VALÈNCIA. Recorde, quan vaig anar fa 6 anys a l’Índia, que la gent no coneixia on estava València. Em preguntaven d’on venia i jo deia que de València, Espanya i em miràvem com si els diguera a uns veïns de Tous que era de la ciutat índia de Mathura: ni idea d’on està. Per això vaig provar amb la Fórmula 1, per aquella època el Gran Premi d’Europa es disputava per la zona portuària de València, i a més hi havia un indi entre els pilots: Narain Karthikeyan. Si a l’Índia veien el seu famós pilot, de segur que coneixien València, pensava jo. Però tampoc, ells són més de criquet i passen prou dels esports occidentals. Com que no tenia forma d’explicar on estava València de primeres, però coneixien Madrid o Barcelona, era prou amb sucumbir al binomi Centralisme-Catalunya i dir que vivia a 350 quilòmetres d’ambdues ciutats i au, per a ells això és prop. Però a Bikaner, uns autòctons, en saber que venia d’Espanya, em preguntaren si havia anat a la Tomatina. En dir-los que sí, que se celebrava a 35 quilòmetres de ma casa, començaren a metrallar-me amb preguntes:
Per què tireu tomaques?
Participa molta gent?
Quan se celebra?
Qui paga les tomaques?
Poden tirar tomaques tots els assistents?
En honor a quina divinitat se celebra la festa?
I així una sèrie de qüestions que jo responia conforme podia, i que em feien cada vegada que nomenava la Tomatina, famosíssima per tota l’Índia gràcies a una pel·li exitosíssima de Bollywood, Només es viu una volta. De fet, ja han organitzat la seua pròpia Tomatina a Shilong, a l’est del país, per a promoure el turisme. De sis valencians que érem només jo, i de rebot, havia anat a la Tomatina. La resta no havia tingut mai gens d’interés per viure eixa festa mundialment coneguda. Vos imagineu que uns indis que viuen a 25 minuts de Mathura, on se celebra un dels festivals Holi (el dels colorets) més famosos de l'Índia no hi haguera anat mai? Allí, certament, és inconcebible, però com els valencians som com som, és més fàcil trobar jóvens de Sidney que no d'Alacant que hagen passat per Bunyol l’últim dimecres del mes d’agost.
I això que la Tomatina, és la quintaessència de les festes valencianes. Reunix tots els ingredients necessaris per a ser una festa valenciana DOC:
- És d’origen laic o pagà, com les falles.
- Hi ha una despesa de diners important que no es recuperen directament, com passa amb les gaiates de la Magdalena o els monuments de les Fogueres.
- Hi ha aglomeracions, com a les mascletaes o al Misteri d’Elx.
- Hi ha uns carrers que són els més cobdiciats de tota la població, com els carrers per on passa la processó de la Mare de Déu de la Salut a Algemesí.
- La disfruten més els turistes estrangers que no la gent del poble, que moltes vegades pega a fugir.
- Hi ha baralla o guerra, com en la batalla de les flors.
- La monumentalitat i espectacularitat és bàsica, com en les alfàbegues de Bétera.
- Fan honor a la frase valenciana “tot per l’aire”.
- Hi ha festers i festeres que són els amos de la festa, com a la cordà de Benifaió, per exemple.
- Provoca en la gent de fora eixa frase clàssica de “esto es un desperdicio de dinero”.
- Molts valencians, tot i tindre-la molt a prop, no han anat mai.
- Tenen un recorregut tancat com els Moros i Cristians.
- S’ha massificat durant els darrers anys.
Així que la Tomatina reunix quasi totes les característiques fonamentals de les festes valencianes no religioses, i algunes de les religioses també. Només li falta algun element pirotècnic o un poc de foc per a completar el 100% de valencianitat. I per això, per la novetat que suposa, per l’espectacularitat de les imàtgens (que enviava Canal 9 pertot arreu), i per la diversió amb què la viuen els assistents, s’ha convertit en una festa coneguda arreu del món. En alguns llocs com l’Índia per davant inclús de festes com les Falles. La seua fama provoca que siga molt fàcil trobar bastant premsa estrangera, turistes australians i japonesos, festes prèvies i posteriors, merchandising en forma de camisetes, xapes i gorres... S’ha convertit en un negoci.
Si no hi heu anat, ara està més difícil amb el tema d’aconseguir entrades, a causa de les restriccions que es produïren arran l’enorme massificació que hi havia. Però si tot i això aconseguiu entrades amb anticipació, els visitants, a la Tomatina, tenen 3 opcions.
Anar a un balcó d’algun veí i disfrutar de l’espectacle sense tacar-te massa. Vore des de la distància els joves que es tiren a terra buscant tomaques, saludar els camions, i fer bona cosa de fotos des d’una posició privilegiada. Una opció prou light per a la gent que ja no vol baixar al fang.
Anar a primera hora preparat amb les ulleres de la piscina, una camiseta blanca molt vella, sabates de destrio (que acabaràs tirant al fem) i ganes de passar un matí entretingut. Esta opció sol involucrar un grup d’amics, poca vergonya, i la certesa de saber que tornaràs amb tomaqueta en llocs del teu cos que mai no hagueres imaginat que pogueren arribar a conéixer-la.
Esta opció implica acudir ja la nit anterior, passar tota la matinada de festa a Bunyol, arribar a la plaça prompte per a agafar lloc a primera fila, intentar pujar al pal ensabonat, fer-te fotos nadant en el suc de tomaca en què es convertix la plaça, visitar les cases dels veïns que tiren aigua a la porta amb mànegues i acabar, després de la batalla, anant a alguna “festa de la piscina” plena de guiris i sangria de supermercat.
Siga la que siga la teua opció, cal anar a les festes com la Tomatina amb la ment oberta. Els valencians tenim el vici de menysprear moltes de les nostres festes i costums per desconeixement, per considerar-les coentes o destrellatades, o simplement per eixe gen caïnita tan intrínsec inclòs al nostre ADN “de fora vindran...”. Demà és el gran dia, així que, com diuen als pobles a qui està a punt de casar-se: “encara esteu a temps”.