja exercien una influència positiva” en la causa feminista.

Foto: Claudia Oviedo

De nou en l'ací i ara de la seua lluita, el documental entra en accions que han servit a la dona per empoderar-se dins del sector, com la creació d'espais no-mixts. Només per a dones. Carrión exposa un exemple: “El col·lectiu Fusa Activa organitza jam sessions a les quals pot acudir qui vulga de públic però només toquen dones. Així generen un espai de seguretat perquè sembla que si ixes a tocar entre homes eres un bicho raro, i has de demostrar per què estàs ahí”. Es tracta de, com explica la seua companya, “trencar altre esquema”, en este cas inculcat a les pròpies dones: la competència entre elles per a ser una de les poques que arriben al cim.

La realització de Las que faltaban ha servit a les seues creadores, per altra banda, per a adonar-se que hi ha una xarxa sòlida de dones disposades a revertir la situació en el sector. “Hem vist que queda molt camí, però també que ja hi ha moltes bandes creades fa poc on les dones o lideren el seu projecte o formen part d'un grup des del principi. Alguna cosa s'ha avançat”, raona Carrión. També han descobert, durant el rodatge de la pel·lícula, que hi ha un col·lectiu invisibilitzat dins de les seues companyes: les dones trans. A esta doble discriminació, que “va colpejar” les autores, dediquen un altre capítol del documental.

“Estan canviant les coses”, apunta la directora, com un epíleg del seu treball, “queda molt camí però les que tenim voluntat seguirem lluitant perquè açò dóna sentit a la teua vida. Ho pateixes però et dóna força, articula la teua existència”. I avança uns quants capítols: “I açò li'l transmetrem a les nostres filles”. En eixe sentit, el documental queda per a mostrar, o crear, nous referents. Per a les què vinguen.


Noticias relacionadas

MATERIAL FUNGIBLE

Todo lo que Ale-Hop ha borrado de nuestro mundo

Leila Guerriero comienza a conversar con el pianista en su departamento de Once, un barrio popular del centro de Buenos Aires. Y entre esas conversaciones, budines y pasteles, confidencias y maldades, se yergue un personaje fascinante, un geniecito de la música atrapado en el piso 12 de un edificio modernista, a espaldas de los teatros de la avenida Corrientes

next