CAFÉ DEL TEMPS / OPINIÓN
La mel i la fel (Carme Miquel)
Carme Miquel.
22/06/2019 -
Porte tota la setmana amb la cançó Laura de Lluís Llach (Campanades a morts, 1977) enganxada a la consciència: «I avui que et puc fer una cançó / recordo quan vas arribar / amb el misteri dels senzills, / els ulls inquiets, el cos altiu; / i amb la rialla dels teus dits / vares omplir els meus acords / amb cada nota del teu nom, Laura.» Aquest és el fet: no me la puc traure del cervell. Des que vaig saber, divendres de la setmana passada, que havia faltat Laura Almerich (la inseparable guitarrista de Llach, destinatària d’aquesta delitosa cançó), allà on vaig m’acompanyen la música, la lletra; els arpegis, els mots; l’exquisida sensibilitat, la inevitable evocació.
Fins i tot, com a teràpia, he volgut visionar —exercici de nostàlgia— el cèlebre moment del concert de Lluís Llach al Camp Nou, davant més de cent mil espectadors, en què la guitarrista es va veure superada per l’emoció durant la interpretació de la seua cançó i, arribat el moment, no en va poder interpretar el solo. El camp —ple d’espelmes, bengales i encenedors— corejava la melosa melodia, incondicionalment lliurat a l’efímera bellesa de l’instant. Però la guitarrista s’hi va veure sobrepassada i, en el moment de puntejar la melodia amb les cordes, els dits ja no eren seus i no li van voler respondre. Es va portar la mà dreta a la cara i, senzillament, va trencar a plorar amb el rostre ocult entre els cabells i la guitarra. Mentrestant, Llach reaccionava amb diligència i omplia improvisadament al piano les notes omeses per Laura. No sé si en la història de la música i de l’espectacle un error ha estat mai tan recordat i tan ben premiat. Perquè les més de cent mil persones que omplien el camp del Barça aquell 6 de juliol de 1985 van respondre instintivament a aquella inesperada situació ofrenant a la guitarrista un aplaudiment monumental, espontani, catàrtic: un dels més bells, sincers i recordats de la Nova Cançó.
Durant l’aplaudiment, Laura, aquell dia amb una camisa blau cel, deixa la guitarra a terra i continua tapant-se el rostre, ara amb les dues mans. Fins que l’aplaudiment pot més que la música, la cançó s’interromp, Llach s’alça del piano, la va a buscar, li estén el braç, li pren la mà esquerra i li la besa, la porta al centre de l’escenari, l’abraça i la invita a collir la gran i històrica ovació que, enmig de la commoció, és capaç de fer florir en el rostre d’ella un somriure nerviós, formós: viu i lluminós com un amor de primavera. I és que l’escena va tenir tot el valor i tot el sentit d’un veritable homenatge: tots estimaven la Laura —la discreció, la sensibilitat, la fidelitat, la complicitat de Laura—, i tots celebraven el desbordament emocional per l’oportunitat d’ofrenar-li afectes, simpaties i reconeixements servats durant anys, escenaris, discos i concerts.
Conduint, escrivint, caminant, en reunions, parlant en públic o corregint exàmens, la cançó de «Laura» se m’ha arrapat a l’esperit i, mentalment —ja els dic—, m’ha estat acompanyant obsessivament durant totes les hores dels dies de la setmana. «M’és tan difícil recordar / quants escenaris han sentit / la nostra angoixa per l’avui, / la nostra joia pel demà...» I, així, amb les síl·labes dels versos de Llach silenciats a flor de llavis va ser que em va sorprendre, dimarts, la notícia punyent d’una altra mort, més pròxima: la mort de Carme Miquel. De manera que els escenaris sentits, les angoixes per l’avui i les joies pel demà van passar a ser, inopinadament, els compatits amb l’amiga Carme Miquel:
—Per cert, com està Carme? —li havia preguntat a Verònica Cantó, secretària de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en una reunió, després de saber que havíem de compartir aventura en un nou projecte al voltant de l’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas.
—Molt malament, Joan. Molt malament... —em va haver de contestar, la gran Verònica, amb faccions estrafetes.
—Tan malament?
Tan malament que dimarts se’n va anar. I va deixar compungit, desconcertat i una mica orfe el nombrosíssim estol de persones que la seguia, l’admirava i l’estimava. N’ha deixat com a penyora, clar, la memòria d’una vida d’ensenyaments, coherències i paraules. De seguida, en íntim homenatge, vaig voler recuperar les que vam compartir en el programa de ràdio Café Montcau, en rigorós directe, des de Ràdio Altea, ara fa a penes quatre anys, el 5 de juny de 2015. M’és un honor poder-les compartir ací (AUDIO CAFÉ MONCAU), i recuperar-ne la veu enamorada de la mar de la Marina i del Montgó: «El Montgó parla. Ha parlat tota la vida. És una muntanya que està allí col·locada. Plof! Com si l’hagueren deixat caure. I es veu des de molts llocs. Des de lluny. I besa la mar. Vull dir: està tocant la mar i la besa...»
«A casa, enmig de tants companys...», em torna, la cançó de Llach. I evoque el dia que, juntament amb l’editora Rosa Serrano, Carme Miquel em va demanar de presentar-li en la Universitat d’Alacant, davant d’un centenar llarg d’alumnes, el seu llibre La mel i la fel. «No hi ha homenatge millor que tornar a fruir i assaborir les paraules», em dic, remembrant l’honor d’aquell dia. I busque el llibre de Carme. Mentre inspeccione prestatgeries, prove d’atrapar al vol el record incert d’aquell viatge que vam fer junts a Frankfurt, a la tardor de l’any 2007, invitats pels editors valencians a participar en una taula redona sobre el panorama de les lletres valencianes contemporànies. «O a un trist exili mar enllà, / mai no ha mancat el teu alè», mussite inconscientment, mentre recórrec amb els ulls els lloms dels llibres i rememore la nit que, encara fosc, vaig anar a sa casa de València, per anar junts fins a l’Aeroport de Manises; la seua veu didascàlica, segura i ferma, traduïda simultàniament a l’alemany en una sala luxosa de la Frankfurter Buchmesse...
Finalment el localitze, el llibre. O em localitza, ell a mi —mai no se sap. «Carme Miquel. La mel i la fel», llig en la coberta. I em salta a la vista la imatge de la Mare de Déu de la llet de què tantes voltes havíem parlat. «Eu, Carme!», em dic internament, just abans d’obrir el llibre a l’atzar. I és Carme qui em parla, per boca del Montgó, des de la pàgina 135 —que s’hi ha volgut obrir i mostrar—, amb delicada i poderosa veu poètica: «Els núvols fan tombarelles en el cel i juguen [...] I amb els seus volantins formen figures de sol i ombra. Mira com dibuixen un cor [...]. Però has de saber que aquell cor fet d’ombres escorredisses no se n’ha fugit, que se l’ha guardat en secret [...] per fer-te bategar el cor algun dia. I tu no pots saber-ho encara, però aquella ombra serà un sol enlluernador i ardent i se’t ficarà en les entranyes [...]. I hi farà prodigis mai vistos».
Alce els ulls. Per la finestra del despatx observe el cel de la Marina. Busque en els núvols el somriure, la veu i la memòria de Carme Miquel. El vol seré d’una gavina travessa la quietud de les figures, els jocs de la llum amb les ombres. «I si l’atzar et porta lluny, / que els déus et guardin el camí, / que t’acompanyin els ocells, / que t’acaronin els estels», em torna al pensament, una volta i una altra, la cançó de Laura.
Però la setmana encara em porta una tercera mort, dijous, 20 de juny: la de don José Moreno, mestre meu —i de mig poble d’Altea— durant els anys remots de la EGB. «Estava ja molt vellet, el pobre. Que ja no podia divertir-se en res», se’n lamentava la família al tanatori. Però jo en recordava l’autoritat i la vigoria a classe. I les quinieles que feia, pel simple gust de fer-les, amb combinacions múltiples i les corresponents reduccions —plaer del joc, l’estadística i les matemàtiques. I a voltes n’encertava catorze, i ho mostrava, tot vanitós: però mai no es feia milionari, perquè cap volta no li va vindre de gust gastar-se diners franquejant-les, aquelles quinieles combinades que sovint li tocaven... «Ha faltat Moreno», ens havia anunciat de matí mon pare, al meu germà i a mi, amb resignació infinita. «Ai!», va comentar ell, que tants anys hi havia compartit claustre, amb contenció infinita de la impotència. I vam evocar el record d’aquell Don José, encara jove, que amb lletra clara, perfecta i impol·luta, preparava conscienciosament quaderns de cal·ligrafia, o d’operacions, o de problemes. I es vantava mostrant-nos les taules que pacientment elaborava a casa i gelosament conservava en carpetes, quaderns i calaixos (quin temps aquell, sense mòbils, ni ordinadors, ni calculadores!): amb les potències del número 3, amb tots els nombres primers entre l’1 i el 10.007, o —què diré jo?— amb els quadrats dels primers setanta-cinc nombres naturals. Apreníem així, els xiquetes que érem, que el coneixement devia ser una cosa realment important, si el mestre tenia el gust de codificar-lo, i compendiar-lo, i guardar-lo, i mostrar-lo vanitosament, com un tresor, a classe.
«I en un racó d’aquesta veu, / mentre la pugui fer sentir, / hi haurà amagat sempre el teu so, Laura». La cançó del Llach encara ara m’amera per dins —com una pluja fina, melangiosa, infinita. Comprenc, amb les meues morts, que ja he consumit, sencera, una nova primavera. Però hi ha l’estiu, acabat d’encetar, prenyat de prometences. I deduïsc, per fi, que la mel és la vida; i la fel, el dolor de la pèrdua dels qui —a força de músiques, paraules, acords i primaveres— ens ajuden a aprendre’n l’enamorament més pur, bell i sincer.
Juguen els núvols el seu joc capriciós de llums, colors i textures sobre el cel de la Marina. Un sol enlluernador i ardent penetra les entranyes. I, tanmateix, en un racó de la meua veu em cal ara mateix dibuixar un cor —fet d’ombres escorredisses.
Noticias relacionadas