Josep Lluís Santonja conta la reconstrucció literària de postguerra a través del poeta alcoià Joan Valls

ALACANT. "Allà on es cremen llibres s'acaba per cremar als homes", pronosticava el poeta i assagista alemà Heinrich Heine. Aquesta vegada els llibres no van resultar cremats, però sí censurats i els homes, empresonats o exiliats. La dictadura franquista va constituir un escenari "complicat" per al procés literari, assegura el director de l'Arxiu i Biblioteques Municipals d'Alcoi, Josep Lluís Santonja, qui ha escrit el llibre Joan Valls i la recuperació literària a Alacant (1940-1981), una obra que versa sobre la "reconstrucció literària de postguerra", aclarix l'autor, i que es narra a través de les relacions del poeta alcoià Joan Valls amb altres intel·lectuals de l'època que van tractar de lluitar contra la censura franquista. L'obra s'ha presentat en un acte que ha tingut lloc al Centre Cultural Mario Silvestre d'Alcoi, en què hi han participat l'autor del llibre, Josep Lluís Santonja, el director de Publicacions i Investigació de l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, Joan Borja, i l'escriptor Jordi Botella. Aquesta obra ha estat impulsada i publicada pel propi Institut, a través d'una beca d'investigació que va traure a concurs l'any 2017.

El llibre mostra l'intent de reconstrucció de la cultura no sols per part del cercle literari sinó del grup d'intel·lectuals alacantins de l'època -on es troben noms com el del pintor Gaston Castelló, el crític d'art Ernesto Contreras o el redactor del diari Información, José Vicente Mateo-, els quals no volien que es perdera "la memòria dels dos grans literats alacantins del segle XX, com són Gabriel Miró i Miguel Hernàndez", relata Santonja. I explica que "aquest és el primer grup que recupera les obres de Miguel Hernàndez l'any 1952, en una època difícil de la dictadura, amb una recopilació de tots els poemes que van estar censurats". Subratlla, a més, que "van ser els únics a Espanya" que van tindre la capacitat de tornar a traure el poeta a la llum, en una publicació autoritzada sota "la condició de que l'obra no s'exposara en un lloc públic", testifica l'autor.

Tan significativa resultava la censura que el propi Valls va tardar quatre anys en publicar un poemari a la dècada dels 70, el qual "era simplement un llibre de poemes, sens cap transcendència ni política ni social", declara Santonja. És per aquesta censura que l'autor accentua l'importància del seu llibre "per a reconstruir una època obscura, en què no hi havia pràcticament testimonis", ja que es tracta de "persones que van estar repressaliades pel règim, que no tenien activitat pública i que resulta molt difícil rastrejar els seus arxius de caràcter privat si no és explotant la seua correspondència", protesta l'escriptor. I exemplifica aquest treball costós i exhaustiu amb el cas d'Alcoi, on s'ha "d'acudir a altres fonts que no en són les periodístiques ni les oficials per saber-hi la història, fet pel que resulta important que els arxius privats vagen eixint a la llum", reivindica.

A partir de la correspondència existent a Alcoi, l'autor del llibre al·lega que va haver d'indagar en els arxius on es trobaven les cartes que Valls intercanviava amb altres intel·lectuals i les va anar enllaçant, com succeeix amb "Joan Fuster, la correspondència del qual està a Sueca, Vicent Ramos, que es troba a Guardamar del Segura, o el cas de Manuel Molina, les cartes del qual entraren fa un parell d'anys a l'Arxiu de la Democràcia de la Universitat d'Alacant", detalla Santonja. I matissa que són "quasi 40 anys de totes les relacions i de com estava reconstruint-se literàriament el paper de la província d'Alacant".

Però no tots els vincles que Valls mantenia van acabar de manera simpatitzant. El poeta es va distanciar dels erudits Vicente Ramos i Manuel Molina "a causa del tema recurrent del conflicte llingüístic", explica Santonja. El fi d'aquestes relacions ve donat per la "gran polèmica que esclata a Valencià a partir de la publicació de Joan Fuster Nosaltres, els valencians", puntualitza l'alcoià, fet que va provocar l'enfrontament de Valls amb el cercle literari més conservador d'Alacant, ja que el poeta "era partidari de la unitat de la llengua", igual que l'escriptor que va originar el debat. "Aquest representa el punt d'inici del conflicte llingüístic, que acaba amb el bloqueig de l'obra completa de Joan Valls i que s'arrossega, pràcticament, durant vint anys. Una guerra llingüística que esclata als anys 60 i que continua amb la polèmica hui dia", considera l'escriptor.

Amb la història que aquest literat simbolitza, Valls s'arrisca a tildar-lo "d'home universal, perquè ell no sols era poeta, sinó que escrivia teatre, era músic i un savi del seu moment", expressa Santonja, "tot i que va ser una persona autodidacta, que no es va escolaritzar i que es va formar a partir de les seues lectures i de viure en aquell món literari i intel·lectual tan important com va ser la República. En paraules de Josep Pla, era un prohom", el qualifica.