L'ESPLET

'Jo sóc així i això no és un problema': ningú hauria de lluitar per ser

Fani Grande publica a Vincle una aproximació a la realitat de les persones transsexuals carregada de sensibilitat que barreja relats de ficció amb entrevistes a testimonis verídics

6/06/2017 - 

ALCOI. La sonada aparició fa unes setmanes de l’autobús transfòbic impulsat per l’organització ultracatòlica Hazte Oír va tindre l’efecte per a moltes persones d’una bufetada en la cara que ens recordava com d’instal·lat està l’odi a la diferència en alguns sectors de la societat i quanta pedagogia queda encara per fer respecte a una realitat com la transsexualitat que, per sort, cada vegada té més oportunitats de ser explicada a la televisió, al cinema i, com no, a la literatura. En este últim front és on ha decidit lliurar la batalla l’escriptora Fani Grande (València, 1966) amb el magnífic Jo sóc així i això no és un problema (Vincle, 2017), un text carregat d’empatia al qual probablement no s’aproximaran els més retrògrads, però que ajudarà qualsevol que tinga un mínim de sensibilitat pel tema a entendre millor les circumstàncies de les persones transsexuals i a eliminar determinades actituds que no fan més que engrandir la indesitjable bretxa de la desigualtat.

«Jo no sabia que era cissexual. Tampoc sabia què era cissexual». Amb eixes paraules carregades de sinceritat enceta el text Fani Grande, unes declaracions que contenen el que probablement siga el major valor del llibre: les ganes de l’autora d’aprendre i de comprendre. Jo sóc així i això no és un problema es troba en un punt totalment allunyat del que representaria un tractat amb pretensions científiques o un llibre escrit per això que s’ha vingut a anomenar «experts». Ans al contrari, Grande es limita a escoltar els testimonis –reals i ficticis– i a filar les seues històries per tal de fer-les més properes i entenedores. En el transcurs de les pàgines, acompanyem l’autora en un viatge que li serveix per a fondre les barreres que separen les persones transsexuals de totes aquelles que no hem hagut de viure les seues experiències, terribles en alguns casos i meravellosament inspiradores en altres. Un camí transitable per tothom, perquè el text es planteja en un to planer i didàctic que el fa més agradable. De fet, el llibre s’acompanya d’un xicotet vocabulari que conté les definicions d’algunes expressions com "disfòria", "sexe assignat" i "sexe sentit" o "cissexual" (per si cal: «descriu la persona que s’identifica amb el gènere que li va ser assignat en nàixer»).

«Transsexual és una persona atrapada en un cos equivocat o en una societat equivocada?». La colpidora pregunta la llança Rosa Sanchis, especialista en educació afectivosexual, al pròleg. Una qüestió que reforça el que es planteja des del mateix títol del llibre: el fet que el teu sexe assignat no coincidisca amb el teu sexe assignat no és un inconvenient, l’inconvenient és que això siga motiu de discriminació, d’objectificació i d’un malsà morbo. «Ser una persona trans sembla que siga un salconduit perquè tothom intervinga en la teua vida, que tots miren, opinen, diguen, consideren, avaluen, diagnostiquen…», protesta Bego, un dels personatges ficticis. Perquè, a través de relats imaginaris, Grande il·lustra algunes històries que en recorden altres de ben reals, com la d’Adrià, un adolescent arrossegat a la mort («Jo sé que no m’he suïcidat. A mi, m’ha matat la transfòbia, el que passa és que això no ho dirà ningú»), o la de Gemma, una jove que reprodueix el discurs transfòbic que li han inculcat els seus pares malgrat els esforços del seu centre educatiu.

Els relats, però, són només un encertat complement que enriqueix la major aportació del llibre: les entrevistes en què Grande passa el testimoni a distintes persones que expliquen les seues pròpies vivències. Com Guillem Montoro, un xic transsexual que destaca la importància de tindre referents públics i de compartir les seues experiències amb altres persones i que ara predica amb l’exemple: a més de ser un destacat membre del col·lectiu Lambda, puja vídeos a YouTube en els quals mostra la seua pròpia transició. O com Patricia Estellés i Natàlia Montoro, parella i germana respectivament de Guillem, que conten com han viscut eixe procés des del seu punt de vista. L’autora també conversa amb una menor trans, que pensava que ningú no l’estimaria mai fins que va decidir explicar el que li passava i va rebre una resposta carregada d’amor, i amb Alec Casanova, també activista a Lambda, que denuncia la pressió social per a modificar el propi cos i la discriminació que moltes vegades es produeix dins del mateix col·lectiu transsexual. Jo sóc així i això no és un problema recull també els valuosos testimonis de l’autora del blog Mi bebé interesexual, que ens ajuda a entendre millor l’última lletra de les sigles LGTBI, i del director de l’Institut dels Drets Humans de València Javier de Lucas, per a qui el sistema binari home-dona és una presó que constreny i amaga un espectre de realitats molt més ric.

Jo sóc així i això no és un problema ens demostra, com deixa veure la seua portada amb una suggeridora il·lustració d’Aitana Carrasco, que sota el paraigua trans es pot trobar un ampli ventall de circumstàncies que tenen una cosa en comú: dinamiten un paradigma restrictiu i obsolet que només és capaç de generar exclusió i marginalitat. Contra la ignorància i l’odi, Fani Grande ens proposa la fórmula més senzilla: conéixer les persones transsexuals, escoltar les seues històries, entendre els seus desitjos. «Ningú hauria de lluitar per ser», afirma en un dels seus relats. L’escriptora signa un text sensible i valent, construït sobre el respecte, l’honestedat i l’estima, i ja se sap que amb eixa matèria primera difícilment pot eixir res malament.

Noticias relacionadas