La literatura, en públic i en privat

VALÈNCIA. “Mentir és literatura, benvolguda amiga! No ho sabia?” La frase, brutal, la pronuncià Emil Cioran davant de la menor Vanessa Springora, després que esta acudira a sa casa buscant consol del turmentós lligam que l’unia amb l’escriptor Gabriel Matzneff, trenta-sis anys major que ella. Springora ha desvetlat en el seu recent llibre Le consentement (Grasset, 2020) no només la complicitat del món literari, polític i policial amb les afeccions pedòfiles de Matzneff, sinó que també aporta detalls del debat públic que la Generació del 68 mantingué sobre la despenalització de les relacions sexuals amb els menors, amb manifestos signats pel més sublim de la cultura francesa, des de Sartre a Foucault.

El llibre fa un recorregut pel procés de reconstrucció personal de l’autora, Vanessa Springora, actualment editora a Julliard, i, més enllà de les repercussions del debat sobre el consentiment que donarien per a una altra peça, planteja en una única frase, rotunda i directa, un dels aspectes més mediàtics de reflexió sobre la cultura, interessada cada vegada més en el perfil de la vida privada dels escriptors. “La literatura ho excusa tot?”, es pregunta Springora, conscient que és habitual la frontera automàtica que tracem entre els valors públics del creador i les seues pràctiques privades. 

En realitat, i de manera habitual, la història de la literatura i de la cultura podria redactar-se, i s’ha redactat de fet, sense necessitat de saber de les pràctiques, vicis i afectes dels protagonistes. Fins a fa no res un consens implícit permetia diferenciar de forma clara el juí sobre la rellevància i el cànon literari dels autors de les pràctiques privades, i el fet que este o aquell autor o autora foren de missa diària, mantingueren una o dos famílies, es comportaren tirànicament o usaren la seua fama per a procurar-se el sexe, o el pagaren, formava part de la xafarderia literària, i constituïa un gènere menor. D’una banda allò publicat, pintat o representat, amb les seues regles, juís i cànons estètics, i de l’altra, en transitar el llindar del domicili, altres regles i exàmens, que podien o no ser coincidents. Virtuts públiques i vicis privats.

Quins límits hi ha per a valorar la creació literària?

Ara exigim saber dels amors de Galdós, Blasco Ibáñez i Emilia Pardo Bazán, les pràctiques sexuals de Paul Morand, Picasso, César González Ruano o tants altres, amb un grau de coneixement que tractem de reproduir respecte de la història de la cultura, com si el matrimoni de Tolstoi fora un element indispensable per a la crítica de la seua producció literària, o si el fet que François Mauriac fora un homosexual no assumit i un hipòcrita comportara una dada intrínsecament rellevant per a la seua obra, d’una profunditat indefugible. L’anàlisi retrospectiva de la vida dels escriptors, o més exactament en uns casos de la coherència entre la vida privada, secrets i misèries i la ventura literària d’allò escrit, i en altres casos de la lectura contemporània que fem de la coherència, els valors i virtuts públiques de l’escriptor, fa que el juí estètic no siga estàtic i depenga de la fortuïta o malèvola aparició de noves notícies que de sobte legitimen la relectura del creador, entés com a personatge.

És legítim que si ens assabentem de les opinions d’este o aquell escriptor sobre la dona, sobre l’homosexualitat, l’accés a la prostitució, el recurs als menors d’edat, o desenes de temes que ens allunyen profundament del creador, siguen motiu suficient per a considerar-lo objecte de degradació literària? Fa pocs anys les revelacions sobre les pràctiques de César González Ruano en el París de la persecució jueva provocaren el canvi de l’advocació del Premi Nacional de Periodisme. Però el ben cert és que molt probablement certes actituds, i pràctiques, i decisions i pronunciaments polítics, i interessades proximitats al vici de l’intel·lectual de copiar a Plató tractant d’influir en el tirà de Siracusa, farien que Hemingway, Josep Pla, Llorenç Villalonga, Kingsley Amis, Josep Vicenç Foix, Louis Aragon o Martin Heidegger, amb versos laudatoris, articles de circumstàncies, discursos de rectorat, o estúpides contaminacions de la realitat política, i referències a Hitler, Stalin, Franco, pogueren servir també de proves legitimadores de la decepció.  

Quin és el límit moral i ètic exigible al creador? El de la nostra mirada contemporània? El nostre criteri personal, purament subjectiu? Què hauríem de dir, més enllà de la ideologia, de tots aquells artistes que com a persones es comportaren com a tirans domèstics, convertiren en un infern la vida dels pròxims, o demostraren una notòria falta de consideració respecte de la bondat? En el diàleg entre la cultura i la vida és ben cert que el compromís polític dels autors ha estat excusa per a que produïm classificacions de bons i mals creadors per raons alienes a la qualitat. Inclús en el cas que seguírem una simètrica, objectiva i escrupolosa depuració de tots respecte de tots els defectes i misèries privades, no puc estar-me de ressaltar que en ocasions, i sobretot a partir de les convulsions ideològiques de la primera mitat del segle XX, de la Segona Guerra Mundial i del debat sobre el col·laboracionisme a França, amb l’afusellament d’escriptors com Robert Brasillach, el suïcidi de Pierre Drieu La Rochelle o la persecució de Louis-Ferdinand Céline, ben prompte s’aconseguí saldar aquella etapa amb unes figures expiatòries del fet que una bona part de la intel·lectualitat francesa va viure l’ocupació de manera relativament còmoda i ben allunyada de l’heroisme.

Quina biografia dels creadors?

De l’antisemitisme de Céline ben poca cosa hem d’extraure, però del debat al voltant de la reedició de determinades obres hem de quedar-nos amb aquella definició que va fer del novel·lista l’antic alcalde de París Bertrand Delanoë: “Un excel·lent escriptor, però un perfecte cabró”. Llegit i declamat en veu alta, no hi ha melodia ni musicalitat major en el francés modern que la de Céline, ni probablement autor més miserable que Céline. “No escric per al codi civil”, dirà quan algú li reprotxe les seues afirmacions antisemites. On es troba el límit? En el codi civil? En el codi penal? En les aspiracions ètiques de la nostra societat, sempre canviants? Cal una coherència biogràfica sense fissures, inatacable? Podem jutjar, sense matisos, les circumstàncies concretes d’una vida que potser no coneixem del tot a través d’este o aquell pronunciament fet en un determinat moment i que considerem intolerable? 

Ens quedem amb l’André Gide convençudament comunista o amb el penedit de Retour de l’URSS? Amb el Pablo Neruda de l’“Oda a Stalin”, descrivint del dictador la “seua intensitat, la seua claredat concreta”? Amb el Miguel Delibes que participà com a voluntari en la Guerra Civil en el bàndol sublevat o amb el que retratà la misèria del franquisme? Amb el Nicolau Primitiu liberal, patrocinador incansable d’iniciatives valencianistes per damunt d’ideologies, o amb el que en els seus diaris admet i considera un mal menor la victòria del bàndol franquista enfront dels excessos de la rereguarda republicana? Per què el catalanisme feixistitzant de Josep Vicenç Boix en els anys 30 resulta menys visible que l’opció seguida per Josep Pla en esclatar la guerra?

Política a banda, hi ha els altres excessos, dels costums privats, siguen o no delictes. Amb quina legitimitat podem assenyalar la maldat singular d’un escriptor concret, com l’esmentat Gabriel Matzneff, si el novel·lista Roger Peyrefitte era alhora un acreditat vindicador de la pederàstia? Què en fem, de les peripècies d’André Gide, Jean Cocteau o el mateix Jaime Gil de Biedma? I d’Antonio Machado, que a l’igual que Matzneff també s’enamorà d’una adolescent de 14 anys, Leonor Izquierdo, i es casà amb ella quan el poeta en tenia 34 i ella només 15? Què diríem hui del fet que el 1839 Balzac iniciara una campanya, inútil tot s’ha de dir, en favor del notari Peytel, antic codirector del Voleur, condemnat a mort per l’assassinat de la seua dona i un criat? La nostra percepció actual de la prostitució fa que de sobte devaluem la qualitat cultural o el reconeixement literari de tots els autors que xafaren en algun moment el bordell? Una dedicatòria en un poema juvenil a este o aquell personatge, una fotografia coral amb un personatge incòmode, convertit en delinqüent, ens perseguiran tota la vida, com una taca? 

Saber que un excels creador, un novel·lista mereixedor de totes les distincions, siga en la vida privada un àvar, un miserable, o un estúpid, i fins i tot no siga creditor que li dediquem el temps d’un café, en res hauria d’afectar la nostra percepció com a lectors i receptors culturals.

La literatura ho perdona tot?

Probablement sabem massa de la vida privada dels creadors, i exigim massa de la seua coherència, com si les seues –o nostres– apostes electorals i polítiques tingueren una rellevància suplementària derivada de la nostra habilitat artística. Que una cosa és la capacitat per a la metàfora i la ficció i tota una altra la intel·ligència política, l’empatia personal o la comissió de conductes qualificades com a delicte en la realitat. L’excusa de la literatura, l’estatut del creador, no ho perdona tot, ni proporciona un estatut d’impunitat enfront de la maldat. Al contrari del que manté Cioran, és la ficció la que és literatura, no la mentira. Però també és cert que no és justa l’exigència i la reclamació d’una coherència granítica, d’una límpida moralitat i un civisme sense matisos, sense disculpa de l’error. És demanar una coherència addicional que no exigim a ningú, ni a nosaltres mateixos, i fa irrespirable l’ofici. 

Ni la literatura ho excusa tot, ni tampoc és bo que el creador, a més d’una bona redacció, haja de pregonar, exhibir i acreditar una vida sense fissures ni dolors, purament compassada amb les preferències del públic, exempta dels errors i contradiccions que poblen la vida de qualsevol persona. Cal exigir del creador molt bona lletra, la millor, i si és possible que no transite la frontera del codi penal, ni la de la misèria personal. Però, donat el cas, també resultaria aconsellable que ens acostumàrem a no voler saber tant de la vida, vicis, pecats, faltes i miracles dels autors. La resta és la literatura, que si no ho perdona tot, entre el cel i l’infern, sempre serà un bon escenari per a l’expiació.