El que en un principi sembla la història d’una xiqueta molt observadora esdevé, finalment, l’adaptació de la cançó 'Billy the Bully', una composició musical amb un missatge terapèutic que es traslladarà també a aquest l’àlbum il·lustrat
VALÈNCIA. Sorprén descobrir que Justin Roberts és una de les estrelles de l'escena musical infantil indie americana. Durant gairebé vint anys, aquest músic ha estat el creador de la banda sonora de moltes famílies, per a qui ha produït tot un seguit de cançons amb les quals ajuda els més menuts amb l’alegria i les penes de créixer alhora que recorda als pares la seua infantesa. Abans, però, va exercir com a mestre d'educació infantil en una escola de pedagogia Montessori, un lloc on va començar a escriure i a cantar cançons per a una primera generació d'aficionats: els seus alumnes. Semblava del tot natural escriure melodies i lletres sobre allò que estaven estudiant. A més, els infants van respondre immediatament bé i van inspirar Roberts per a gravar algunes d’aquestes peces, que va enviar a un parell d’amics per Nadal. Un dels receptors d’aquest regal musical va ser Liam Davis, un productor de música que li va suggerir que havia d’enregistrar-les professionalment. I així ho va fer.
Possiblement, el fet d’haver treballat en la docència anteriorment a la música ha influït en l’argument del seu primer text literari infantil, La nena més petita de tota l’escola (Alba, 2018), un àlbum il·lustrat per Christian Robinson amb què que tracta de reivindicar com la confiança i la seguretat en un mateix és suficient per a transformar una mica el món i canviar les coses. De la mateixa manera que fa amb les cançons, Robinson s’inspira en les experiències que viuen els més menuts i tracta d’explicar-les des de la seua perspectiva. Aquest conte, de fet, s’assembla molt a l’anècdota que el músic explica en alguna ocasió al voltant d’una actuació en la botiga de guitarres McCabe, a Califòrnia, on va preguntar si algú tenia por de la foscor. Una xiqueta es va alçar i va dir que ella n’havia tingut, però la mare li va donar un coixí màgic i la por va desaparéixer.
Així, La nena més petita de tota l’escola conta com ningú mai no se n’adonava de la presència de la menudíssima Sally McCabe (fixeu-vos-hi, a més, quina simpàtica coincidència amb el cognom de la protagonista del llibre i la botiga). Però, en canvi, ella, s’assabentava de tot: de la milotxa amb el fil embolicat en la branca de l’arbre, del soroll de les vint-i-set claus que el conserge duia en una anella, de la caiguda de les fulles verdes, que es tornaven, de sobte, de color groc i dels xiquets abusadors del patí que molestaven tota la resta. Fins que arriba un moment en què Sally s’afarta per fi i decideix que, a partir d’ara, s’hi farà sentir. Per això, el tercer dia de febrer, a l’hora de dinar, abandona el seu lloc de la cua del menjador i crida ben fort que n’està molt farta. Roberts, mitjançant un text que intenta jugar amb la rima per derivació també dels seus treballs musicals, presenta la Sally com un exemple de valentia i lideratge, com una espectadora que es nega a callar, per a incidir especialment en un conflicte tan actual com és l'assetjament escolar, una situació greu que, malauradament, pateixen molts infants i que fa romandre en silenci tota la resta, segurament per por a les represàlies.
D’altra banda, el premiat il·lustrador Christian Robinson es serveix dels llapis de colors per a crear les imatges d'aquest text. Aquestes són unes il·lustracions de colors brillants que reforcen l'atenció dels lectors més joves i que actuen com un espill davant la realitat. Resulta molt revelador observar com al principi de la història molts dels estudiants de la classe de Sally tenen arrugats el front i els ulls. Es tracta d’un convencionalisme visual per a plasmar la intimidació que tots aquests produeixen a l’aula i al pati. És més, aquells que somriuen solen estar bé sols, bé rient dels seus companys, i Sally tampoc no somriu fins que confessa que ja no ho suporta més. Amb tot, els xiquets representen un grup heterogeni de cultures diferents, un missatge alternatiu i multicultural que Robinson plasma deliciosament en unes il·lustracions amb un cert regust de la simplicitat de l’art gràfic dels anys cinquanta i seixanta.
En essència, La nena més petita de tota l’escola exigeix al lector convertir-se en un observador inquiet, no quedar-se només amb una mirada superficial sinó buscar les múltiples lectures que ofereixen tant les il·lustracions com el text. És veritat que el missatge principal d’aquest àlbum és l’assetjament escolar i els sentiments i els comportaments que aquest provoca, com ara l’emmudiment i el silenci de qui ho presencia i la debilitat física i emocional de qui ho pateix. Ara bé, aquesta és una història d’una xiqueta menudíssima que decideix alçar la veu, una protagonista femenina que segueix l’estel d’altres publicacions que tracten de trencar amb la presència dominant dels personatges masculins i els estereotips de gènere tan presents en certa literatura infantil. ¿Quin millor moment per a ressenyar-lo, doncs, que la setmana en què celebrem el Dia de la Dona?
